dimarts, 12 de desembre del 2017

Mirambell

Nom del castell: Mirambell
Data de construcció: XI
Municipi: Calonge de Segarra
Comarca: Anoia
Altitud: 705 m
Coordenades: E 1.489299 N 41.731007 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hiEstà situat dalt del puig on s’apilonen al seu entorn les cases que formen el nucli de Mirambell, enfront de Durfort, sobre la carretera de Calaf a Cervera.
El castell de Mirambell és un edifici de Mirambell, entitat de població del municipi de Calonge de Segarra (Anoia), declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. 
Castell aïllat en estat molt ruïnós, situat dalt d’un turó, fora de l’actual nucli urbà, a l’interior del qual se situa el dipòsit d’aigua del petit poble de Mirambell. D’aquest edifici de planta poligonal tan sols es conserven parcialment tres de les cinc o sis façanes. L’obra presenta un parament mur format per carreus de mida mitjana, amb rejunt de morter de calç. Tanmateix, destaquem el notable gruix dels seus murs, que presenten un farciment de pedres sense quasi morter.
Les tres façanes que s’han conservat tenen una llargada de 5,5 m., 8,9 m. i 11,5 m., respectivament; i una alçada màxima de 3,5 m. Segons la mateixa font documental, se’ns esmenta l’existència d’una torre circular situada a l’extrem sud, que correspondria temporalment a un moment anterior a l’estructura poligonal del castell.
L’obra presenta un parament format per carreus de mida mitjana, units amb morter de calç. El reble és de moltes més pedres que morter. Fa pensar en un edifici construït cap al segle XII o XIII. A l’extrem sud s’endevina l’existència d’una torre circular de construcció anterior al recinte poligonal. Es conserva una alçada de 2,2 m; devia tenir un diàmetre d’uns 4,5 m i un gruix de murs de 180 cm. Els carreus són semblants als del castell si bé una mica més petits i més mal tallats. La torre es podria datar al segle XI. 
Aquesta fortificació és força notable, tant per la seva forma poligonal que recorda altres castells de la contrada, com ara Calaf, com per la superposició dels dos elements, torre i edifici poligonal tipològicament i da datació diferents.
El castell va néixer com una torre de defensa i vigilància. La primera documentació d’aquest castell és de l’any 1039, a partir d’un testament on la vescomtessa Engúncia, vídua de Ramon, vescomte d’Osona-Cardona, esmenta Mirambell com una de les propietats que ella tenia per aprisió i féu una deixa de terres del seu terme al monestir de Sant Pere de Casserres (Osona). Posteriorment fou propietat dels Cardona. El 1086, el vescomte Ramon Folc deixa en testament la meitat de l’alou de Mirambell al monestir de Sant Pere de Casserres i l’altra meitat a la seva muller Ermessenda.
Al segle XII la propietat encara roman a mans dels Cardona. El 1102 Bermon de Cardona féu una donació a diversos monestirs (Santa Maria de Solsona, Sant Jaume de Calaf i Sant Pere del Mont) de tot allò que tenia al lloc de Mirambell. El 1143 el seu fill Bernat donà a la seva germana Ermeniarda l’alou que tenia al castell de Mirambell.
Els Cardona tenien el castell encomanat a diversos castlans A la primera meitat del segle XII, Berenguer Sendred, al qual succeí el seu fill Arnau i, des del 1170, hi consta una família cognomenada Mirambell, que donà diferents fills per a monjos de Sant Pere de Casserres, com el monjo Arnau de Mirambell el 1235 i el prior i abans cambrer Ramon de Mirambell (1257-63). Al segle XIV, el castell de Mirambell consta com a una de les propietats dels Cardona i el 1375 formà part del patrimoni del comtat de Cardona.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mirambell
Desembre 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès


+ fotografies: CastellsCatalans/Mirambell
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Mirambell
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Jorba

Nom del castell: Jorba
Data de construcció: XI
Municipi: Jorba
Comarca: Anoia
Altitud: 450 m
Coordenades: E 1.545934 N 41.602081(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en el turó que hi ha damunt mateix de la vila de Jorba.
El castell de Jorba és una fortificació medieval d’estil romànic situada al municipi de Jorba, a l’Anoia. L’edifici es troba dalt del turó que domina el poble de Jorba. Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
La primera referència que es té del castell data del 978. Aleshores era el centre de la baronia de Jorba
–documentada a partir del segle XII– i pertanyia al llinatge dels Jorba. Guerau de Jorba, conseller del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i d’Alfons I, en va ser el primer senyor. La continuïtat de la nissaga dels Jorba està demostrada durant tot el segle XII a través de diversos actes jurídics realitzats per Guerau de Jorba, la seva muller Saurina i el seu fill, Guillem d’Alcarràs.
Cap a la fi del segle XII, amb el matrimoni de Gueraua de Jorba –néta de Guerau i Saurina– i Guillem de Cardona la baronia es va incorporar al vescomtat de Cardona.
El 1294 n’era el castlà Guillem de Castellolí. El 1304, el rei Jaume II, adverteix al vescomte de Cardona que no pot exercir el mer imperi ni sobre el castell ni sobre el lloc de Jorba; amb tot, el 1309 és ell mateix qui li fa donació d’aquesta jurisdicció. El 1375, la propietat fou incorporada al comtat de Cardona. Al segle XIV va passar als Castellolí; així, entre 1337 i 1345 apareix documentat com a baró de Jorba un Guillem de Castellolí.
El 1406, Ramon de Castellolí i el seu fill Joan es veieren involucrats en un afer d’assassinat. L’any 1444 la fortalesa va ser comprada per Manel de Rajadell, castlà d’Òdena. Durant la Guerra Civil Catalana (1462 – 1472) el castell de Jorba es va posar al costat de la Generalitat. Va caure en mans dels realistes l’any 1475. També per matrimonis, al segle XVII la baronia de Rajadell va passar a la de Ponts a través del matrimoni de Jerònima de Rajadell amb Miquel de Ponts; després a la de Salvà, marquesos de Vilanant; a Pont-Lopez de Mendoza, comtes de Robres; al segle XVIII als Abarca de Bolea, comtes d’Aran-da; als Híxar, comtes de Guimerà, i finalment als industrials Muntadas i Campeny. Va ser destruït a causa d’un atac durant la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) juntament amb la seva capella,[4] ja que servia de caserna de les forces liberals. L’any 1890 les runes del castell foren comprades per la família Muntadas.
Les restes del castell de Jorba s’estenen per tot el planell que hi ha al cim del turó. En la part oriental hi ha una torre de planta circular, amb un diàmetre intern de 4 m i un gruix de mur de 190 cm; segurament tenia una alçària de més de 20 m. La paret és formada per carreus més aviat grossos (30 cm x 45 cm) units amb morter de calç dur. Un mur que fa angle, situat a la banda de llevant de la torre i que tanca un espai d’uns 5 m de llarg, també és fet amb uns carreus d’unes característiques semblants als de la torre. A l’extrem oposat del planell on s’estenen totes les restes del castell, a la punta occidental, a uns 28 m de la torre, trobem un altre fragment del mur perimetral fet amb uns carreus com els de la torre mestra. Segurament, a tot el voltant del cimal del turó hi hauria una muralla de la qual, a part dels fragments esmentats, s’endevinen alguns trams més a la banda nord.
A la banda sud del pujol també hi ha algunes parets sota la torre que s’adossen a les esmentades més amunt i que, segurament són una mica posteriors i cal relacionar-les amb les fortificacions que es feren a l’entrada del recinte. En els  marges del vessant meridional hi ha diversos murs, molts dels quals ja no formaven part del primer recinte, que en aquesta banda resta molt destruït.
A 6,5 m a ponent de la torre mestra hi ha restes d’una construcció circular, amb un diàmetre interior de 2,5 m i un gruix de mur d’uns 60 cm. Devia ser la boca d’una cisterna, ara plena de terra, però que sembla que era reoberta amb lloses fins a la boca on la barana era formada per diverses pedres ben treballades i col·locadesde gairell per tal de facilitar el treure’n l’aigua.

El gener de 2012, l’alcalde de Jorba, Josep Maria Palau, va traslladar al delegat del govern la necessitat de consolidar les runes del castell per evitar que l’erosió en faci desaparèixer les restes. El 31 octubre 2017, es publica la notícia del començament de les obres de consolidació d’urgència i recuperació del castell de Jorba i en l'actualitat ja estan consolidades.

Extret de:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Jorba
Desembre 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Jorba
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Jorba
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Claramunt

Nom del castell: Torre de Claramunt
Data de construcció: XI
Municipi: La Torre de Claramunt
Comarca: Anoia
Altitud: 365 m
Coordenades: E 1.658198 N 41.533974 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de La Torre de Claramunt.

El castell de la Torre de Claramunt inicialment edificat al segle XI és, actualment, un gran casal ampliat en diverses fases, la més important per Joan de Claramunt al segle XVI (1565) que sempre procedeix de la primitiva torre de guaita erigida a la fi del segle XI en un dels extrems del terme del castell de Claramunt, torre fortificada i avançada que es va fer construir per la familia de la Casa de Claramunt per per a la vigilància i el control de la vall de la riera de Carme i del camí vers el Penedès. 
És una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Actualment es troba en bon estat de conservació.  
L’actual edifici és un magnífic casal de pedra, fortificat, del segle XVII de planta i tres pisos amb finestres rectangulars amb llindes de pedra i portal adovellat. El 1561, data que figura a la clau del portal adovellat del pati, Joan de Claramunt convertí el castell en un casal fortificat, que correspon a l’edifici actual, de planta baixa i tres pisos. Les finestres, amb llindes de pedra, són rectangulars i el portal d’entrada adovellat, damunt del qual hi figura l’escut nobiliari dels Claramunt (pujol floronat), que també figura en un angle exterior del castell. Altres escuts repartits pel pati del castell i la sala major presenten els senyals heràldics dels senyors posteriors: Espuny, Agulló, Pinós i Sentmenat. El conjunt és rematat per acabats en forma de dents a manera de merlets. Història El llinatge dels Claramunt, que varen arribar el 814 a aquesta zona provinents de França per ajudar al comte Ramon Berenguer de Barcelona en la seva lluita contra els agarens. Concretament el seu cap Bernat Amat de Claramunt. Varen construir el seu castell principal al que és avui La Pobla de Claramunt (a la que varen donar el seu nom), el castell de Claramunt, i també varen construir en una part del terme que controlaven, una torre de guaita amb terme territorial el qual fou l’inici del municipi actual, la Torre de Claramunt. Consta que l’any 1147, dos germans del llinatge Claramunt, Berenguer i Pere Bernat, donaren al monestir de Sant Cugat del Vallès un alou d’un mont situat dins el terme del castell de Claramunt a fi que hi construïssin una fortalesa contra els sarraïns. Inicialment (1157) era emprada com una torre fortificada, al terme de Claramunt. Al final del segle XI s’erigí en un dels extrems del terme del castell de Claramunt una torre de vigilància que, en deixar de tenir ús militar, esdevingué residència dels senyors del lloc. Berenguer de Claramunt vengué el 1306 als Cardona l’alt domini del castell de Claramunt, el 1318 el de la torre de Claramunt, si bé la família hi continuà vivint reconeixent els drets dels vescomtes de Cardona que, d’aquesta manera, afermaren l’hegemonia sobre la Conca d’Òdena. Asbert de Claramunt, casat amb Beatriu de Pallars, fou nomenat pels Cardona el 1348 governador de les terres de l’Anoia. El seu descendent Joan de Claramunt i de Rajadell lliurà el 1463, en nom dels Cardona, les claus del castell de la Torre de Claramunt a Joan de Serrallonga, representant d’Igualada, per ordre de la diputació general.
 L’any 1530, els Claramunt compraren als ducs de Cardona la jurisdicció i la senyoria del terme de la Torre de Claramunt. Francesc de Claramunt i Caçador obtingué el 1620, com els seus avantpassats, el càrrec de governador de la Conca d’Òdena, atorgat pels Cardona.
Un descendent seu, Josep de Ribera i de Claramunt, austriacista, rebé del rei arxiduc Carles III el títol de comte de Claramunt (1708) i fou desterrat a Burgos per Felip V fins al 1725. El castell fou incendiat el 1722. 
Ja en temps moderns, Josep Maria de Febrer i Calvo Encalada, Marquès de Villa Palma de Encalada, descendent de la casa de Claramunt y baró de la Torre de Claramunt, junt amb la seva dona Matilde Sanllehy i Alrich (germana de Domingo Sanllehy Alrich, alcalde de Barcelona) varen fer grans tasques de reconstrucció del castell, igual que el seu fill José Maria de Febrer y Sanllehy, també marques de Villa Palma de Encalada les va continuar. José Antonio de Febrer y Monforte, fill del marques va ser alcalde de la Torre de Claramunt i va residir al castell de la Torre de Claramunt amb la seva dona Margarita de los Rios Magriña y els seus sis fills, que són copropietaris del Castell actualment, els germans de Febrer de los Rios, fins a la seva mort el 1976. 
El cap del llinatge Clararamunt és actualment José María de Febrer y de los Rios, primogenit de la nissaga i cap de la familia. Va sol·licitar la rehabilitació del títol de comte de Claramunt l’any 1985, en un expedient de millor successió del títol que el dia d’avui no s’han tancat, a pesar d’existir un informe del Ministerio de Justicia i dos informes del Consejo de Estado demanant la rehabilitació del títol del seu avantpassat al seu favor.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_ Torre_de_Claramunt
Desembre de 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dimecres, 10 de maig del 2017

Llorac

 Nom del castell: Llorac
Data de construcció: XII
Municipi: Llorac
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 680 m
Coordenades: E 1.306025 N 41.555326 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest de la població i ben a prop d’ella.
Castell de Llorac és un monument del municipi de Llorac (Conca de Barberà) declarat bé cultural d’interès nacional.
Les primeres notícies del lloc i el castell de Llorac són del segle XII quan era senyorejat per Guifré Bonfill. El seu nét l’any 1140 el traspassà, juntament amb l’església de Santa Maria de Llorac, a l’orde dels hospitalers que, segons Miret i Sans, degueren establir una de les seves cases al poble de Llorac. 
Del llinatge dels Llorac es troba documentat un Pere de Laurach l’any 1181. L’any 1196, Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona de Riucorb, apareix empenyorant les rendes del castell i vila als templers. L’any 1245 Marquesa de Guàrdia, filla de Ramon de Cervera i vídua de Guillem de Guardiolada professà com a religiosa de l’orde de l’Hospital rebent del capítol la casa de Cervera i els drets i rèdits de diversos castells, entre els quals el «castrum de Lorach». Al segle XIV, el lloc i el castell formaven part del patrimoni del rei, ja que Pere III el va vendre l’any 1342 a Francesc Alenyà juntament amb el lloc i castell de la Cirera per 12.000 sous. El 1361 el tenia Guiamó Alenya, senyor de Llorac i de Cirera en el fogatjament de 1365-70. A partir del segle XVI la vila de Llorac pertanyé a la família Guimerà que van mantenir el senyoriu fins a la fi de l’antic règim. 
El castell del Llorac es troba en una elevació que hi ha al sud-oest del poble. De la construcció original només es conserva la façana nord i una part de les façanes est i oest. La façana meridional ha estat refeta. La coberta és a un sol vessant. El mur septentrional té una longitud de 19 m. i un gruix de 100 cm. És fet amb carreus petits, lleugerament escairats i col·locats en filades. És un aparell que es troba en moltes construccions de la Segarra. A la banda oest hi ha algunes espitlleres. El mur est ha estat parcialment refet. Sembla que la porta principal s’obria a peu plau en aquesta façana. La porta, ara tapiada, s’acabava en un arc de mig punt adovellat que ha desaparegut. El caire SE és en part original i refet a la part baixa. L’angle sud-oest és lleugerament agut. El mur sud, com ja s’ha dit, és totalment refet i les portes que s’hi obren són modernes. Aquesta fortificació s’assembla a una casa forta, del tipus força o sala. Es dataria vers els segles XII o XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Llorac
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Llorac
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Llorac
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 de maig del 2017

Sala de Comalats

Nom del castell: Sala de Comalats
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 750 m
Coordenades: E 1.217598 N 41.518983 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a dos quilòmetres al sud de Passanant i Belltall.
El castell de la Sala de Comalats fou un castell del nucli de població de La Sala de Comalats, del municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà), és declarat bé cultural d’interès nacional. En resta una torre rectangular i sala quadrada annexa, edificades entre els segles XII i XIV. El segle XI (1079 o 1080) el castell de la Sala de Comalats apareix citat com a quadra del Poal, i a mitjan segle XII com domini dels Cervera. El 1172, Ramon de Cervera, en testar, deixà tots els drets que tenia a «Comalads» al seu fill Pere. L’any 1177 un dels feudataris d’aquesta família, cedí unes propietats que tenia a la Sala als templers del castell de Barberà (Barberà de la Conca). El 1210, Guillem de Guardiolada va obtenir del rei Pere I tot el domini sobre el lloc de la Sala de Comalats i l’any 1234, en fer testament, llegà indret i fortalesa a Arnau de Comalats, el qual el tenia en feu. L’any 1266 el castell i lloc de la Sala fou cedit per Marquesa de Guàrdia, vídua de Guillem de Guardiolada, juntament amb altres llocs, a la comanda de Cervera de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. El 1338, la Sala fou venuda a la família Gener de Montblanc i posteriorment, el 1384, passà a dependre del monestir de Santes Creus que la va tenir fins a la desamortització de 1835.
Actualment el poble i les restes del castell formen un petit nucli de població, més o menys tancat, presidit per la torre de l’antic castell. Aquesta, que és molt semblant a la del castell de Glorieta, és de planta quadrada, d’uns 6 m de costat per 17 m d’altura. Té tres pisos i terrassa, que s’aguanten amb voltes de canó reforçades per arcades de mig punt que descansen en columnes. Antigament s’accedia
a la torre per una porta que hi ha al costat nord-est del segon pis, mitjançant una escala mòbil. Al costat sud hi ha edificis adossats a la torre, que sembla que formaven part del castell ampliat més tard. Hi ha nombroses espitlleres. L’aparell amb què està construïda la torre a la part inferior és més aviat gros i ben escairat, mentre que als pisos superiors és més petit i no tan ben tallat. La sala annexa, més petita que la torre podria haver donat el nom a aquest indret. Actualment està mig ensorrada. Tenia una amplada de 5,2 m i una longitud de 7,6 m i seria un edifici de planta rectangular dividit transversalment per dues arcades lleugerament apuntades. La datació s’establiria al segle XII o
XIII per la torre i un segle més tard per la sala annexa. És remarcable la organització de tot el conjunt del poble. Era una «vila closa», a la qual inicialment només es podia accedir per un portal situat a la part més baixa, a la banda oriental. A la banda occidental i més elevada hi havia la fortificació. Al mig hi havia l’església, envoltada de les cases del poble, la façana exterior de les quals tancava l’espai pobletà.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Sala_de_Comalats
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2017

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Glorieta

Nom del castell: Glorieta
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 724 m
Coordenades: E 1.204877 N 41.520031 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a dos quilòmetres al sud de Passanant i Belltall i al costat mateix del castell de la Sala de Comalats. És situat a la part alta del poble de Glorieta, construït damunt de la fondalada del torrent del mateix nom.
Castell de Glorieta és un monument del municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà) declarat bé cultural d’interès nacional
Castell documentat el 1179, del qual en resta la torre descrita. El 1080 el lloc fou donat als Cervera (llinatge) pel Comte de Barcelona, Ramon Berenguer II. Els Cervera, l’any 1162, cediren la quadra de Glorieta, a Carbonell de Vilagrassa i la seva esposa Ermessenda; és presumible que aquests hi bastiren un castell. El 1197, feren donació del castell a Bernat de Montpaó, que en fou el castlà. Els Cervera, doncs, colonitzaren Glorieta, mitjançant subinfeudacions al llarg del segle XII. Els Montpaó continuaren sent feudataris i el 1247 posseïa la fortalesa Berenguera de Montpaó que la va cedir al seu espòs Ramon Ramon, ciutadà de Lleida. A mitjan segle XIII la senyoria sobre Glorieta dels Cervera estaba en mans de Marquesa de Guàrdia i la seva filla, que eren monges a la comanda hospitalera de Cervera. Aquestes dames religioses, com a hereves dels Cervera, entre 1261 i 1266, donaren el lloc de Glorieta a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Fou d’aquesta manera com Glorieta passà a formar part de la comanda cerverina dels hospitalers, els quals l’any 1310 n’assoliren la total senyoria comprant els drets al feudatari Bremon de Moliner per 14 000 sous barcelonesos. Més endavant, el 1380, el gran prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà i d’Abella, acabaria comprant el mer i mixt imperi sobre el lloc a l’infant Joan. En el segle XIV Glorieta passà de la comanda hospitalera de Cervera a la comanda hospitalera de l’Espluga de Francolí, on romangué fins a la desamortització de Madoz en què tingué lloc l’extinció dels senyorius. 
Del castell medieval roman en peu la imponent torre prismàtica que coneixem. Tenia tres plantes i terrassa, però actualment li falta el darrer pis (esmotxat el segle XIX) i la segona planta és la que fa de terrassa. A l’exterior la façana nord fa 5,55 m i la façana oriental, 7,40 m. El gruix del mur és de 155 cm. L’alçada de l’edifici, uns 16 m. A l’interior els pisos estan dividits per la meitat formant dos compartiments coberts amb voltes de canó. Al cim encara hi ha els muntants d’uns arcs ensorrats que devien aguantar un altre trespol. La comunicació interior entre la primera i la segona planta es feia i fa per una escala que penetra un dels murs. En temps medievals l’accés des de l’exterior es feia directament a una porta situada al costat nord del primer pis a cinc metres de terra, mitjançant una escala mòbil que podia ser retirada en cas de perill. La porta té una amplada de 90 cm i és acabada a dalt amb una llinda monolítica amb forma triangular i a baix amb un gran llindar. Al primer pis als costats de migdia i de llevant, hi ha dos rengles d’ espitlleres, sis al rengle inferior i quatre al superior. Els murs són de carreu de mida mitjana, irregular però ben aparellat amb filades i rejuntat amb morter de calç. Al sud de la torre, en un mur continuació de la paret sud, hi ha un portal de 120 cm d’ample, acabat amb un arc de mig punt format per vuit dovelles. Segurament aquest porta donava accés a un clos o edifici adossat a la torre per ponent. La torre podia estar encerclada d’un recinte emmurallat. La datació es situaria al final del segle XII o al segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Glorieta
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Glorieta
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Glorieta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

.

Passanant

Nom del castell: Passanant
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 729 m
Coordenades: E 1.195901 N 41.532144 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del nucli principal de Passanant i Belltall.
El Castell de Passanant és situat en un turonet a l’extrem nord de Passanant, municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà). Actualment es conserven els fonaments, alguns trams de murs d’una torre, una cisterna i una sitja. És declarat bé cultural d’interès nacional.
La primera notícia de l’indret de Passanant ens la proporciona un document del segle XI (1079-1080), en una escriptura en què Ramon Berenguer II donà a Bernat Amat la quadra del Poal, situada dins el terme del castell de Forès; entre les afrontacions territorials d’aquesta quadra s’esmenta el «termino de Passanant».
En un document del 1123 apareix documentat per primera vegada el castell de Passanant. Segons aquest document, els germans Ponç i Ramon de Cervera arriben a un acord respecte a la residència en aquest castell que consisteix que l’un i l’altre hi viurien alternativament cada any, però els dos tindrien el dret d’entrar-hi i sortir-hi quan volguessin. Poc després, segons Miret i Sans, el domini senyorial sobre Passanant passà a la família Òdena, atès que el 1152, Ramon Guillem d’Òdena l’infeudà a Guillem de Castellar. Els Cervera, però, com a senyors eminents del lloc, mantingueren uns certs drets, com demostren diversos documents de la segona meitat del segle XII. Per exemple, el 1172, Ramon de Cervera feu testament llegant al seu fill Pere el «castrum de Passanant» amb tots els seus drets i béns que passarien al seu altre fill, Guillem de Guardialada en cas de mort sense descendència de Pere. Aquesta circumstància es degué de produir ja que el 1202, Guillem de Guardialada donà al monestir de Santes Creus alguns dels drets que posseïa al lloc i castell de Passanant. El 1234 Guillem llegà a la seva filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós, tota la senyoria que ell posseïa al castell de Passanant i molts d’altres castells de la contrada.
A la seva mort, tots els béns de Mateua passaren a la seva germana Gueraua, priora del convent d’Alguaire, la qual el 1261 va donar tots els drets que ella tenia sobre Passanant a l’orde de l’Hospital. Alhora, la seva mare Marquesa, traspassà també els seus drets al mateix orde, uns anys més tard. Els Hospitalers aconseguiren a més del castell, tota la jurisdicció sobre aquest indret mitjançant la compra que el gran prior de Catalunya, Guillem de Guimerà, féu a l’infant Joan el 1380. Fins al 1406 el castell i el lloc de Passanant estigué incorporat al patrimoni de la comanda de Cervera i, posteriorment, passà a la de Barcelona, en la qual restà fins a l’extinció de les senyories. 
Al 1661 es té notícia que el castell estava enderrocat.
Va se excavat al 1990 pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat i al 1999 per Joan Josep Menchon. Finalment a l’any 2008 es va dur a terme una consolidació i restauració, gracies a totes aquestes accions, avui són visibles alguns fragments de parets i algunes pedres que permeten de reconstruir-ne d’una forma aproximada la planta quadrangular. La paret més ben conservada és la situada al nord-est, que havia de tenir una longitud d’almenys 8 metres. Amb dificultat s’endevina per on passava la paret del nord-oest, que havia de tenir una longitud de semblant. Finalment, hom troba algunes pedres de la paret del sud-oest fins a uns 6 m. de l’angle occidental. A la banda sud-est, hi ha una construcció que pot correspondre a una cisterna que fa uns 3 m. de llarg per uns 2 d’ample.
El mur nord-est, el més ben conservat, té una fonamentació que sobresurt més, feta de carreus petits. Per sobre hi ha la paret que és feta de carreus grossos dels quals només es conserven dues filades. En principi no se sap si aquests dos aparells corresponen a construccions en dos moments constructius diferents. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Passanant
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Passanant
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Passanant
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

.

Ferran (Passanant)

Nom del castell: Ferran (Passanant)
Data de construcció: XIV
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 703 m
Coordenades: E 1.189196 N 41.537607 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a un quilòmetre al nord de Passanant i Belltall.
Castell de Ferran és una torre quadrada de 10 metres d’alçada del municipi de Passanant i Belltall Conca de Barberà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La fortalesa està documentada del segle XIV. 
L’indret de la Pobla de Ferran fou població emmurallada, com ho demostren les restes del portal situat vora el camí de Guimerà. S’originà a l’edat mitjana a l’entorn d’un castell del qual s’ha localitzat fins a l’actualitat una referència documental ja tardana del segle XIV, en concret l’any 1384, el ciutadà barceloní Jaume Galliners permutà amb el monestir de Santes Creus el castell de la Sala de Comalats pel de Ferran, ambdós situats dins la vegueria de Montblanc.
D’aquesta antiga fortalesa en resta avui dia una torre de guaita, de planta quadrada, que es conserva fins a una alçada de 10 m i que fou molt restaurada a la darreria dels anys setanta del segle XX. És d’us privat.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Ferran_(Passanant_i_Belltall)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Ferran
+ informació en PDF: CastellsCatalans/ Ferran
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat
.

Vallfogona de Riucorb

 Nom del castell: Vallfogona de Riucorb
Data de construcció: XII
Municipi: Vallfogona de Riucorb
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 575 m
Coordenades: E 1.235892 N 41.56319 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà
El Castell de Vallfogona de Riucorb és un castell del municipi de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà) declarat bé cultural d’interès nacional. Les restes d’època romànica es troben integrades dins del castell actual, un gran casalot completament modificat.
Fou un castell més de la cadena fortificada que protegia les terres de la marca o frontera del comtat de Manresa abans de la conquesta de Lleida i Tortosa. Per tant, els seus orígens són anteriors a l’època en què hi havia una sots-comanda templera. El castell degué ser construït cap a mitjan segle XI, en el moment en què es conquerí l’indret, encara que no hi ha notícies concretes de la fortalesa fins al segle XII, quan era una possessió dels Oluja. La primera notícia és del 1116.
L’any 1191 Gombau d’Oluja i la seva esposa concediren als templers el castell i la vila de Vallfogona íntegrament. Aquesta donació fou confirmada el 1196 en ingressar ambdós a l’orde. Els templers aconseguiren el ple domini sobre Vallfogona, Albió i Montargull, i terres i drets considerables a Conesa, Segura i la Sala. Al final del segle XII crearen la sots-comanda de Vallfogona per tal d’administrar millor les noves possessions a Vallfogona i el seu rodal. El 1199 Guillem de Montargull, que professà a milícia del Temple, donà el lloc de Palau. Segurament en aquell moment el castell es devia adequar a les necessitats d’un convent de l’orde però es desconeix l’abast de les obres. En els millors temps hauria estat un grandiós casal aïllat, emmurallat i resguardat per un baluard amb rampa i coronat de merlets. A més, contenia bons cellers i casals espaiosos per a acomodar-hi els fruits del delme dels senyors i fúnebres presons, emblema de jurisdicció dels senyors. La sots-comanda i el castell de Vallfogona van continuar en mans dels templers fins a la dissolució de l’orde l’any 1312 i després passaren a mans dels hospitalers, que foren senyors de Vallfogona fins al segle XIX. Els comanadors tenien tot el domini i jurisdicció per compra feta al rei Pere III el 1312, i per això tenien forques dins el terme i hi exercien un domini total. El 1416 els hospitalers feren restaurar el castell, que continuà com a cap de la coneguda com comanda de Vallfogona de Comalats fins al 1811, quan els seus béns van passar a la Corona.
Queden molts elements aprofitats per cases tardanes, alts urs amb finestrals gòtics malmesos, a la part alta del poble. El castell està situat a la plaça de l’església, actualment convertit en habitatge. Com tot edifici destinat a usos domèstics, al llarg de les centúries ha estat objecte de reformes, però el rebaixament de parets, la divisió en habitacions i la destrucció de les finestres geminades li ha fet perdre el seu primitiu caràcter senyorial. Actualment sols resten murs de paredat i carreus de pedra picada i una sèrie d’obertures irregulars. Destaca la finestra de la capella del castell, d’arc de mig punt rebaixat i formada per dovelles trapezoïdals. A l’interior, a la planta baixa resta un sector força modificat que sembla d’època templera. És una sala irregular, de 5,5 m x 3 m, a la qual s’accedeix des del carrer per una porta cap-i-alçada. A l’entrada i al costat dret de la sala hi ha dues arcades de contorn apuntat, fetes de pedra i carreguen a columnes adossades molt robustes i capitells esculpits matusserament. Al fons de la sala hi ha una porta de punt rodó amb una creu gravada en una de les dovelles superiors. La factura dels capitells i dels altres elements arquitectònics, de proporcions molt irregulars denota el treball d’un taller local de picapedrers, la qual cosa en dificulta la datació que no deu ser anterior a l’època templera, probablement de començaments del segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vallfogona_de_Riucorb
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Vallfogona
+ informació en PDF: CastellsCatalans/ Vallfogona
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dimarts, 11 d’abril del 2017

SARROCA DE LLEIDA

Nom del castell: Sarroca de Lleida
Data de construcció: XIII-XIV-XVII
Municipi: Sarroca de Lleida
Comarca: Segrià
Altitud: 224 m
Coordenades: E 0.562744 N 41.458458 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó damunt de la vila de Sarroca de Lleida.
El castell de Sarroca és un castell en ruïnes al municipi Sarroca de Lleida (Segrià) declarat bé cultural d’interès nacional. El topònim Sarroca denota l’assentament damunt la roca. Després dels castells de la ciutat de Lleida, és el més important del Segrià per la seva situació estratègica en el camí de Lleida a Tortosa.
És un castell termenat documentat el 1280. Consignada l’antiguitat romana i àrab, la repoblació de Sarroca ve establerta al segle XIV. La senyoria, llavors, recau al llinatge Santcliment. El 10 d’abril del 1357 el rei, que tenia la propietat d’aquest castell, va vendre’n tota la jurisdicció (mer i mixt imperi) a Francesc de Santcliment.
Aquesta família, i en concret Comtessina de Barutell i de Botella, vídua de Climent de Barutell, Santcliment i de Prunera, vengué en el 1618 la Baronia de Sarroca i de Llardecans a Josep Castellbell, senyor de Maials i des de la darreria del segle XVIII fins a la desamortització (1831) i l’extinció de les senyories fou de la família barcelonina dels Matas. La fortalesa encara tingué un paper important durant la guerra del Francès i fou ocupada pels carlins el 1836.
 Està construït sobre una roca de gres tallada per l’est per fer un fossat que seria l’accés al castell. En aquest punt s’endevinen restes d’una estructura rectangular que es podria associar a una torre porta. Del castell s’aprecien diversos recintes: el superior, molt allargassat i en posició central, conserva les filades de baix del mur perimetral, fetes de carreus rectangulars de mida gran. És de planta rectangular, amb restes de dos contraforts propers al mig del mur meridional. Aquest primer recinte sembla que es podria datar als primers temps de la conquesta cristiana. A la banda nord del recinte sobirà es construí una cisterna quadrangular (4,7 m x 4 ), feta de carreus i amb volta de mig canó. El mur oriental, trencat, ara comunica amb una sala de planta rectangular coberta per volta de canó de mig punt de 4,7 m d’ample per 14,5 de llarg. Parets i volta estan fetes d’encofrat amb dues capes d’arrebossat. Tota la sala fou bastida al mateix temps però posteriorment a la cisterna. Al costat immediat hi ha una cambra més petita i a la banda nord, tres espitlleres d’una esqueixada buidades en l’encofrat.
La construcció que actualment més destaca del castell és una torre, de base atalussada, sobre la qual hi ha un pis de parets rectes que tenia dues grans finestres al nord-est i a l’est, d’arc apuntat amb intradós decorat per una senzilla traceria gòtica. A l’oest, una altra finestra més petita que conserva la decoració gòtica quasi intacta. Té dues petites espitlleres, al nord i a l’oest. La planta principal fa 3,8 m x 2,9 m i el gruix del mur és de 110 cm. Tota l’estructura està feta de carreus rectangulars, amb marques de picapedrer i algun grafit. És coberta amb volta apuntada. Per la part nord-oest, per sobre de la roca, hi ha la muralla corresponent a la sala inferior, la qual mostra un tram amb una mena de bestorre que fou folrada més tard per una segona construcció o mur d’aparell semblant i que podria lligar amb el moment de la construcció de la nau superior, moment al qual correspon la construcció d’una nova cisterna, rectangular i amb volta semicircular que es troba a l’oest del recinte interior. Finalment, des del nord-oest, seguint per la banda de ponent i el costat sud, hi ha el mur del recinte jussà, de pedra calcària que contrasta amb el gres de les fases anteriors de la fortalesa. Per sota la roca de gres s’han excavat túnels que serviren de refugi durant la Guerra Civil Espanyola.
L’any 1910, Ceferí Rocafort descrivia així el castell de Sarroca: «sols en resten algunes quadres amb massisses voltes i l’esvelta torre quadrada, ornada per gòtics finestrals; el talús, en forma esglaonada s’enfonsa en el ribàs que mira a la vall provinent de Torrebesses»
La datació seria almenys del segle XIII, modificada i ampliada al XIV i novament al segle XVII. Probablement a partir del segle XIX el castell restà abandonat i abocat a l’espoli. La presència de ceràmica grisa confirma la datació sense oblidar el precedent islàmic sustentat per molts autors.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sarroca
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sarroca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

FLIX

Nom del castell: Flix
Data de construcció: XII-XVIII-XIX
Municipi: Flix
Comarca: Ribera d’Ebre
Altitud: 120 m
Coordenades: E 0.555444 N 41.237917 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó prop de la vila de Flix i damunt de l’Ebre.
El castell de Flix és un edifici de Flix (Ribera d’Ebre) declarat bé cultural d’interès nacional. És una fortificació emmurallada situada al nordest del nucli urbà de la població de Flix, dalt d’un turó situat dins del meandre que conforma el riu Ebre, a la riba dreta, i prop del nucli urbà i del cementiri.
Els orígens del castell de Flix són incerts, i alguns autors suggereixen que sota l’estructura del castell s’hi troben vestigis d’època romana i fins i tot hom diu que fou bastit sobre les restes d’un far o talaia ibèrica. Les últimes excavacions arqueològiques semblen desmentir aquest fet. 
Algunes fonts apunten que fou documentat el 1154 a través d’una donació del comte Ramon Berenguer IV a Bonifaci de Volta. El 1276 el rei Jaume I el va vendre a Arnau de Bosc. Encara apreciem restes del castell original per dins del que es va construir al segle XVIII. El 1837, durant la primera guerra carlina, es va construir l’actual castell, i el 1874, durant la tercera guerra carlina, uns murs i una gran torre rodona hi foren afegits. La seva situació geogràfica el convertí en un dels més importants de la comarca, junt amb el castell de Mequinensa i el castell de Miravet. Va tenir importància tant a la guerra civil del segle XV, com a la dels segadors del segle XVII i la de Successió del segle XVIII.
Després de la destrucció del castell d’origen sarraí, l’anomenat Castell Nou fou bastit el 1837, en un lloc diferent que el sarraí. Aquest fou construït a instàncies del comte de Morella, Ramon Cabrera, que l’utilitzà durant la primera guerra Carlina per protegir la dreta de l’Ebre. Per això els seus murs el protegiren quan ell i el seu exèrcit creuaren el riu en la seva retirada, camí de l’exili el 2 de juny de 1840. Vers el 1872 i 1873, durant la tercera guerra, el castell fou restaurat. El 19 de juny de 1875 va ser assaltat per les tropes del general Eduardo Gamir, i s’hi instal·là una guarnició liberal fins al 28 de juny de 1876. A partir d’aquest moment va ser abandonat i el castell va patir un gran deteriorament. 
Es una fortificació emmurallada de planta irregular formada per tres torres circulars, unides per trams de murs espitllerats, i amb una zona de pati al mig del recinte que integra una gran cisterna de planta ovalada. La torre que predomina és la de l’extrem sud-oest, i correspon al tipus de fort de Vauban. Presenta un ample diàmetre, poca alçada, els paraments atalussats i una única espitllera orientada al camí d’accés des del poble. La part superior està rematada per una cornisa damunt la que s’assenta el coronament, actualment mig enrunat. A l’interior, la torre està coberta per una volta esfèrica bastida en maons i s’hi accedeix mitjançant tres obertures rectangulars, situades a l’interior del recinte de la fortificació. Les altres dues torres, de guaita i situades al nord i nord-est del recinte, no són tant grans com la primera i no presenten els paraments atalussats. Tot i així presenten filades d’espitlleres a diferent nivell bastides en pedra, i conserven bona part del revestiment original exterior. Els murs exteriors que delimiten el recinte i uneixen les torres presenten filades d’espitlleres a la part superior del parament, majoritàriament bastides en maons. El llenç de ponent, orientat al riu, presenta el basament atalussat, de la mateixa manera que la torre més gran. A l’interior del recinte del castell, el pati està delimitat per murs espitllerats. Hi ha altres paraments que conserven part dels enlluïts originals i també els arrencaments d’algunes de les voltes que cobrien les estances, sobretot al sector sud-est. La construcció està bastida en pedra sense treballar de mida similar, disposada en filades força regulars i lligada amb abundant morter.
Al 2009, el castell va esser objecte d’una gran restauració finalitzada l’estiu del 2010, que al 2012, va rebre el Premi Qualitat Ebrenca al millor edifici restaurat.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Flix
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Flix
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

ASCÓ


Nom del castell: Ascó
Data de construcció: XII-XIV
Municipi: Ascó
Comarca: Ribera d’Ebre
Altitud: 146 m
Coordenades: E 0.565877 N 41.179742 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en un turó damunt mateix de la vila d’Ascó.
El Castell d’Ascó està situat al cim d’un turó sobre la població d’Ascó, a la riba dreta de l’Ebre. El castell, que fou seu d’una comanda templera, gaudia d’una situació estratègica per al control del pas sobre del riu i en el centre del quadrilàter que formen Reus, Tortosa, Casp i Lleida.
En els segles d’ocupació musulmana (segles VIII a XII), la fortalesa fou la residència del valí de Siurana, i els seus dominis s’estenien fins als peus del Montsant. Documentat el 1148 en el conveni que signaren el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i el d’Urgell, Ermengol VI. Per aquest conveni, el comte barceloní donava a l’urgellenc en feu el castell d’Ascó.
Ascó passà a domini del l’Orde del Temple com a resultat de diferents manlleus realitzats per Ramon Berenguer IV que necessitava ajut econòmic en part per la campanya en terres valencianes. Préstecs documentats els anys 1167, 1169, 1174... Per fer encara més complex el règim de senyoriu, l’any 1174, el rei Alfons el Cast lliurà Ascó com a esponsalici a la seva esposa Sança de Castella. El rei, l’any 1182, cedia a l’orde els castells i les viles de Riba-roja i Ascó a canvi d’un empenyorament de 5.000 morabatins. Sembla que la comanda del Temple d’Ascó s’establí de manera definitiva l’any 1182 si bé en aquest moment, el domini era del monarca (Pere el Catòlic), de la reina Sança i de l’orde del Temple. La majoria de notícies sobre la comanda en aquest període es refereixen principalment a les intenses relacions mantingudes amb el sarraïns que gaudien de notables prerrogatives: conservació de les propietats, llibertat de romandre en el territori i de circular-hi, etc. 
Els templers van ocupar el castell fins a la seva dissolució el 1312. Com el de Miravet, el castell d’Ascó també va patir el setge, ordenat pel rei Jaume II qui, l’any 1318 va donar-lo a l’orde dels cavallers hospitalers.
Aquesta orde va tenir presència a Ascó fins al segle XIX, tot i que el castell va servir de fortalesa durant la Guerra dels Segadors (1640) i va patir una greu destrucció. Més endavant, a la Guerra de Successió i posteriorment amb les guerres carlines, el castell va ser desmantellat. En la tercera guerra carlina (1872-1876) la fortalesa encara va jugar va jugar un paper militar i al solar s’hi va construir una torre del telègraf òptic.
La fortificació està formada per una torre construïda al cim del turó i un gran recinte al sud-est de la torre. A més, a llevant hi ha diverses restes d’uns murs molt desfets, difícils d’identificació, possiblement construïts als darrers segles de l’edat mitjana. La torre mestra, força transformada al llarg dels segles, encara servia com habitatge en època moderna. Es conserven en força bon estat els murs nord-est i sud-est que eren mes llargs del que són en l’actualitat. L’alçada actual de la torre és d’uns 14 m. La porta, situada a la façana nord-est, és a 2,5 m del sòl exterior i té una amplada de 160 cm. Uns 3,5 m més amunt de la porta hi ha un regruix de 30 cm. Uns 4 m per damunt d’aquest relleix n’hi ha un altre i el mur continua uns 4 m més. Cada relleix deuria correspondre a un trespol. L’aparell constructiu de la torre correspon a etapes diverses. Els pisos inferiors fets amb carreus lleugerament allargats units amb morter de calç. El pis superior, afegit posteriorment, està fet en bona part amb tàpia. A l’interior hi ha la part més antiga, feta amb carreus molt quadrats encastats amb morter. El recinte que hi ha al sud-est de la torre té una longitud d’uns 60 m i una amplada d’uns 20 m. Al sector meridional hi ha restes de diverses construccions fetes amb carreus molt ben escairats. La més notable -al sudest de la torre- seria de planta poligonal, ara es veuen tres angles.
En època andalusina, s’hi construiria un hisn (castell andalusí) del qual encara no s’ha trobat res, si bé és possible que siguin d’aquesta època alguns fragments dels murs perimetrals fets amb una mena d’«opus spicatum». En el moment de la reconquesta cristiana, probablement es reconstruïren alguns dels panys de mur més antics de la torre i alguns dels trams de muralla del recinte interior. Al final de l’edat mitjana es degueren bastir altres construccions com ara l’edifici de planta poligonal.
El castell d’Ascó és ja de titularitat pública des de la primavera de 2013. El mes de març de 2014 es va iniciar la intervenció arqueològica prèvia a les obres de consolidació, que al voltant de la torre descobreix restes molt destacades de la fortalesa templera. En concret, es tracta d’edificacions concèntriques a la torre del castell de fins a dos metres d’alçària. Aquestes edificacions, de les quals encara es conserven carreus de grans dimensions i alguns treballats amb guarniments, conformaven el cos principal del castell d’Ascó i inclouen una cisterna d’aigua i un cup de vi.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Asc%C3%B3
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Abril 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Ascó
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 14 de març del 2017

CERVIÀ

Nom del castell: Cervià
Data de construcció: X
Municipi: Cervià de Ter
Comarca: Gironès
Altitud: 78 m
Coordenades: E 2.908600 N 42.067639 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat just damunt del nucli urbà El  castell de Cervià de Ter és un castell del municipi de Cervià de Ter, a la comarca del Gironès. 
Està situat en un turó que domina el poble, i només en resta un gros mur i els fonaments. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
És un castell termenat, del que es té constància documental des de l’any 922. En les últimes dècades del segle X, Sunyer Llobet i la seva dona Avierna varen comprar al comte Borrell l’alou de les «viles» de Cervià de Ter i Raset, juntament amb el territori d’Espiells, per la quantitat de cinc «penses» de plata. Tot i que, segurament, aquesta família devia tenir residència a Cervià de Ter abans de l’any mil, no trobem cap referència explícita al castell fins a l’any 1024. En aquest moment, està documentat que Sunyer va dictar el testament des del seu llit al castell de Cervià.
Així doncs, a partir del segle XI trobem un llinatge de senyors de Cervià que té el castell com a centre del seu poder. Silvi Llobet era, a mitjans de segle XI, feudatari del castell de Cervià, pels comtes Ramon Berenguer I i la seva muller. Silvi el va llegar a un nebot anomenat Gausfred Bastó, que fou el primer en començar a utilitzar el cognom de Cervià. Posteriorment, a mitjan segle XII, aprofitant la mort sense descendència de Guillem Gausfred de Cervià, el comte de Barcelona va cedir el castell a la família dels Llers.
Els senyors de Cervià varen exercir com a estrets col·laboradors dels reis i varen participar en algunes de les seves principals expedicions militars. Els senyors del castell de Cervià, Silvi i Adelaida, foren els fundadors del monestir benedictí de Santa Maria de Cervià, que varen convertir en un priorat de S. Michele Della Chiussa, abadia situada als passos alpins que connecten la Provença amb el Piemont. Les donacions al priorat dels successius senyors de Cervià i d’altres famílies del seu entorn foren considerables. El priorat era el lloc on s’enterraven els membres més destacats de la família dels Cervià. Actualment, només és visible a l’església la tomba de Beatriu, esposa de Guerau de Cervià. Aquest castell tenia un valor militar per la seva posició estratègica a la frontera entre el comtat de Girona i Empúries, a menys d’un dia de camí de la ciutat de Girona. Des del castell també es podia controlar la via que anava cap a Peralada i el Roselló. 
Durant la guerra contra el rei Joan II, la reina confià el fort i el poble a Esteve d’Agramunt. L’any 1467 hi establí el seu campament el duc de Lorena, quan marxava contra Girona per posar-hi setge. El mateix duc, primogènit del rei Renat, va concedir el castell a «Joan de Sancto Gilagio». En absència d’aquest se’n féu càrrec el capità Pere Alfons, el 1469. Posteriorment, el rei Joan II concedí la jurisdicció de Cervià i Bordils a Juan de Vilapando per 5000 florins. No gaire més tard, la propietat va passar a la família Xetmar.
No es coneix si l’estructura del castell es va veure afectada pels conflictes bèl·lics de la segona meitat del segle XV, però a partir d’aquest moment els documents fan referència al domini o poble de Cervià sense esmentar el castell. Tampoc s’han trobat, fins al moment, materials posteriors a l’inici del segle XVI. En un document de l’any 1657, Narcís Camós explicava que a la vila hi havia hagut un castell, del qual en restaven vestigis, però que feia llarg temps que estava destruït. Així doncs, a mitjan segle XVII el castell feia temps que estava abandonat i en ruïnes.
L’any 2013 la finca que acull les restes del castell passa a titularitat municipal, després de diversos segles de constituir un condomini familiar privat, amb la donació d’una part dels terrenys per part de la família Fonsdevila i l’adquisició de la resta per part de l’Ajuntament de Cervià de Ter.
L’any 2014, la Universitat de Girona redacta un Projecte d’investigació, consolidació i posada en valor del castell de Cervià de Ter, que compta amb el finançament del Programa de l’u per cent cultural i de la Diputació de Girona.
L’excavació arqueològica realitzada ha posat al descobert el següent: El castell fou construït directament en un subsòl de conglomerat argilós resseguint la topografia natural i adaptant-se als desnivells preexistents, per la qual cosa, el problema principal que va partir va ser d’estabilitat amb l’esllavissament d’estructures. Es va estructurar en tres terrasses, aprofitant el conglomerat del subsòl, retallat i regularitzat, per crear els diversos nivells de circulació i va ser objecte de diferents remodelacions. 
Cronològicament, els materials més antics se situen vers als segles IX-X, una segona fase on es detecta una important reforma, probablement ja dins el segle XIII, i una segona transformació de finals del segle XIV o inicis del XV, finalment, l’abandonament, que sembla no anar més enllà de mitjans del segle XVI. Pel que fa a les defenses exteriors, no es conserva la totalitat del circuit emmurallat. Tot i això es distingeixen clarament almenys dos circuits de muralles. Del més antic es conserva essencialment part de la muralla nord, amb espitlleres i el mur de llevant, que acaba de forma abrupte, marcant el que probablement constituïa la porta d’accés al recinte, però de la qual no es conserva la continuació. A la zona sud ha aparegut un mur que podria haver format també part del recinte original.

Actualment, l’Ajuntament de Cervià ha acabat una important obra de consolidació endreçant tot el perímetre del castell i realitzat un projecte de museïtzació del castell. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cervià_de_Ter
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Cervià
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

CARTELLÀ

Nom del castell: Cartellà
Data de construcció: XIII
Municipi: Sant Gregori
Comarca: Gironès
Altitud: 133 m
Coordenades: E 2.763300  N 42.011842 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 2 km al nord del nucli urbà de Sant Gregori.
El castell de Cartellà és un castell catalogat com a monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) declarat bé cultural d’interès nacional. Es tracta d’un castell termenat documentat el 1238.
El castell és col·locat sobre la plataforma triangular situada a la confluència dels torrents de Gàrrep i Pedrola, que li servien de fossars. Sobrecada un d’ells hi havia un pont de pedra per accedir al recinte exterior del Castell i on hi ha situada la Capella. 
Els Cartellà són esmentats en diferents documents del segle XII. L’any 1107, Arnau de Cartellà, segons F. Montsalvatge, signà com a testimoni dels capítols matrimonials realitzats entre el comte de Besalú i la filla de Ramon Berenguer III de Barcelona. 
La primera referència al castell, però, no la trobem fins al 1238, data en la qual es produí la institució d’un sacerdot a la capella de Santa Maria del castell de Cartellà, realitzada per Galceran de Cartellà i la seva muller Agnès. L’any 1305, Jaume II assignà els castells d’Hostoles, Puig-alder, Colltort i Rocacorba sota la competència i la jurisdicció criminal de Guillem Galceran de Cartellà el qual, en morir el 1306, els deixà a la seva neta Beatriu de Cabrenys. El 1321, el castell de Cartellà fou comprat per Ramon de Xetmar. Més tard, passà als Milany pel matrimoni entre Pere de Milany i Ermessenda de Xetmar. La senyoria del castell restà documentada en mans dels Milany fins al 1430, data en la qual és esmentat Ramon Galceran de Pinós i Milany com a senyor dels castells de Cartellà i de Tudela. El 1448 n’era senyor Francesc Galceran de Pinós. La fortalesa de Cartellà fou escenari de lluites que es produïren durant la guerra civil catalana del segle XV (1462-1472).
Fou un castell residencial, ara utilitzat com a masia, que recentmente ha començat unes obres de restauració per a possar-lo en valor i convertir-lo en la residencia dels seus propietaris i en un allotjament de turisme rural
Té sencera la torre mestra, unida al conjunt per una prolongació del mur nord, un pati central i sectors emmerletats. És un edifici amb planta en forma de U, desenvolupat en planta baixa, pis i golfes. Les parets portants són de maçoneria, amb carreus a les cantonades i emmarcant les obertures. La part superior de la façana principal és rematada per merlets, l’accés al pati interior es realitza per aquesta façana a través d’una porta dovellada i al nivell del primer pis hi ha una finestra biforada amb arquets trilobulats. La resta d’obertures dels paraments exteriors són emmarcades amb carreus. El pati interior és de planta rectangular, amb dues escalinates laterals de pedra per accedir a una terrassa situada al primer pis que és suportada per arcs carpanells molt rebaixats, construïts amb pedra.
Les finestres del segon pis són gòtiques amb motllures. Un dels braços de la U és més llarg i s’estructura en forma de torre, la planta baixa és oberta per permetre l’accés al recinte, al primer pis té una finestra en angle. L. Monreal i M. de Riquer daten part dels murs d’aquest edifici als segles XII i XIII i una bona part de la construcció del castell i les finestres al segle XIV. A més, hi ha afegits d’època moderna com l’escalinata interior. L’aparell constructiu dels murs perimetrals del castell és de tipus força irregular; només al mur est, on hi ha la porta principal, hi ha fragments d’«opus spicatum». Malgrat això, per les seves característiques formals, el castell correspon més aviat al típic castell palau d’època gòtica.
L'ermita de la Mare de Déu de l’Esperança, es troba a l'entrada del castell. La seva capella és de planta rectangular, capçada a llevant per un absis poligonal. La coberta és de teula àrab a dues vessants. L’obra original s’avé amb les formes de l’arquitecturadel segle XII avançat i probablement es construí ja en el segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Cartellà
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Cartellà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

SANT GREGORI

Nom del castell: Sant Gregori
Data de construcció: XV
Municipi: Sant Gregori
Comarca: Gironès
Altitud: 103 m
Coordenades: E 2.740904 N 41.989151 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest i molt a prop del nucli urbà de Sant Gregori. Actualment és un restaurant.
El castell de Sant Gregori, o la Casa dels Margarit, és un monument del municipi de Sant Gregori (Gironès) declarat bé cultural d’interès nacional. 
És un casal fortificat que havia estat la casa forta de la família Margarit. Els Margarit de Sant Gregori eren originaris de Girona i provenien d’una posició social mitjana. El primer personatge conegut fou Bernat Margarit de Girona, que tenia una posició econòmica bastant sòlida, i que segons Santiago Sobrequés i Vidal havia comprat el Mas Vidal i terres a la parròquia de Sant Gregori. També havia comprat l’any 1355, segons J. Calzada, un altre mas anomenat de Riba o altrament Perpinyà a la mateixa parròquia. Eren senyors directes d’aquestes propietats i tingueren homes propis de remença. Al segle XIV els Margarit de Sant Gregori tenien una bona posició econòmica i títol nobiliari, però no formaven part de l’alta noblesa, sinó que eren cavallers amb dret a usar el seu escut o armes heràldiques. Era membre d’aquesta família Joan de Margarit i de Pau, que fou bisbe de Girona i que morí el 1484. Essent cardenal a Roma continuà governant la diòcesi de Girona i signava cardenal de Girona. També exercí d’ambaixador a Itàlia i intervingué a les Corts Catalanes. La seva vinculació al poble de Sant Gregori el portà a fer estades al Castell o solar dels Margarit, del qual n’era hereu. També era de la família el bisbe Joan Margarit i de Requesens, renebot del cardenal Margarit. Fou bisbe de Girona entre 1534 i 1554 i President de la Generalitat de Catalunya (1521-1524).
Es un edifici de planta quadrangular amb un pati interior i una antiga torre de defensa, situada a l’angle sud de la construcció. Es desenvolupa en planta baixa, pis i golfes. Les parets portants són de pedra morterada, arrebossada a les façanes i amb carreus ben tallats emmarcant les obertures i les cantonades de les façanes. A la façana principal (sud) els ampits de les finestres són fets amb pedra motllurada i la porta d’accés té forma d’arc de mig punt i emmarcada per dovelles de pedra.
A la façana de llevant hi ha una finestra biforada amb arquets trilobulats protegida per una reixa de ferro. A la part superior de la façana principal en conserven restes de mènsules de pedra. La coberta és de teula àrab a diversos pendents i acabada amb un ràfec de doble filera de rajoles pintades.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Gregori
Elena Fàbregas &  Jordi Gironès / Març 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Sant Gregori
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat