dimarts, 14 de gener del 2014

Begur

Nom del castell: Begur
Data de construcció: X
Municipi: Begur
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 260 m
Coordenades: E 3.208597 N 41.956422 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà de Begur.
Les restes del castell estan situades a dalt d’un promontori que domina la vila de Begur i ofereix unes excel·lents vistes cap a la costa. La fortalesa fou bastida damunt la roca i té força sencer el basament de la torre mestra, rodona i atalussada. Hi ha altres restes de murs i basaments, que formen encara un conjunt evocador.
Castell termenat situat en un penyal sobre el poble, on s’ubicava l’antic poblat d’origen preromà.
Documentat el 1019, el primer senyor feudal que es coneix fou Arnust de Begur. L’any 1055, consta que tenia el castell en feu Artal Guadall. A mitjans del segle XI va passar a mans de la comtessa Ermessenda, que en 1057 el va vendre als comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis (que el van infeudar a diferents famílies al llarg dels segles). El mateix any 1057, la comtessa Ermessenda prestava fidelitat a Ramon Berenguer I sobre els drets d’aquest de diversos castells, termes i pertinences; entre els quals «ipso castro quod dicunt Begur». L’any 1062 apareix per primer cop el llinatge de Peratallada en un conveni que afectava el castell de Begur entre el comtes i Dalmau Bernat de Peratallada. Aquest llinatge es convertí més tard en Cruïlles-Peratallada.
Durant els segles XII al XIV s’esmenta un llinatge de nom Begur que podria pertànyer a castlans del castell, feudataris dels Peratallada. Per exemple, en el fogatjament de 1358, consta Blanca de Begur amb 51 focs que tenia del castell de Begur.
L’any 1309, el rei Jaume II donà el poble de Begur a Bernat de Cruïlles amb el títol de baró de Begur. En el segle XV Begur aconseguí la redempció feudal amb la designació de carrer de Barcelona. Aquest mateix segle el castell es va haver de reconstruir, després que va quedar molt malmès durant la guerra contra Joan II quan, l’any 1468, les tropes franceses ocuparen el castell de Begur i Joan d’Anjou, duc de Lorena, n’ordenà la demolició.
El 1604 la vila comprà la resta de drets corresponents al castell al baró Carles de Viladomat i de Cruïlles, obtenint la seva llibertat jurisdiccional. (els Cruïlles s’intitularen, però, barons de Begur fins a mitjan segle XVIII). Any 1694. Després de la batalla del Ter en la Guerra dels Nou Anys, el duc de Noailles el fa destruir expressament, per la seva situació estratègica.
El 1810, durant la guerra del Francès, els soldats anglesos van recuperar el castell als francesos i, l’almirall Doyle el feu volar. De la importància estratègica que es donava al lloc n’és una prova el fet que fou encunyada una medalla commemorativa de la presa de Begur.
A principis del segle XX es construïren el camí d’accés, el mirador  (anomenat el balcó de l’Empordà)  i els merlets esglaonats que caracteritzen actualment el conjunt. Era un veritable castell roquer, al cim del puig cònic que és encinglerat pels costats de migdia i de ponent. A l’entorn de l’esplanada superior hi ha alguns vestigis d’edificació, pertanyents a la fortalesa, malgrat les succesives destruccions que ha sofert.
El vestigi més notable és una torre situada al nordest, que es manté en una alçada d’uns 5 m. És una torre cilíndrica amb el basament atalussat. Al seu costat resten adossats, ja en el planell, una part de tres murs d’una petita estança rectangular. Hi ha l’inici d’una volta que ha conservat empremtes d’encanyissat. Al sector del nord-oest hi ha vestigis d’una cisterna de planta rectangular, tres dels murs de la qual es drecen al caire de la penya que té la roca tallada artificialment per donar-li verticalitat. S’observa també l’inici d’una volta; a l’interior es manté l’enguixat de color vermellós.
La torre cilíndrica, pel seu aparell irregular, de pedres petites barrejades amb trossos de terrissa, sembla d’època tardana, baix-medieval o encara força posterior. Les altres restes de construcció -l’estança amb volta i cisterna- presenten uns aparells força homogenis, fets amb lloses de mides, en general, petites, només
desbastades que tendeixen a una disposició regular, són lligades amb ferm morter. No és impossible que aquests paraments siguin obra dels segles XI o XII.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 165-166.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Begur
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014


+ fotografies: CastellsCatalans/Begur
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Begur
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat



Palau Sator

Nom del castell: Palau-sator
Data de construcció: X
Municipi: Palau-sator
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 260 m
Coordenades: E 3.110073 N 41.989658 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà de Palau-sator.
El castell de Palau-sator, situat a sobre d’un repetjó en ple centre de la població del mateix nom, és un antic castell pre-romànic construït als segles X i XI. Fou transformat en època gòtica amb una torre mestra i amplificant i emmurallant la fortificació. Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

En un document de l’any 994, s’hi esmenta el lloc de Palau-sator. És una donació feta pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda de Barcelona i al bisbe de Girona de la Torre de Palau i de l’església de Sant Pere juntament amb les terres que en depenien. Consta que els Senesterra van estar arrelats durant molt de temps a la vida d’aquest castell. El cavaller Bernat I de Senesterra i de Santaeugènia l’adquireix l’any 1302.
En un document de l’any 1311, relacionat amb el rei Jaume II hi surten esmentades les dècimes del castell de Palau («castri de Palacio»). L’any 1338 sabem que el rei Pere III havia donat a en Senesterra la jurisdicció de Palau-sator; la cessió de la jurisdicció, però, fou revocada perquè anava contra un privilegi de Jaume II.
L’any 1485 els pagesos de remença, ocuparen el castell juntament amb d’altres. En la presa per part dels remences de Castell-Empordà morí Jaume Lluís de Miquel, senyor de Palau-sator, fill de Pere de Miquel i casat amb Elisabet de Margarit Bertran. Ja a l’entrada de l’època moderna, hi ha un Jeroni de Miquel el 1503, senyor de Palau-sator. Posteriorment apareixen com a propietaris els noms de Bernat I, Bernat II, Guerau, Elionor d’Agullana, la seva filla Magdalena, Martí de Sabater primer marquès de Benavent, i els seus successors en Castell de Palau.sator. el títol: Francesc de Borja i de Ros, i el seu nét Martí de Riquer i de Comelles, que seria l’últim senyor de Palau-sator.
L'edifici és de planta rectangular. Al nivell inferior (a l’interior) fa 7,8 m de llevant a ponent i 4,75 m de migjorn a tramuntana. El gruix de les parets és de 1,48 m, gruix que s’aprima fins a 45 cm en arribar al cim. Aquesta reducció fa que tingui forma semblant a un tronc de piràmide. L’alçada és de 21 m. Inicialment estava segurament dividit en tres nivells. L’inferior de 5 o 6 m d’alt, un primer pis on hi havia la porta d’entrada situada a uns 6 m de terra amb una amplada de 83 cm i coberta amb un arc de dovelles. El nivell superior amb una finestra a cada façana essent la més conservada la de ponent. L’amplada de les finestres és de 95 cm i l’alçada del muntant de 115 cm. Tenen l’arc ultrapassat format per llosetes verticals i els muntants avançats. La construcció podria haver estat coberta amb fusta i lloses. En època gòtica, la coberta podia ser un terrat inclinat amb la caiguda de l’aigua a migjorn. El límit superior, en l’època pre-romànica forma una línia horitzontal una mica per sobre de les finestres. 
Per les seves característiques es pot afirmar que aquest castell data del segle X. Actualment el nivell inferior és recobert per dues voltes de canó paral·leles d’una amplada de 165 cm. Entremig hi ha dos pilars adossats als murs de llevant i ponent, d’una amplada de 140 cm i entre aquests dos pilars hi ha una arcada rebaixada
d’uns 20 cm. És possible que aquests elements fossin construïts en època gòtica. A la baixa edat mitjana hi hagué altres canvis. Es bastí una paret prop del mur de llevant, s’obrí una porta al nivell inferior, un finestral al nivell principal i una nova entrada al nivell superior amb la corresponent escala volada exterior que s’aguantava amb cinc cartel·les i que podem veure a la façana est. Segurament també es transformà la coberta i augmentà l’alçada de l’edifici. L’antic castell esdevingué torre mestra.
En època gòtica, la muralla exterior, simple clos de fusta, es feu de pedra i a l’interior del recinte s’hi bastiren nombrosos edificis conservats en bona part i que incloïen diverses arcades apuntades.
L’element més interessat del conjunt, la torre castell ha estat restaurat de manera acurada.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 231-232.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Palau-sator
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Palau-Sator
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Verges

Nom del castell: Verges
Data de construcció: XII
Municipi: Verges
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 23 m
Coordenades: E 3.048353 N 42.061111 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Verges.
El castell de Verges era el nucli primigeni de Verges, i situat a la part alta del puig, al lloc on es troba emplaçat el nucli emmurallat de la població medieval, que avui dia ocupen les escoles i la Casa de la Vila, i a la plaça que hi ha al davant.
Apareix esmentat en un document datat entre el 1115 i el 1164 en el qual el comte de Rosselló rebia del comtat d’Empúries un capbreu de les albergues on hi constaven les seves propietats i s’hi fa esment de l’honore de castello Virginum.
El castell va ser motiu de nombroses disputes entre el bisbe de Girona i el comte d’Empúries, fins al punt de ser el castell empenyorat i el comte Hug IV excomunicat. L’any 1225, el comte Hug IV d’Empúries donà al bisbe Alemany de Girona, com a penyora, el «castrum de Virginibus» juntament amb el castell d’Ullastret i la vila d’Empúries. Junt amb la vila, va pertànyer als comtes d’Empúries fins al 1295 en què fou donat en feu a Bernat Amat de Cardona i d’Empúries, per serli confiscat de nou el 1302. 
Al segle XIV, durant les lluites entre el comte Joan I d’Empúries i el rei Pere el Cerimoniós, el comandament del castell fou lliurat al cap d’uns mercenaris gascons i armanyaguesos anomenat Bita, previ jurament, a l’església de Verges, que respectarien tot el que calia respectar. El setembre de 1385, Verges fou presa per l’exèrcit reial de Pere el Cerimoniós, comandat per Bernat de Fortià, el qual, dos anys més tard, annexà el comtat d’Empúries a la corona, per retornar-lo el 1387 al comte Joan.
El 1399, el comte Pere III es va casar amb Joana de Rocabertí, i en la mort de Pere el 1401, la vila va passar als vescomtes de Rocabertí. Però el rei Martí, oncle de Pere III, no acceptà aquesta disposició i apel·là les disposicions de 1325 i 1341 que estipulaven que en cas d’extinció de la línia directa, el comtat retornava a la corona com a tronc comú de la rama dinàstica. Així doncs, el rei Martí va unir el comtat, i amb ell el castell, als dominis reials l’any 1402.
La localitat va esdevenir el centre de la baronia de Verges, juntament amb la Tallada d’Empordà i Bellcaire d’Empordà, que l’any 1418 entrà en possessió de la família Rocabertí. Durant la guerra civil catalana del 1462-72 el castell resultà molt malmès pels atacs de les tropes del rei Joan II. Finalment, el 1587, el rei Felip II ordenà la seva incorporació a la corona i el pas de Verges a vila reial.
El 27 de maig de 1694 forma part de l’escenari de la batalla de Verges o del Ter, en el marc de la invasió francesa, quan l’exèrcit francès comandat per Anne Jules de Noailles, duc de Noailles, derrotà a les confiades tropes del duc d’Escalona.
Les úniques restes del castell es localitzen a la paret posterior de l’Ajuntament i paral·lel a la paret de l’església. Només es conserva un pany de paret aproximadament de 10 metres de llarg, a dos nivells diferents d’alçària, uns d’uns 5 metres i un altre d’uns 4 metres. El mur té un gruix d’aproximadament 1,5 metres; s’hi conserven algunes espitlleres, i s’hi ha practicat una obertura d’accés al pati posterior de l’edifici de la Casa de la Vila, al qual es troba integrat. L’aparell és de pedres rectangulars de dimensions diferents i poc treballades. Diverses torres i alguns murs assenyalen el recorregut del recinte murat d’època medieval.
El mur de l’Ajuntament sembla que devia haver estat bastit al segle XIV o XV. La major part de les muralles poden ésser datades vers el segle XIII o el XIV: una de les torres és, però, del segle XV o el XVI.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 61.
Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Verges
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Verges
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Verges
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Foixà

Nom del castell: Foixà
Data de construcció: XIII
Municipi: Foixà
Comarca: Baix Empordà
Altitud: 90 m
Coordenades: E 3.000725 N 42.036040 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al S.E. del nucli on hi ha l’Ajuntament de Foixà.
El castell de Foixà, origen del municipi de Foixà, va ser construït segurament a la segona meitat del segle XIII, que és quan està documentat per primera vegada. Fou modificat al segle XVI i, posteriorment, als segles XVIII i XIX. El turó on s’aixeca el castell, que sembla que va ser allargat artificialment per alçar-hi la muralla, és una talaia magnífica des de la qual es dominen gairebé totes les terres de l’antic comtat d’Empúries.
El castell de Foixà fou centre de la baronia, dita varvassoria, que els Foixà posseïren en feu pels comtes d’Empúries. Guillem de Foixà, és el primer personatge documentat d’aquest llinatge a mitjans del segle XII. Fou continuat pels seus fills Bernat I i Arnau I de Foixà. En el «Liber feudorum maior» hi ha diversos documents on figura la signatura d’Arnau I de Foixà («Arnaldi de Fuxano»), els anys 1192, 1199 i 1200. Aquest senyor apareix tant al costat dels monarques catalano-aragonesos Alfons I i Pere I, com fent de marmessor del vescomte Jofre de Rocabertí l’any 1212. En canvi, foren greus els seus enfrontaments amb el comte d’Empúries, Ponç V. El 1259 Bernat II de Foixà tenia el delme del castell de Foixà així com el de Gaüses i Viladasens.
Les primeres referències al castell apareixen en les «Rationes decimarum» dels anys 1279 i 1280 on se cita. «pro capella castri de Fuxano». Al segle XIV un Pere de Foixà participà en l’expedició a Sardenya de l’any 1323, al costat de l’Infant Alfons. L’any 1325, Bernat Guillem era senyor del castell de Foixà. Sembla que era partidari del rei de Mallorca, aquesta vegada contra els interessos de Pere III, rei de Catalunya-Aragó.
Al final del segle XIV i durant el segle XV, els senyors de Foixà participaren en bandositats contra la família Savellaneda i contra d’altres personatges, especialment relacionats amb la ciutat de Girona. 
Durant la guerra civil del segle XV, el castell de Foixà canvià de propietari, fou novament assetjat i també fou centre d’operacions de bandidatge. Sobre 1450 el castell passa a poder de Lluís Benet de Foixà-Boixadors i de Cruïlles. Al segle XVII els Foixà eren encara senyors de la baronia que formava el poble de Foixà juntament amb el de la Sala. El llinatge dels Foixà restà en poder de la varvassoria fins a Narcís II de Foixà-Boixadors i de Miquel (1816-1866), que també era varvassor de Boixadors i senyor d’Ultramort i la Fortesa, entre d’altres. L’any 1866 li va ser concedit el títol de comte de Foixà per Isabel II, que també han ostentat els seus descendents. L’actual posseïdor és Neus de Foixà i Larrañaga. Els últims propietaris del castell van ser Francesc de Foixà, Josep Maria Mascot, Josep Ensesa i els actuals Antoni Bonamusa i la seva esposa Núria Mir.
Les parts més antigues del recinte construïdes al segle XIII són una capella dedicada a sant Marc, en l’angle sud-est una torre semicircular que en la seva part inferior es converteix en l’absis de la capella, un talús, i la muralla del recinte, que encercla el barri de la Vila. La capella, com el castell, va ser restaurada a la fi del segle XIX per Francesc de Foixà, el darrer propietari que visqué al castell. En l’interior de la capella, uns grans esvorancs assenyalen el lloc on hi havia uns sepulcres gòtics: una làpida de Bernat Guillem de Foixà, mort el 1362, amb la figura jacent del cavaller, i un sarcòfag de Guillem de Foixà, mort el 1459 i el seu fill fra Alemany, mort el 1476.
Aquests sepulcres es troben avui a l’església de Nostra Senyora de l’Esperança a S’Agaró. També dins del recinte es dreça un palau format per dos cossos en forma de T. La façana principal del palau té una portada adovellada amb l’escut dels Foixà (del segle XIX). A l’interior, es destaquen dues petites estances, cobertes amb volta de canó, que hom anomena la Presó. També són notables les cavallerisses, el celler i nombroses sales cobertes amb volta d’aresta. La volta de la cuina és de forma de palmera.

Extret de Catalunya Romànica, vol.VIII L’Empordà I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 58.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Foixà
Elena Fàbregas i Corts & Jordi Gironès i Vilardebò / Gener de 2014

+ fotografies: CastellsCatalans/Foixà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Foixà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat