dimarts, 11 de desembre del 2018

Torre de Ca n’Altimira


Nom del castell: Torre de Ca N’Altimira
Data de construcció: XII
Municipi: Barberà del Vallès
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 102 m
Coordenades: E 2.139012 N 41.524637 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: està situat a Barberà del Vallès i al costat del cementiri.
La Torre de Ca n’Altimira és situada al quadrant nord-oriental del terme de Barberà del Vallès, al costat del cementiri i propera al castell de Barberà, al marge de la vall del riu Ripoll en un lloc estratègic des del qual es domina bona part del curs del riu Ripoll.
No es coneix cap referència documental d’aquesta antiga torre de defensa, aprofitada durant segles com a dependència agrícola. Segurament seria un enclavament auxiliar en la defensa del castell de Barberà. La datació seria de final del segle XI o a començament del segle XII.
La torre va quedar al descobert en enderrocar la masia de Ca n’Altimira, també dita La Palomera, a principis dels anys setanta. Aparegué una antiga torre de defensa, bastida amb uns murs molt diferents dels de la resta de l’edifici, sobretot pels materials que els constituïen. 
La torre és una construcció prismàtica de planta quadrada de 5,30 m de costat i uns 7 m d’alçada encara que probablement seria més alta abans de construir el mas. Els quatre murs són lleugerament atalussats, des de la meitat de la torre fins a la base. Dividida en dues plantes amb una cambra a cadascuna d’elles. Ambdós nivells es comunicaven mitjançant una trapa. L’interior de la planta inferior es troba cobert amb volta de canó engendrada per un arc apuntat i construïda sobre una cintra revestida de canyís amb pedres planes, posades de cantell, formant plec de llibre i rejuntades amb morter de calç bullent i sorra. A la planta superior hi ha dues obertures. L’una amb arc de mig punt és situada a migdia i podria ser l’accés original de la torre. Té dos arcs de mig punt que formen un cap-i-alt, és a dir, l’intradós, és més alt a l’interior que a l’exterior. La segona, amb arc escarser, s’obre al mur de ponent. A l’interior de la cambra superior s’hi observa una fornícula amb arc de mig punt, amb dovelles de pedra tosca ben tallades, que desguassa a l’exterior per una petita obertura emmarcada amb carreus. Més amunt, hi ha una espitllera tapiada. A la planta inferior trobem una porta d’ingrés amb forma d’arc de mig punt practicada modernament al mur de migdia.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Ca_n%27Altimira
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / esembre 2018

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ca n’Altimira
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Santiga


Nom del castell: Santiga
Data de construcció: XII
Municipi: Santa Perpètua de Mogoda
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 102 m
Coordenades: E 2.154144 N 41.533008 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: està situat prop del Km. 4 de la carretera B-140 que va de Sabadell a Santa Perpètua de Mogoda.
Castell de Santiga és un castell del poble de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), declarat Bé cultural d’interès nacional.
El lloc de Santiga té uns orígens molt antics. Cal tenir en compte que des de l’any 983 hi ha referències directes de l’església de Santa Maria d’Antiga. Això no obstant, el primer document que ens testimonia l’existència de la «domus de Santiga» és del 1121, quan Arnau Geribert d’Antiga va cedir, en fer testament, a la seva esposa Guilla, la fortalesa anomenada Antiga amb tots els alous i béns que hi havia dins del seu terme. Arnau Geribert era, doncs, el senyor de la quadra d’Antiga i un personatge important en el seu temps. Entre les signatures d’una donació que feu el comte Ramon Berenguer III al monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1098 hi apareix un tal Arnau Geribert d’Antiga que és molt possible que correspongui a l’esmentat senyor d’Antiga. La relació d’Arnau Geribert amb el cenobi de Sant Cugat era estreta. En una cessió de terres que Arnau Geribert i la seva dona li van fer l’any 1121, es reconeix que tenien una sèrie de feus a Cerdanyola, Mollet i Parets en nom de l’esmentat monestir vallesà.
En els fogatges del segle XIV s’al·ludeix a la quadra de Santiga la qual, l’any 1389, el rei Joan I erigí en castell termenat i Joan Ça Font va ser el primer senyor feudal del castell per gràcia del rei. Al llarg del temps aquest castell va passar per diverses mans com els Salbà, els Vallgornera, els Vallseca o els Sentmenat. La quadra de Santiga no va ser agregada a Santa Perpètua fins al segle XIX. Actualment el casal anomenat «el castell» recorda l’emplaçament d’aquesta fortificació. En aquest lloc s’havia aixecat l’antic castell de Santiga. 
Actualment hi ha un gran casal de planta quadrada amb tres crugies i tres pisos d’alçada, coberta a quatre vessants, de teula àrab i envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés. Les parets de càrrega són de còdols i sorra, té voltes en planta baixa i bigues de fusta en planta i pis. La façana principal té una composició simètrica amb el portal adovellat d’accés a planta baixa, finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes. Els finestrals de la planta noble conserven la llinda i els brancals de pedra. Un altre portal adovellat, amb l’escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat, dóna accés al pati des de l’exterior. Al voltant de la masia s’aixequen construccions auxiliars excepte davant de la façana principal on hi ha un jardí.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Santiga
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre 2018

+ fotografies: CastellsCatalans/Santiga
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Santiga
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castellarnau

Nom del castell: Castellarnau
Data de construcció: XIV
Municipi: Sabadell
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 252 m
Coordenades: E 2.072700 N 41.559379 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins de la urbanització Castellarnau que es troba a l’oest del nucli principal de Sabadell.
Castellarnau és una mansió senyorial del segle XIV situada al terme municipal de Sabadell, al Vallès Occidental. La masia de Castellarnau, també coneguda com a Torre Berardo, fou edificada probablement entre els segles XIII i XIV. Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1949. Actualment és un restaurant.
Entre les masies adscrites a la parròquia de Sant Julià d’Altura, una de les més destacades i antigues era la que pertanyia a Simó d’Arnau, la qual, encara que en els documents de l’any 1310 es denomina “castell”, poc tenia a veure amb les característiques d’aquesta classe d’edificacions, ni per la seva situació ni per la seva estructura. Durant més d’un segle va pertànyer a la família Borrell, per compra feta l’any 1325. Un fill d’aquesta família, Narcís, es va casar el 1462 amb l’hereva de la masia coneguda com a can Maduixer, de la vila i terme de Terrassa. Després, per qüestions de dots i dominis de terres, les relacions entre totes dues famílies no van ser gaire cordials. De les discussions entre els dos propietaris de can Maduixer (avui can Viver de la Torre Bonica) i can Borrell (avui torre de Berardo), sorgí una pugna consistent a veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta en la seva propietat. L’aposta fou guanyada pel primogènit de cal Maduixer, que, anys després, vengué la finca a la família Viver, finca que des de llavors es coneix com a can Viver de la Torre Bonica.
La construcció de la torre de Castellarnau arruïnà els Borrell de tal manera que un fill de l’amo acabà
treballant de forner a can Viver. Tot per haver intentat construir una torre més sumptuosa que la del seu parent. La veu popular ha transmès de generació en generació aquesta curiosa història. A la segona finestra de la torre hi apareix un escut amb les lletres J.H.S., la inscripció «Montserrat Borrell», i l’any 1575, que correspon a la seva construcció i a l’època del millorament de la finca. El 1622 es va vendre la propietat pel preu de 4.500 lliures barcelonines al genovès Francesc Berardo. Aquest només la va posseir per espai de 26 anys, però sigui pel fet que es tractava d’un estranger, sigui per haver-se fet pública la singular història de la torre, el nom de Berardo ha perdurat al llarg dels anys. El 1648 l’adquireix, per compra, Joan Martí, de Barcelona, i res no canvia de la seva estructura fins ara.
Conjunt format per la masia de planta baixa i pis, una torre de defensa adossada a la cara est i una capella, construïdes als s. XIII, XVI (1570) i XVII respectivament. El mas té teulada a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. L’accés es fa per un portal d’arc de mig punt adovellat. Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits. A la cuina hi ha un portal d’estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.
La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres. Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat. La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castellarnau
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre 2018

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castellarnau
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Ribatallada

Nom del castell: Ribatallada
Data de construcció: XII
Municipi: Sabadell
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 274 m
Coordenades: E 2.065835 N 41.587109 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: just passat el Km 4 de la carretera BV-1248 que va de Sabadell a Matadepera es pren un accés al lloc de Sant Julià d’Altura on hi ha un parc des del qual un corriol hi du en direcció nord després de travessar el torrent de Ribatallada.
El castell de Ribatallada és ubicat al municipi de Sabadell, al Vallès Occidental. A la base del turó costerut, on es dreça, hi ha la confluència dels torrents de Gotells i el Gran de Can Font, que formen just aquí l’anomenat torrent de Ribatallada, afluent pel marge dret del riu Ripoll.
El castell de Ribatallada apareix documentat per primera vegada l’any 1136, quan el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, donà en feu al senescal Guillem Ramon diversos castells, entre els quals hi havia aquest. En fer testament, el 1173, Guillem Ramon deixà aquest castell al seu fill. El 1202 el rei Pere I concedeix a Guillem Ramon fill totes les fortaleses que el seu pare, com a feudatari seu, tenia al Vallès, una de les quals era Ribatallada. Els Montcada van ser els propietaris de la fortalesa fins al 1310, després passà als Clasqueri. Al segle XIV n’eren propietaris la família Togores els quals l’aconseguiren segurament el 1349 quan, mitjançant una carta de gràcia, el rei Joan els transferí diversos drets jurisdiccionals sobre Castellar del Vallès. A finals del segle XV, el llinatge dels Togores s’extingí. 
L’antic castell actualment és un mas mig enrunat situat al capdamunt d’un turó proper a Sant Julià d’Altura. L’actual mas de Ribatallada mostra poques estructures que l’identifiquin amb l’antic «castrum  de Ripa incisa». La seva planta irregular, resultat de la seva adaptació al petit terreny més o menys pla del cim i a successives ampliacions, mostra un seguit d’estructures que van des del segle XVI al XIX. Només a la part nord-oest queden restes d’un mur atalussat que recobreix el marge del turó per aquest costat i que podrien ser d’un pany de muralla de l’antic castell. Aquest mur té un aparell de pedres rodades, de mida mitjana i amb la cara desbastada, que han estat col·locades en filades regulars força uniformes. Tanmateix s’ha de tenir en compte que aquest tipus d’aparell pot comprendre una cronologia bastant dilatada, la qual pot anar des dels segles IX o X fins al segle XV.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Ribatallada
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre 2018

+ fotografies: CastellsCatalans/Ribatallada
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ribatallada
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Ca N’Ustrell

Nom del castell: Ca n’Ustrell
Data de construcció: XIV
Municipi: Sabadell
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 295 m
Coordenades: E 2.068419 N 41.580876 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: aquesta masia fortificada està situada al Km 4 de la carretera BV-1248 que va de Sabadell a Matadepera.
Ca n’Ustrell és una masia de Sabadell del segle XIII. És de propietat privada i està situada a la carretera de Matadepera. La masia, que pertanyia a l’antiga parròquia de Sant Julià d’Altura, està documentada des del segle XIII, com a Mas de l’Hospital. Als segles XIV i XV apareix com a Mas Prat de la Bassanta. Al tombant del segle XIX-XX, n’era propietari Miquel Ustrell i Serrabogunyà.Esmentada al segle XIV, quan era propietari Guillem d’Uyastrel, que per voluntat del rei Pere II el Gran, fou ordenat lloctinent del batlle reial de Terrassa. Al segle XV es parla d’Uyestrel, al XVI d’Ullestrell i al XVIII d’Ullastrell. Al segle XVI en tenia la possessió Pere d’Ullestrell, pagès de Sant Julià d’Altura i familiar del Sant Ofici, és a dir, servidor laic de la Inquisició.
En el terme d’aquesta masia hi havia la font Rosella, situada en el torrent de la part superior del pla de Joncós, les aigües de la qual foren cedides a Sabadell pel rei Pere III, el Ceremoniós. En una de les vinyes de Ca n’Ustrell es van descobrir restes d’una necròpolis i d’un poblat romans, que van anar al Museu d’Història de Terrassa, d’on depenia Sant Julià d’Altura en aquella època. Masia, o casa forta, d’un pis amb vessants que donen aigües a les façanes laterals. Destaquen la porta adovellada i, damunt, una finestra gòtica i una renaixentista. El conjunt està dominat per una torre gòtica de defensa de 14,9 m d’alçada, amb quatre finestres per banda, menys per sol ixent, on només n’hi ha dues. El portal antic devia ésser per sol ixent, ja que és el lloc on hi ha la tronera, obrada amb pedra roja. A l’interior hi ha la llar de foc rodó, amb volta de pedra tosca i el “colguer” circular. A la planta pis cal destacar la sala de portes amb relleus barroquitzants fets de guix. El conjunt fou rehabilitat l’any 2007.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ca_n%27Ustrell
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Desembre 2018
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Ca n’Ustrell
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 13 de novembre del 2018

Torre de la Panadella

Nom del castell: Torre de la Panadella
Data de construcció: XI--XIX
Municipi: Montmaneu
Comarca: Anoia
Altitud: 734 m
Coordenades: E 1.401957 N 41.619352 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada molt a prop de la zona de serveis de la Panadella, des d’on s’hi arriba per una carretera que dona la volta al turó pel cantó nord.
La torre de la Panadella és un edifici de Montmaneu (Anoia) declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Des de l’alçada d’aquesta torre de defensa, dita el Castellot, hom pot veure les terres properes de la Segarra fins a la seva capital, i les valls que conforma el barranc de la Panadella, en el seu viatge fins a l’Anoia i el mar. L’antiga torre de defensa o antic castell, havia de controlar el camí ral d’Aragó que passava per l’anomenat coll de la Panadella, el pas natural entre la zona costanera i l’interior del país.
A reserva de fer treballs d’excavació que ho confirmin, es dubta si és l’antic castell de Montmaneu, documentat el 1070. També hi ha la creença que en aquest espai que avui ocupa la torre circular, anteriorment es trobés la fortalesa de la Panadella, citada des de l’any 1242 any en què, en testar Guillem de Pujalt deixà al monestir de Santes Creus el seu castell de la Panadells. Aquesta donació fou confirmadai ratificada per Guillem de Cervera l’anys 1252. El 1325 el lloc i el terme de la Panadell es trobava sota la jurisdicció reial. 
La torre de la Panadella que ha arribat fins als nostres dies enrunada, i que sembla en un primer moment una antiga torre de defensa dels segles X-XI, no és d’aquest temps. Hi ha qui diu que és medieval, del XIV o XV, però tampoc ho sembla. La torre té unes obertures, algunes en forma d’espitllera, però aquestes són més grans que les típiques medievals. Tampoc sembla una construcció dels segles XVI o XVII per combatre el bandolerisme. La torre és del segle XIX. La seva funció: la mateixa que la primitiva torre que hi havia abans que aquesta: controlar el camí, en un segle també de gran inestabilitat, primer, per la Guerra del Francès (1808-1814) i després per les guerres carlines. Les restes d’aquesta torre queden com a testimoni d’un passat vinculat amb aquesta zona estratègica, a la vora de l’ancestral camí ral.
Torre de defensa i vigilància. No es conserva gaire de la seva alçada, però el diàmetre és visible i deu ésser d’uns 5m. És de base rodona, cilíndrica i el mur està tot integrat per petites finestretes quadrades i sobre d’aquestes, altres finestres, més  petites, rodones. Construïda amb pedra local. Es troba molt destruïda i conserva uns 4 o 5 m d’alçada. L’accés es feia per una poterna situada a una alçada superior a 2 m, a través de la qual s’arribava a un sostre construït amb embigat de fusta.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_la_Panadella
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018


+ informació en PDF: CastellsCatalans/La Panadella
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vilalta

Nom del castell: Vilalta
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Guim de Freixenet
Comarca: Segarra
Altitud: 777 m
Coordenades: E 1.438691 N 41.640959 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 2 km a l’oest del poble de La Tallada, accedint per una carretera en bon estat camí del Parc Eòlic del Turó del Magre.
El castell de Vilalta és un edifici de Sant Guim de Freixenet (Segarra) declarat bé cultural d’interès nacional. Es troba al sud-est de la vila, en un esperó que domina la capçalera del barranc de la Cova. L’indret és conegut com les Vilaltes.
La construcció d’aquesta torre, com la resta dels castells veïns, cal situar-la a mitjan segle XI, moment que es va reconquerir i repoblar tot aquest territori. Es té constància documental de l’existència el seu castell l’any 1078, a partir del testament d’Adelaida, filla dels vescomtes de Cardona i dona de Guillem de Mir. En ell disposava que la propietat dels castells de la Guàrdia, Sant Guim, Vilalta, Palamós i l’Albió, que la dama posseïa a través del seu primer marit Guerau de la Guàrdia, passessin a ser propietat del seu marit Guillem ir i fills.
La torre de guaita es troba amagada dins d’una petita zona boscosa, i s’alça damunt la roca. Abans de la restauració, del seu castell es conservava la meitat oriental de l’estructura d’una torre de base cilíndrica, amb uns 3 metres d’alçada i presentant un farciment al seu interior fruit de l’enderroc de l’estructura. Té un gruix d’1,75 m. El seu sistema constructiu es realitza a partir d’un doble mur de carreus rectangulars farcits amb pedra irregular i morter. Exteriorment l’aparell és orça regular; solament trenca la relativa unitat de les filades unes llosetes posades verticalment de manera aleatòria, les quals donen una singularitat a l’acabat final de l’obra. El parament estava ben conservat a excepció d’un forat d’aproximadament 1 m de diàmetre.  La zona de ponent, que era gairebé enderrocada del tot, correspon a la part més accessible de la fortificació. Per tot això es pot suposar que en aquesta part hi devia haver un fossat que avui ha estat colgat pel camp de conreu que arriba vora la mateixa torre. Restaurada recentment, la torre es troba consolidada.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vilalta
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018

+ fotografies: CastellsCatalans/Vilalta
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vilalta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Contrast

Nom del castell: Torre de Contrast
Data de construcció: XIII
Municipi: Argençola
Comarca: Anoia
Altitud: 639 m
Coordenades: E 1.433516 N 41.581226 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: aquesta torre està situada en el petit nucli habitat de Contrast, a 2,7 km al sud s’Argençola seguint una petita carretera que hi porta.
La torre de Contrast és una torre de defensa d’Argençola (Anoia) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Presideix les masies de Contrast, petit nucli format per tres cases i la capella de Sant Maur.
Presidia una quadra documentada des del 1241, bé que ’origen és més remot com ho indica la capella, en part romànica, i la torre (feta al segle XII-inici del XIII). El lloc fou de domini abadial de Sant Pere dels Arquells i de Montserrat; en l’aspecte civil, pertangué als Jorba i més tard als Rocabertí. Fou restaurada el 1983 pel seu propietari Josep Cortès.
Es tracta d’una torre cilíndrica, alta i esvelta, composta de tres trams concretats en uns baixos i dos pisos superposats, separats per voltes cupulars de pedra. La seva alçada és d’uns 20 m aproximadament, bé que originàriament en tenia uns dos més, corresponents probablement al terrat, que li foren llevats durant unes restauracions. El diàmetre extern de la base circular és d’uns 6,40 m, mentre que l’intern no supera els 2,40 m, d’on es desprèn una gruixària del mur a la base d’uns 2 m.
El gruix del mur, com ja és habitual en aquesta mena de construccions, disminueix en cadascun dels pisos a mesura que guanyen alçada, de tal manera que el diàmetre intern del primer pis fa uns 3 m i el del segon uns 3,40 m. La porta, encarada a migjorn, s’obre al nivell del primer pis. D’estructura simple, és coronada amb un arc de mig punt adovellat. A l’entorn de la porta hi ha un seguit d’espitlleres que es repeteixen al segon pis, acompanyades d’un ampli finestral obert posteriorment.
Malgrat la seva transformació funcional com a dipòsit d’aigua, el seu estat de conservació, gràcies a la restauració portada a terme pels seus propietaris, és excel·lent. Tot i que una bona part de les torres rodones que trobem a Catalunya són datables al segle XI, tanmateix aquesta, per l’estructura del seu aparell fet amb blocs irregulars, però ben carejats, sembla que fou aixecada en una època més tardana, probablement entre la fi del segle XII i el principi del XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Contrast
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018

+ fotografies: CastellsCatalans/Contrast
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Contrast
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Tallada

Nom del castell: Tallada
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Guim de Freixenet
Comarca: Segarra
Altitud: 747 m
Coordenades: E 1.416375 N 41.640817 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nucli de la Tallada pertanyent al municipi de Sant Guim de Freixenet.
Les restes del castell de la Tallada, actualment Cal la Piculina, són a la petita localitat de La Tallada, que es troba a la banda meridional del terme municipal de Sant Guim de Freixenet (Segarra). El castell de la Tallada es degué originar a mitjan segle XI quan es repoblà la Segarra. A la darreria d’aquest segle consta que n’era senyor Bofill, fill de Jocelenda el qual la deixà en testament al comte de Barcelona Ramon Berenguer II.
A l’acta testamentària de Guerau Alamany de Cervelló de l’any 1193 es constata que el «castrum de Taiada», juntament amb altres castells com Veciana, Copons i Montfalcó eren d’aquest personatge el qual els deixà al seu net. L’any 1243, Sereno cedí a la seva filla Sibil·la i espòs B. de Santmartí tots els drets que posseïa del castell i el terme de la allada. La Tallada tingué estrets lligams amb el castell de Vilalta, el qual era un terme adjunt al primer. Segons el fogatjament dels anys 1365-1370, La Tallada i Vilalta, amb 12 focs, eren d’en Castellolí, donzell, i l’any 1381 n’era senyor Ramon de Calders. El 1515, la Tallada era a mans dels Montargull i l’any 1554 havia passat a Asferri de Soldevila. El 1830 pertanyia a Antoni Miquel Queraltó.
És un edifici remodelat situat a la part alta del poble i perfectament integrat al nucli urbà. Presenta planta rectangular, estructurat a partir de planta baixa i primer pis, i amb coberta a doble vessant. La seva façana principal s’obre a l’interior del poble i s’accedeix a l’edifici mitjançant una porta d’arc de mig punt. Situada damunt seu es troba una finestra motllurada que recorda l’estil renaixentista amb els brancals i marc superior motllurats. Destaca la torre semicircular situada a la façana posterior i perfectament integrada al parament de l’edifici. Es tracta d’una part d’una torre de defensa del primitiu castell del poble on s’hi observen diverses fases constructives. Els dos metres inferiors són de carreus regulars i de mida gran, col·locats la majoria al llarg formant filades horitzontals; per sobre hi ha un metre més de parament fet de manera més irregular, el qual sembla refet amb pedres originals. Aquests trams contrasten amb els tres metres restants d’estructura fet amb pedres diferents, més petites i barroeres.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Tallada_(Sant_Guim_de_Freixenet)
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018


+ fotografies: CastellsCatalans/Tallada
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Tallada
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Argençola

Nom del castell: Argençola
Data de construcció: XI
Municipi: Argençola
Comarca: Anoia
Altitud: 768 m
Coordenades: E 1.442826 N 41.597909 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del nucli urbà ’Argençola.
El castell d’Argençola és una fortalesa medieval situada al municipi d’Argençola (Anoia), al cim d’un turó, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, del costat de l’església de Sant Llorenç. Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat.
El terme d’Argençola apareix documentat per primera vegada l’any 1012. El castell com a tal és esmentat més tard, el 1031, any de la mort de Màger, germà d’Ermermir de Castellet i senyor d’Argençola, Rocamora i Clariana que va ajudar en el repoblament de la comarca de l’Anoia durant la Reconquesta. El seu testament sagramental fou jurat a l’església de Sant Llorenç, dins del recinte del castell. El 1032 fou devastat per una escomesa sarraïna i no se’l torna a referenciar fins al segle XII (1174), llavors vinculat al llinatge dels Clariana. Consta en un document que Berenguera, esposa de Ramon de Cervelló, cedí al seu germà Berenguer de Clariana dos mil sous de Barcelona que tenia en el castell d’Argençola per tal que els donés al monestir de Sant Cugat del Vallès. El 1196 es troba documentat un personatge cognomenat d’Argençola, versemblantment vinculat a la castlania del castell.
A l’inici del segle XIII la possessió restava en poder de Bernat de Balsareny que en testar el 1202 el traspassà al seu fill Bernat. Es desconeix com passà la propietat als Aguiló però el 1252 Guillem d’Aguiló ven en franc alou el castell al rei Jaume I. Al segle XIV la fortalesa passa de mans reials a mans privades, atès que Pere el Cerimoniós vengué tota la jurisdicció del castell a Acard de Talarn. Traspassat el 1351 als Argençola, els quals van donar nom al municipi. El 1472 n’era senyor Ferran de Talavera. Al segle XVII el posseïa Francesc d’Argençola. Al segle XVIII el seu propietari Jeroni de Rocabertí i d’Argençola va ser nomenat marquès d’Argençola. Posteriorment el marquesat passà a diverses famílies: als Pinelli, als Pignatelli i actualment als Sarriera.
De l’antic castell, ara totalment en ruïnes envoltades per un seguit de murs més o menys esfondrats, en resten alguns elements escampats a pla terreny, sense sobresortir del nivell del sòl. La seva planta seguia l’orografia del turó en el qual se situa. Hi havia un recinte sobirà i un de jussà tancat per les muralles. En primer lloc cal fer esment el basament d’una torre rodona que tindria aproximadament les mides següents: un diàmetre extern de 7,30 metres, un diàmetre intern de 1,70 metres i uns 2,85 m de gruix de mur. L’aparell del parament intern és fet amb blocs de pedra no gaire grans, ben escantonats i disposats en filades horitzontals. A frec de la torre hi ha les restes d’una dependència de perímetre irregular, Base de la torre. tendent a forma ovoide amb un mur perforat per una porta delimitada amb llinda de fusta L’aparell constructiu és semblant al de la torre. També es conserva una construcció rectangular coberta amb volta de pedra amb una obertura a la part superior. Podria ser una cisterna. La resta d’enderrocs, o bé romanen colgats o s’han usat de pedrera. Part de les pedres d’aquest castell van ser utilitzades en la reconstrucció de l’església parroquial de Sant lorenç d’Argençola. La torre rodona i potser alguna altra construcció poden ser datades als segle XI o XII; d’altres restes ja són d’època gòtica.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Argen%C3%A7ola
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Novembre 2018


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Argençola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 d’octubre del 2018

Gósol

Nom del castell: Gósol
Data de construcció: XI
Municipi: Gósol
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.479 m
Coordenades: E 1.660620 N 42.233990 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en el turó que hi ha damunt mateix de la vila de Gósol.
El castell de Gósol pertany al municipi de Gósol (Berguedà) i està declarat com a bé cultural d’interès nacional. Hi passa la ruta del camí dels Bons Homes (GR-107). Inclou dins del seu recinte les restes d’un nucli de població, que es coneix com a «Vila Vella», abandonat en favor del poble nou, edificat al peu del turó.
Al puig que hi ha sobre el poble, hi queda una gran torre quadrada, amb notables restes de murs i l’antiga església parroquial. Es creu que el castell era de base rectangular, situat al punt més elevat del monticle, vers el cantó de llevant de l’església, i ocupava el lloc on actualment hi ha una esplanada de 18m d’ample per 21m de llarg. El poble es devia estendre a llevant i migjorn de la fortalesa senyorial. El parament és de petits carreus de pedra desbastats, disposats en filades i units amb morter. No es conserven les cobertes, però si algunes de les obertures; algunes d’elles, tot i que parcialment esfondrades, podrien haver estat arcs de mig punt adovellats. Del recinte murallat de la vila es conserven algunes restes, entre les quals destaca un llenç de muralla que tancava el recinte pel cantó de tramuntana, construït amb carreuons trencats de pedra calcària que no sembla pas anterior al segle XII, o potser més tardà.
Al cantó septentrional destaca una torre, que potser tingué alguna finalitat defensiva, però que més aviat cal relacionar amb l’edifici religiós al qual sembla adossada i que ha sofert grans refeccions al llarg de la història. La planta de la torre és molt irregular i és lleugerament troncopiramidal. Les façanes nord i nord-oest conserven l’arrebossat fins a mitja alçada i la façana sud palesa unes discontinuïtats amb el mur de l’església que permet de suposar que l’obra de la torre és anterior a l’església, potser datable als segles XI o XII. A l’interior té unes mides de 412 x 405 cm i les parets tenen un gruix de 95 cm. S’hi observen restes de segurament quatre trespols. A part de la porta de peu pla hi ha una altra porta oberta a migjorn, cap a l’església, a nivell del segon pis i una tercera porta a nivell del tercer pis al costat nord. Les obertures foren tancades amb un arc que sembla de ferradura. 
Es tracta d’un castell termenat. El lloc de «Gosal » ja és esmentat en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell. 
El castell de Gósol existia al segle XI; un document datable entre 1068 i 1095 diu que es trobava sota la jurisdicció dels comtes de Cerdanya. Un personatge anomenat Galceran presta homenatge de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinós, l’Espà, Gósol, Saldes, Querforadat i Valmanya, homenatge que repetirà el mateix Galceran al comte cerdà Bernat pels mateixos castells entre 1109 i 1117 i més endavant, quan el comtat de Cerdanya s’integra al de Barcelona, al comte Ramon Berenguer III. En el període 1162-1196, Galceran de Pinós, descendent de l’esmentat Galceran, manifesta posseir el mateix grup de castells pel rei Alfons el Cast. Per tant, en la possessió del castell de Gósol, primer en seran senyors els comtes de Cerdanya, després, per herència, els comtes de Barcelona i finalment els sobirans del casal de Catalunya-Aragó. Els senyors el tenien infeudat a personatges de la línia familiar de Galceran de Pinós i així, en el segle XIII Gósol pertanyia a la baronia de Pinós. L’any 1273, Galceran de Pinós i la seva muller Esclamunda, amb el desig d’augmentar la població del castell, concediren una carta de franqueses. 
Els habitants estarien lliures de diverses càrregues arbitràries (quèsties, toltes i forcies) i també de treballar en les obres del castell. En el trànsit del segle XIII al XIV, el castell de Gósol, juntament amb d’altres possessions, passa a Sibil·la, filla de Galceran i Berenguera, que contreia matrimoni amb el noble Bernat Guillem de Portella. L’any 1306, en nom de Pere Galceran de Pinós, s’ordena als batlles de Gósol, Gavarrós i Saldes que tinguin ben custodiats els llocs i els castells. Això és degut a les lluites entre el rei i els Pinós, a conseqüència de les quals el rei es procurà el domini sobre el Berguedà. 
Entre 1312 i 1313, el castell viu una etapa problemàtica. El desembre de 1312, homes del castell de Gósol assassinaren R.Gros de Mirapol, home del rei. El gener següent, Bernat de Vilademany, veguer de Berga, al front d’un gran exèrcit, se situà davant del castell de Gósol per practicar-hi un escorcoll. El cavaller Tomàs de Vilacorba, des del portal, protestà per la presència de gent armada i garantí que ni el suposat homicida ni els acompanyants eren dins del castell. Finalment, però, l’escorcoll s’autoritzà, però Saura de Pinós, senyora de la baronia, afirmà que el rei no tenia cap potestat en els castells de Gósol, Saldes, l’Espà, Querforadat i Balmanya; els Pinós els posseïen en franc alou i no en feu del rei.  
Gósol sofrí la crisi demogràfica de la segona meitat del segle XIV. Així, en el fogatjament de 1365-1370 el lloc comptava amb 51 focs, i en el de 1381 només en tenia 42. El 1414, el castell serví de penyora. Bernat Galceran de Pinós, fill bastard del baró del mateix nom, rebé la potestat del castell i de la vall que retindria fins que el seu pare saldés un deute de 30.000 sous. 
Durant la guerra civil catalana se sap que era capità del castell Pere Companyó i que en aquest període els Pinós no reberen cap dels rèdits del castell que eren necessaris per a pagar obres i guaites.

Octubre 2017 / Elena Fàbregas i Jordi Gironés


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gosol

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Saldes

Nom del castell: Saldes
Data de construcció: XI-XIII
Municipi: Saldes
Comarca: Berguedà
Altitud: 1.285 m
Coordenades: E 1.739156 N 42.233435 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat ben a prop de la població de Saldes, des d’on cal pujar per la Canalassa seguint
un camí senyalitzat que ens du a cal Calderer i d’aquí fins al castell. S’hi va en 20 min a peu, però s’hi pot accedir en cotxe per pista fins a la masia indicada abans.
El castell de Saldes és un castell termenat al municipi de Saldes, al Berguedà, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Situat prop del nucli de Saldes, al costat nord-est d’aquest, en turó dominat de la vall, redossat a la muntanya. Actualment es troba en ruïnes, tot i que aquestes han estat restaurades. Restes d’un castell roquer, format a partir d’un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre. El castell inclou restes d’edificacions repenjades a les roques i una petita capella romànica en un extrem. Subsisteix una nau de dues plantes amb coberta de volta apuntada de pedra, de carreus irregulars i segueix filades a trencajunt.
Les restes del castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats
voltats de fragments de muralla, fonaments d’altres construccions en ruïnes i l’església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases. A l’angle nord-oest arrenca una muralla de 90 cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. L’estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d’habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació. El conjunt del castell de Saldes és format un seguit d’edificacions i estructures: L’església de Santa Maria se situa a l’angle més llevantí del recinte casteller, es tracta d’un edifici romànic, documentat a partir de 1288, que en un inici seria format per una única nau coberta amb volta de canó apuntada, capçada en un absis semicircular amb la porta a migdia i coronada a ponent per un campanar de cadireta d’un ull. En època moderna l’edifici patiria modificacions com l’obertura d’una nova obertura a ponent amb porta dintellada i biga de fusta, l’absis prengué forma oval i es cobrí amb teules ceràmiques. El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. 
Es tracta d’un cos rectangular de 14,25 m de llarg i una amplada entre 5,9 i 6,2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s’observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d’aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. Es poden distingir dos nivells: l’inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d’una sala amb porta d’accés a llevant que és fruit d’una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres. El pati d’armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l’est la capella i al nord un edifici de grans proporcions. El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà. La intervenció duta a terme l’any 2001 posà de manifest la complexitat de l’edifici, en els dos recintes. El recinte Sobirà engloba el cos residencial, la capella de Santa Maria del Castell i altres estructures dispersades arreu del recinte.
El portal d’accés al recinte conservava el marxapeu i els muntants de l’extrem oest, la primera filada de llevant amb indicis de l’antic portal, segurament fet amb un arc de mig punt adovellat. El portal separaria el clos sobirà en dues zones: la primera formada pel cos residencial de dues plantes, i la segona ubicada a ponent amb diverses construccions. El recinte Jussà estaria format per un seguit de construccions aixecades al sud del cos sobirà i definint la terrassa inferior. La comunicació entre els dos recintes es faria mitjançant una escala d’accés i separats per un mur de factura similar a l’ubicat al nord de la sala residencial. Flanquejant aquest mur per l’extrem sud-oest s’aixeca una torre de planta quadrada, de la qual només es conserven parcialment les parets sud, est i oest. Adossades a la muralla hi ha un seguit d’edificacions d’època moderna interpretades com a habitatges.
Pel que fa a la cronologia, es pot considerar que en un primer moment ja hi hauria en l’indret del cos residencial una estructura que ocuparia les mateixes dimensions que l’actual, feta de carreus de mida mitjana col·locats de forma plana formant filades irregulars i units amb morter de calç. Aquesta estructura estaria dividida en dos pisos amb forjats de fusta, que posteriorment foren substituïts per volta de canó apuntada. Els autors de l’excavació proposen per a aquest moment inicial els anys 1065 - 1095, dates en què Galceran prestà jurament al comte de Cerdanya, Guillem Ramon. Més tard, cap a mitjans del segle XIII i vinculat a l’època de màxima esplendor del castell, s’observa una modificació de l’edifici. Segurament és en aquest moment quan es canvià la coberta, es reparà la muralla sud, es construí la capella de Santa Maria, i s’aixecaria la torre del sud-oest del recinte jussà com a fortificació i defensa del nucli habitat, en ple desenvolupament en aquest moment. És en aquest moment quan el llinatge de Pinós, propietaris del castell, el fan residència habitual. En època baixmedieval es reparen les parets sud i nord del cos residencial, s’hi obren finestres, es pavimenta una zona amb enllosat i es construeix una llar de foc adossada a la paret nord, totes elles construccions amb un aparell més simple.
També en aquell moment es construeix un pany de muralla que englobaria el recinte jussà i el sobirà, en què queden restes de merlets i del pas de ronda, tot aquest conjunt de últimes reformes datarien de mitjans del segle XIV. L’amortització i abandó del castell es realitzaria en el segle XVII, moment en què el castell està en mans dels ducs d’Alba.
Es un castell termenat, documentat el 1068 i 1095. L’any 839, Saldes és esmentat a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. 1068 i 1095, citacions històriques diverses. Segles XII al XV, altres notícies històriques diverses. El 1370, es fan obres al castell. Pel que fa al segle XVII, cal dir que el lloc pertany al Duc d’Alba. 
La primera referència documental la tenim compresa entre els anys 1068 i 1095, quan Galceran, fill de Sicardis prestà jurament de fidelitat a Guillem Ramon, comte de Cerdanya. Posteriorment entre els anys 1109 i 1117 es tornà a fer el mateix sagrament, aquesta vegada va ésser amb el comte Bernat Guillem; quan aquest darrer finà, passà a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. L’any 1165, n’eren senyors d’aquest castell en Galceran i Berenguera de Pinós, es creu que en aquesta època n’eren els castlans la família Saldes. Entre els anys 1162 i 1196, Galceran de Pinós jurà fidelitat al rei Alfons «el Cast», per aquest castell i d’altres. El succeí el seu fill homònim que l’any 1279 arrendà durant cinc anys els rèdits de Saldes.
L’any 1294, Galceran de Pinós i la seva dona Berenguera, varen ratificar a Jaume Marí, de Bagà, la batllia i el terme d’aquest castell. Un any més tard va ésser nomenat R. De Vallespirans com a governador d’aquest territori. L’any 1296, Galceran de Pinós donà a Jaume Digo, de Bagà, aquest castell amb la condició que hi fes estada permanent amb la seva família. Entre 1306 i 1316, aquest castell junt amb el de Bagà, Gavarrós i Gósol varen estar ocupats per les forces del rei Jaume II que estaven en guerra amb Pere I Galceran de Pinós. Quan aquest darrer finà, es produí una controvèrsia respecte de si calia retre homenatge al rei pels castells de Gósol, l’Espà, Saldes i Querforadat; els juristes sentenciaren a favor dels Pinós, ja que els tenien en propi alou, i no pas enfeudats pel rei. L’any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d’altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d’en P. de Santa Eulàlia. L’any 1326, els homes de Gresolet varen estar penyorats perquè no havien acudit al so que havia estat emès des del castell de Saldes. L’any 1344, el baró de Pinós arrendà aquest castell per 85 lliures. L’any 1357, Ramon Fortuny va ser nomenat batlle de Saldes per Pere III Galceran de Pinós. L’any 1370 es varen fer obres al castell, principalment a la residència del senyor.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 58 focs, també es troba inclosa aquí la parròquia de Turbaus. En el fogatjament de 1381, s’assigna al castell de Saldes, 36 focs. L’any 1383, Bernat I Galceran de Pinós, heretà del seu germà Pere aquest castell i jurà de guardar els privilegis de Saldes. L’any 1484, durant la revolta dels remences, aquest castell estigué en perill de ser pres pels pagesos. El segle XV acaben les referències històriques del castell, que perdé importància i inicià la seva decadència, El segle XVII Saldes figura com a possessió del duc d’Alba, a la sotsvegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 
El 1966, hi ha obres d’excavació i de restauració pel Servei de la Diputació de Barcelona. L’octubre de l’any 2001 es va procedir a realitzar una intervenció consistent en un estudi d’interpretació, consolidació i excavació d’urgència, portada a terme per Pere Cascante per encàrrec de l’Ajuntament de Saldes a través de la Societat d’Arqueologia del Berguedà (Cascante, 2004). Es va excavar la sala principal, deixant al descobert el paviment de lloses. 

Octubre de 2017 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès


+ fotografies: CastellsCatalans/Saldes
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Saldes
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Merola

Nom del castell: Merola
Data de construcció: X
Municipi: Puig-reig
Comarca: Berguedà
Altitud: 392 m
Coordenades: E 1.871420 N 41.931316 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situats dins del nucli urbà de Navàs, sortir en direcció nord per la carretera C-16z que passa per sota l’autovia C-16 i després segueix paral·lela a ella durant 1,5 km. Aleshores prendre una desviació a l’esquerra (1.875883, 41.934176), on hi ha la Creu de Merola, i en direcció ponent baixar fins a un petit torrent i així arribar al petit nucli de Santa Maria de Merola on hi ha el seu castell.
Castell de Merola, altrament Torre de Merola, és un antic castell del municipi de Puig-reig declarat bé cultural d’interès nacional.
Les ruïnes del castell estan situades a tocar de l’església nova de Santa Maria de Merola, prop del camí ral i a la riba dreta de la riera de Merola.
Actualment només es conserva la paret de tramuntana de la torre d’homenatge, coneguda popularment amb el nom de la torre dels Moros. Es tracta d’una torre esberlada acabada amb merlets.
Té una alçada de 4,95 m i el mur té 1,20 m de gruix. La construcció és de planta rectangular, gairebé quadrada, formada per tres pisos d’alçada, els dos primers coberts amb volta i el superior amb fusta. La torre estava coronada amb merlets i s’hi accedia mitjançant dues portes, probablement d’arc de mig punt adovellat. L’aparell força regular i col·locat a filades denota una obra del segle XII. Bona part de l’aparell de la torre i de la fortificació foren aprofitats als segles posteriors per bastir les masies del terme de Merola. En el mes de juny de 2017, la Diputació de Barcelona lliurà a l’Ajuntament de Puig-reig el projecte executiu de consolidació i restauració de la torre del castell de Merola.
Merola és documentat com a fortalesa des del 983. El lloc de Merola formava part del terme casteller de castell de Puig-reig en els segles IX i X, i era habitat per pagesos alouers. L’església romànica de Santa Maria de Merola ja és documentada el 1050. Es tenen notícies de la família dels senyors de Merola a partir de mitjan segle XI. La família dels senyors de Merola apareix citada com a vicaris del castell de Puig-reig i protectors del monestir de Sant Pere de la Portella. Al segle XII augmentà el seu protagonisme; Bernat de Merola, un dels membres més actius, fou amic de Guillem de Berguedà, el trobador, i s’enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic. Es casà amb Berenguera de Joval, amb la qual cosa augmentà considerablement el seu patrimoni amb castells com el d’Olius, Joval i Lavit. Probablement fou Bernat de Merola qui feu construir la torre i la fortalesa. El seu nét, Bertran de Merola es va vendre el patrimoni familiar a Pere d’Olvan (1225).
A finals del segle XIII els dominis del castell van passar als senyors de Berga. Posteriorment, totes les possessions dels senyors de Berga, juntament amb el comtat del Pallars, van esdevenir, per adquisició, possessions del rei. El 1363, la reina Elionor, muller de Pere II, va vendre al mercader Pere Fresc de Berga el castell de Merola, juntament amb altres possessions i esglésies.
Llegenda del cavaller de Merola : Joan Amades recull una llegenda sobre el cavaller de Merola: Quan el rei Jaume I el Conqueridor va conquerir València, a Barcelona, en saber-se la notícia de la rendició de la ciutat, va haver-hi una gran alegria al palau, i la reina i les principals dames mullers i filles dels cavallers que estaven a la campanya es van entusiasmar per a anar a València i donar una sorpresa a llurs marits i pares. I així ho van fer. Portades per l’entusiasme regnant entre la nostra gent, van voler arribar al límit de lloc que s’havia fixat com a frontera amb els moros, per tal de veure la mala carota que feien els sarraïns, i sense dir res a ningú van organitzar una llarga cavalcada que va anar-se’n terres enllà. Quan menys s’ho podien pensar, es van trobar voltades de moros que se’ls van abraonar, i segurament que les haurien fetes presoneres i les haurien mortes si no hagués estat per la diligència i el braó del cavaller de Merola, que es va adonar de l’entremaliadura i, acompanyat d’un estol de valents homes, va seguir la cavalcada de la vora per conjurar qualsevol possible contratemps. Per fer fugir els moros els guerrers van haver de lluitar molt aferrissadament. Quan el rei Jaume i els altres cavallers interessats van saber el que havia passat, van tenir un gran disgust, sobretot de pensar el dol que hauria entelat la gran victòria si la reina i les dames més principals haguessin caigut en mans dels moros. El rei va cridar el cavaller de Merola i li va dir que se sentia obligat amb ell, que demanés allò que volgués, que li fóra concedit, fos el que fos, puix que per al rei no hi havia res impossible. El de Merola no s’atrevia a demanar, i, davant de la insistència del rei, li digué que, allò a què ell aspirava, el rei no li ho voldria donar. El rei es va picar i li repetí que demanés allò que volgués, perquè per a un rei no hi havia res impossible. El senyor de Merola li va demanar una de les cinc barres que aleshores tenia l’escut reial de Catalunya. Efectivament, el rei va trobar que era molt demanar; però, com que la paraula de rei no torna enrere, i li havia promès donar-li allò que demanés, li va concedir el que volia. Des d’aleshores que l’escut de Catalunya, que tenia cinc barres o pals, va tenir-ne només quatre. L’escut del cavaller i senyor de Merola, que feia unes aigües, va ostentar enmig un pal vermell de sang, com el de l’escut de Catalunya, concedit pel gran rei Jaume.

Octubre de 2018 / Elena Fàbregas i Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Merola
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Merola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 12 de juny del 2018

Les Bons

Nom del castell: Les Bons 
Data de construcció: XIII
Municipi: Encamp
País: Andorra
Altitud: 1,202 m
Coordenades: E 1.493611 N 42.49583 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat prop del nucli d’Encamp, i en la seva part nord, a l’altra riba de la Valira.
El Castell de les Bons, també conegut com Torre dels Moros, és una torre defensiva situada al sector de Les Bons, a la parròquia d’Encamp, a Andorra. Actualment és considerat com un Bé d’Interès Cultural per part del Govern d’Andorra.
És considerat com el segon edifici més important del conjunt de Les Bons. Probablement era una torre annexada a una casa forta, de la que només queden les runes. És molt possible que el castell sigui posterior al segle XIII, tot i que no n’hi ha cap constància a la documentació relativa. 
L’edifici existent era l’antiga torre de defensa del castell. La resta de la construcció es troba al costat de l’església de Sant Romà de les Bons, que domina el turó i el pas de la vall cap al nord. A la torre s’hi podia accedir gràcies a un pont, situat al costat de ponent, del qual només es conserva l’arrencada del primer arc. Com que la construcció es troba en un sortint de la roca, per poder edificar-la es va haver de fer un gran treball de buidatge i posterior aplanament de la roca, assentant així els fonaments a les parets o per arreglar el que havia de ser el paviment interior. No es té constància de com era la tipologia de la coberta, tot i que es creu que era de fusta.
L’edifici mostra una planta quadrangular amb un total de quatre pisos d’alçada. La resta de l’estructura estava composta per un entrelligat de grans bigues de fusta, que probablement suportaven
uns solers també del mateix material, igual que les escales entre els diferents nivells. Els murs són arrebossats a l’exterior amb calç. També hi ha finestres d’espitllera als pisos superiors. A més, presenta dues finestres més o menys de forma quadrada al primer i el segon pis.
Pel que fa a la planta baixa, estava tallada a la roca, amb l’excepció de l’angle sud-oest, i pavimentada amb lloses de llicorella. Al primer pis hi ha les restes d’una aigüera tallada en un bloc de
pedra calcària, refosa dins la paret. Finalment, a la tercera i última planta, es concentren els elements
més característics d’aquest edifici defensiu: 1) Renglera d’espitlleres, molt més nombroses que a la resta de plantes 2) Dos matacans que sobresurten de la paret, un d’ells doble també amb espitlleres. 3) Un altre cos volat, identificat com a comuna o desguàs.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Bons
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / Juny de 2018


+ fotografies: CastellsCatalans/Les Bons
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Les Bons
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre Solsona


Nom del castell: Torre Solsona
Data de construcció: XII-XVII
Municipi: la Seu d’Urgell
Comarca: Alt Urgell
Altitud: 755 m
Coordenades: E 1.449729 N 42.361412 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada molt a prop de Castellciutat i la mateixa Seu d’Urgell.
La Torre de Solsona és una torre de defensa aïllada que constitueix l’avançada del castell de Ciutat, que fou construïda damunt d’un turó entre Castellciutat i la Seu d’Urgell i hi ha estat sempre  íntimament lligada, igual com la Ciutadella o Torre Blanca. El turó domina la totalitat de la Seu d’Urgell i totes tres fortaleses formaven un sistema defensiu de primer ordre, gràcies a la seva excepcional situació: en tres turons separats per uns 500 m cadascun dominant perfectament l’entradaal pla de la Seu per la vall del Segre i per la Valira. Va exercir un paper destacat en la defensa de la ciutat el 1714.
La construcció de la torre segurament fou deguda a la iniciativa dels vescomtes de Castellbò i no sembla difícil relacionar-la amb els impulsos fortificadors de Ramon o d’Arnau de Castellbò, cosa que situaria la data aproximada de la seva construcció cap a la segona meitat del segle XII. 
La torre, a uns 500 metres del castell, s’edificà en posició avançada. És més ampla que alta, de forma rectangular i amb volta interior. El conjunt està format per l’esmentada torre quadrangular, un dipòsit, un edifici annexat a la torre, un altre annexat a la muralla i una gran sala amb volta de canó. Tot el conjunt està envoltat per un llenç de muralla en diferents estats de conservació. La major part sembla obra d’inici del segle XVII, com si s’hagués bastit una petita fortificació sobre les restes de la primitiva torre, paral·lelament a la reconstrucció del castell de Castellciutat. També la utilització del reducte fins a la darrera guerra carlina de segur que ha deformat considerablement l’aspecte original del conjunt.
De l’edificació més antiga resten unes filades de còdols que no fan més d’un metre d’alçada a la part més alta i que suporten les parets de la torre. La muralla és també del XVII, si bé probablement fou feta sobre una d’anterior i ha estat enderrocada en diversos indrets. L’espai està arranjat per l’Escola Taller de la Seu d’Urgell i la presideix una estelada que es renovada cada cop que és fa malbé. Plenament vinculades amb el castell, trobem properes les torres de Solsona, el fortí de la Paella i la Ciutadella, caserna militar bastida a principis del segle XVIII damunt la Torre Blanca en forma de dos migs baluards amb llurs costats flanquejats per una torre hexagonal. L’any 2014 es van iniciar les obres de rehabilitació i de senyalització de la Torre de Solsona (Castellciutat) i el seu entorn, amb l’objectiu que pugui rebre visites públiques amb seguretat i comoditat.
Les actuacions de rehabilitació es fan a la zona d’accés, a l’edific del polvorí, a l’exterior del mateix polvorí, al mirador de la muralla, a l’exterior de la torre, a l’edifici del dipòsit, a l’edifici de la torre i a la mateixa muralla. Aquestes obres de consolidació i adequació de la torre de Solsona s’emmarquen en la ‘Ruta 1714’ que impulsa el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya dins dels actes commemoratius del Tricentenari de la Guerra de Successió (1714-2014).

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Solsona
Elena Fàbregas i Jordi Gironès/ Juny de 2018


+ informació en PDF: CastellsCatalans/TorreSolsona
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Castellciutat

Nom del castell: Castellciutat
Data de construcció: XII-XVII
Municipi: la Seu d’Urgell
Comarca: Alt Urgell
Altitud: 764 m
Coordenades: E 1.441700 N 42.352417 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nucli de Castellciutat on actualment hi ha un hotel.
Lo Castell o Castell de Ciutat és una antiga fortalesa a la població de Castellciutat, al municipi de la Seu d’Urgell. És conegut a més per trobar-s’hi un hotel situat al peu del castell.
El castell es troba a un turó de la vall de l’Urgellet, al puig d’Urgell (764 m). Modernament conservat
en una fortalesa del tipus Vauban té cinc baluards: de la Trobada, del Cup, de Sant Esteve, de Sant Ermengol i de Sant Isidre (refet el 1751). Amb l’avantguarda de la torre de Solsona.
Tot i la importància estratègica de l’indret, no hi ha referències documentals explícites del castell abans del segle XII encara que pot tractar-se del «pujo Urgelli» que apareix en documentació del segle XI. Els comtes d’Urgell, abans de fixar la seva residència més a prop de la frontera, hi tenien la residència fixa, el «palacio Civitatis» que apareix en un document del 1099. Amb la instal·lació definitiva dels comtes fora de Ciutat, el lloc fou cobejat de seguida pels vescomtes de Castellbó.
El 1135 esclatà un conflicte entre el vescomte Pere Ramon de Castellbó, que realitzà obres de fortificació damunt l’antiga residència comtal, i el bisbe Pere Berenguer, que al·legà que el bisbat hi posseïa drets senyorials des del segle X. Ermengol VI, que feia d’àrbitre en el conflicte, resolgué a favor del vescomte tot cedint-li la vila, inclòs el dret d’alçar-hi un castell, amb la condició que el retornés al comte sempre que aquest li ho demanés. Malgrat aquesta resolució, Ermengol VI en el seu testament datat el 1154, establí que el castell passaria a mans de l’església, sense tenir en compte l’acord de 1135. El mateix any, en aplicació de les clàusules del testament, Ramon de Castellbó i Bernat Sanç, bisbe d’Urgell, signaren una concòrdia: el vescomte reconeixia els drets de l’església sobre el castell i prometia no utilitzar-lo mai contra ella, que era el gran temor dels bisbes i el motiu primer de les seves reticències envers la fortificació de Ciutat. La qüestió del castell va reaparèixer el 1167, durant el govern del comte d’Urgell Ermengol VII, quan l’església va rebre el castell en franc alou. Aquest fet coincidí amb l’inici del pontificat d’Arnau de Preixens.
Malgrat els pactes, esclatà una guerra que es resolgué amb un tractat de pau signat el 1194. Una nova guerra d’Ermengol d’Urgell contra Arnau de Castellbò i Roger Bernat de Foix originà la signatura d’un nou tractat de pau, el 1206, pel qual es reconeixia, un cop més, la sobirania del comte sobre el castell de Ciutat i altres fortaleses. La situació del castell de Ciutat, punt de fricció entre els interessos comtals, episcopals i vescomtals, es modificaria considerablement amb la incorporació del vescomtat de Castellbò al comtat de Foix el 1226, a la mort del vescomte Arnau.
El 1256, el comte d’Urgell cedí en franc alou el castell de Ciutat a Roger IV de Foix. Ciutat esdevingué el entre estratègic de les aspiracions territorials del comtes de Foix. El castell fou totalment reconstruït durant el segle XVII. 
Durant la Guerra de Successió Espanyola el general Josep Moragues i Mas fou governador del Castell. Pel Tractat d’Utrecht de 1713 les tropes aliades es comprometen a evacuar Catalunya, fet que es du a terme a partir del 30 de juny de 1713, i el 28 de setembre el general Moragues rendeix Castellciutat als borbònics. Després d’un breu retir a Sort, Josep Moragues i Mas va decidir tornar al combatre aixecà l’Urgell bloquejant Castellciutat l’11 de febrer, sent rebutjat pel general Vallejo quan rebé una columna francesa de socors.
Fou refet el 1751 i en època carlina. Abandonat durant anys, el 1970 fou adquirit per la família Tàpies per a restaurar la part històrica i convertir-lo en un complex turístic. S’hi construí als peus del castell l’anomenat Castell Motel que més tard va ser reanomenat Hotel El Castell.
Fins a l’any 2011 el Restaurant Tàpies de l’hotel ostentava una estrella Michelin. Actualment no hi ha cap element que pugui atribuir-se amb certesa a la construcció medieval. Probablement algun fragment del mur nord-oest de l’estructura superior, al capdamunt del qual sembla dibuixar-se l’arrencada d’una torre, pugui ser anterior a l’obra moderna. Es distingeix per una fonamentació ben diferent i per l’ús de còdols de granit sense treballar, units amb un morter molt sòlid. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Ciutat
Elena Fàbregas i Jordi Gironès / juny 2018

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Castellciutat
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat