dimarts, 10 de desembre del 2013

Palau Reial de Vilafranca

 Nom del castell: Palau Reial de Vilafranca
Data de construcció: XIII
Municipi: Vilafranca del Penedès
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 221 m
Coordenades: E 1.696185 N 41.346689(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Vilafranca del Penedès

El Palau Reial de Vilafranca del Penedès és un edifici del segle XIII amb vestigis del segle XII, d’estil gòtic. Es troba a la plaça de Jaume I de Vilafranca del Penedès i actualment és la principal seu del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM).
En ser Vilafranca de domini reial, no és estrany que el palau fos una de les residències dels reis del Casal de Barcelona durant el segle XIII. La primera referència de l’existència d’un palau a Vilafranca és del 1209, tot i que aquesta referència no situa de manera concreta el lloc on es troba.
El 1236 el rei Jaume I cedí a Fructià de Palau, el seu Castlà, el palau reial amb l’obligació de donar allotjament al rei i als seus successors sempre que s’hi trobessin de pas.
Sembla que fou en aquest palau on morí el rei Pere II el Gran (dit també Pere III d’Aragó i Pere II de Catalunya-Aragó), l’11 de novembre de l’any 1285, segons explica el cronista Ramon Muntaner. Aquesta efemèride és recordada en una làpida de marbre col·locada en la façana per Josep Torras i Bages, el 1907, que diu: «A la nit del dia XI de novembre de l’any MCCLXXXV morí assí lo rei en Pere III d’Aragó gran per sa gloriosa historia militar y per la llibertat política que ell assentà en la terra catalana».
El 1303, el rei Jaume va encarregar al sotsveguer i al batlle de Vilafranca que venguessin l’esmentat palau i que amb el preu de la seva venda en construïssin un altre a la mateixa població.
El palau fou adquirit el 1308 pel monestir de Santes Creus, que el convertí en procuradoria de l'ordre Cistercenc a Vilafranca i el posseí fins a la desamortització del 1836. Després va tenir diversos usos, fins que passà el 1936 al patronat del Museu de Vilafranca.
El palau nou, que es bastí al segle XIV, és possible que fos situat al palau dels Babau, ara conegut per palau Baltà.
La façana principal està formada per dos paraments de pedra de diferents alçades, un en forma de torre amb coronament llis i l’altre, amb una barbacana de fusta, té més l’aparença de palau.
Conserva els tres portals adovellats originals. Destaquen també els finestrals geminats de la façana, suportats per una o dues columnes, que tenen els capitells esculpits amb motius vegetals.
L’interior presenta l’estructura característica de les cases senyorials de l’època, organitzada a través d’un pati central amb escala descoberta i galeria superior d’arcades ogivals, des d’on es distribueixen les principals dependències de la casa. És remarcable el portal renaixentista de 1565, procedent de la Casa Marianna, que dóna accés a l’actual auditori.
En les mateixes dependències del Museu es troba la capella de Sant Pelegrí, documentada des del 1334 i que formava part del primer hospital de l' ordre dels trinitaris a Vilafranca.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIX El Penedès - L’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 41
Jordi Gironès i Vilardebò / Desembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/PalauReialVilafranca
+ informació en PDF: CastellsCatalans/PalauReialVilafranca
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Moja

 Nom del castell: Torre de Moja
Data de construcció: X
Municipi: Olèrdola
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 226 m
Coordenades: E 1.689984 N 41.326271 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Moja, pertanyent al municipi d’Olèrdola.
El lloc de Moja s’esmenta l’any 981 en una venda de terra i vinya feta a Guilamany. El 1010 Adalbert, fill del vescomte de Barcelona dóna en testament l’alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès. El germà d’Adalbert, Geribert de Subirats, no acceptà la donació i això motivà la intervenció del comte de Barcelona el qual reconegué els drets del monestir l’any 1013. El 1109, el comte Ramon Berenguer III va donar al monestir la farga i la ferreria que posseïa a Moja.
El 1114 l’abat Rotllan de Sant Cugat encomanà a Bernat Arnau i a la seva muller Sicarda els feus d’Arnau (pare de Bernat) i la batllia de Moja amb la torre, que havien de reconstruir, perquè segurament la torre havia estat malmesa en les ràtzies almoràvits de principis del segle XII.
El 1234, el rei Jaume I confirma tots els castells i possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès, entre elles la «dominicaturam de Modia». Al segle XVII, la familia Copons tenia el domini útil de la quadra de Moja. Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja rebé l’any 1702 el títol de marquès de Moja.
És una torre de planta circular. Té un diàmetre intern de 515 cm. L’alçada és de 14 m des del sòl exterior fins al terrat. L’interior resta dividit en dos compartiments, l’inferior d’uns 7,5 m, i un altre de superior acabat amb una cúpula. L’espai superior estaria dividit per dos trespols de fusta. Les parets són fetes de pedres poc treballades, però col·locades en filades i unides amb morter de calç. A l’exterior, els murs eren arrebossats. Pel que fa a la datació, la torre, que ens ha arribat en un estat de conservació molt bo, pot establir-se en el segle X si bé seria molt refeta el segle XII.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XIX El Penedès L’Anoia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 153-154.
Jordi Gironès i Vilardebò / Desembre de 2013

+ informació en PDF: CastellsCatalans/TorreMoja
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Canyelles

Nom del castell: Canyelles
Data de construcció: XV
Municipi: Canyelles
Comarca: Garraf
Altitud: 140 m
Coordenades: E 1.722814 N 41.287126 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de Canyelles. El castell de Canyelles és una edificació del segle XV que presideix la garrafenca vila de Canyelles.
Des del castell es domina una de les valls que hi ha entre la costa i la plana del Penedès i la via que comunicava Ribes i Vilanova amb Olèrdola i Vilafranca.
Es tracta d’una construcció documentada del 1478, però basada possiblement en una torre de defensa més antiga (documentada ja al 976) vinculada al castell d’Olèrdola. La importància d’aquesta fortificació al llarg de la història ha estat com a protecció auxiliar del castell d’Olèrdola, alhora que contribuïa a defensar la ruta natural entre Vilafranca del Penedès i el mar (Vilanova i la Geltrú).
Fins a principi del segle XII, el castell de Canyelles, sota Olèrdola, se situa entre el món carolingi del nord i l’islàmic del sud. Però aquesta terra independent dels uns i els altres cau en mans dels almoràvits, que, el 1107 deixaren despoblada tota la província i envaïren el castell d’Olèrdola que ja no se’n va aixecar més. Canyelles va reforçar la seva funció de clau de pas entre la costa i l’interior. El poder del castell s’exercia, en temps de pau, cobrant el dret de pontatge per damunt de la riera.
El castell ha estat històricament propietat dels barons de Canyelles, els quals tingueren un gran prestigi sobretot al segle XIII. Posteriorment, ha passat per molts propietaris, com els Marquet, Terré, etc. fins arribá als Bouffard. En Ferran de Bouffard i Dagués va heretar el castell de Canyelles l’any 1855 en morir el seu pare, Ramon Josep.
Com a fet important, Ferran va continuar les obres de restauració que el seu pare havia iniciat l’any 1852. També va ampliar la sagristia de la capella i va rematar la muralla davantera, obres que va acabar l’any 1858. L’any 1889, va obtenir oficialment el títol de baró de Canyelles, quan era rei d’Espanya Alfons XIII. L’any 1920 la propietat va passar a Josep Escuder i Ferrer, procurador del baró. A mitjan 1930, castell i terres foren comprats per la família Reguera, que les va continuar explotant com a finca agrícola. Miquel Salinas i Bofill el comprà el 1982 i hi va fer importants reformes per adequar-lo per a residència familiar.
De la construcció existent al 1478 es conserva una torre de planta circular força alta. Té un diàmetre intern de poc més de 2 m i els murs tenen un gruix d’uns 135 cm a peu pla. A la part alta les parets són d’uns 80 cm. A la zona alta hi ha unespetites espitlleres. La porta principal es devia trobar a nivell del primer pis. A l’est de la torre hi ha un mur corbat , que podria pertànyer a la fortalesa medieval. Totes les sales i construccions modernes edificades al voltant de la torre són tancades per una muralla, també moderna que corresponen a les obres esmentades, dutes a terme fins l’1858 per Ramon de Bouffard.

Extret de Catalunya Romànica, vol. XX El Penedès, L’Anoia. Enciclopèdia Catalana, 1992, p.265
Jordi Gironès i Vilardebò / Desembre de 2013

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Canyelles
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 12 de novembre del 2013

Aguiló

Nom del castell: Aguiló
Data de construcció: XI
Municipi: Santa Coloma de Queralt
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 805 m
Coordenades: E 1.419075 N 41.552977 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del poble d’Aguiló
El castell d’Aguiló està situat al cim d’un turó al vessant del qual hi ha el poble d’Aguiló, poble del municipi de Santa Coloma de Queralt. Des del cim es gaudeix d’una bona panoràmica de l’Alta Segarra.
La primera referència és de principis del segle XI moment en què el castell és en mans de la família Gurb– Cervelló, senyora de molts castells a la vall mitjana i alta del Gaià. L’any 1018, Hug de Cervelló, repartí les seves propietats entre els fills i cedí aquesta fortalesa a Alamany, continuador de la nissaga dels Cervelló que senyorejaren el castell fins al segle XIII. Sembla, però, que l’infeudà a Amat Elderic d’Orís qui, l’any 1041 el donà a Sicarda, filla dels vescomtes de Cabrera, esposa d’Alamany.
El 1150 es té notícia de Guillem d’Aguiló en un document de cessió d’unes terres als templers.
Al començament segle XIII es faria ben palès el domini dels Aguiló sobre el castell. Guillem d’Aguiló el llegà al seu fill Guillem, cedint a la filla Guilleuma 500 morabatins per la part proporcional de l’herència que l’hi pertocava. Al llarg del segle XIII els Aguiló apareixen documentats en diverses donacions que fan al monestir de Santes Creus. El llinatge entrarà en procés d’extinció al final del segle XIII.
Segons el fogatjament de 1365 - 1370 el castell d’Aguiló era propietat de Dalmau de Queralt, senyor de Santa Coloma de Queralt, descendent de la familia Timor. Després no en saben res més.
Cal suposar que el castell fou construït al segle XI tot i que trenca amb les característiques de les fortificacions d’aquest període. Pel que es conserva de l'edifici es creu que era de planta rectangular. L’element més important era la torre de l’angle sud-oest. Es veu sencera, consolidada, la façana sud amb una torre i una bestorre i bona part de la façana est. La torre del sud-oest té un diàmetre interior de 130 cm, i el gruix del mur de 140 cm. L’alçada és d’uns 6 m. A l’oest de la torre hi ha una porta de 280 cm d’amplada, acabada amb un arc, que semblaria de ferradura, iniciat a 150 cm de terra. La porta fou segellada amb un mur de pedra. Després trobem una bestorre de flanqueig semicircular d’uns 6 m d’alçada.
Aquest mur meridional acaba 3 m després de la torre amb una estranya forma arrodonida. La paret est té 21,6 m de longitud i 170 cm de gruix. La façana nord i oest i tot l’interior de l’edifici, foren enderrocats.

Extret del web: ca.wikipedia.org .org/wiki/Castell_d%27Aguil%C3%B3_)(Sta._Coloma_de_Queralt
Jordi Gironès / Novembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Aguiló
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Aguiló
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

La Roqueta

Nom del castell: La Roqueta
Data de construcció: X
Municipi: Sant Martí de Tous
Comarca: Anoia
Altitud: 699 m
Coordenades: E 1.484818 N 41.529948 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: està situat al sud de la població de Sant Martí de Tous i s’hi accedeix a través d’una pista transitable que surt de la carretera que va al pantà de Tous. Cal prendre el desviament a l’esquerra que condueix a les cases de l’Aubereda, i des d’aquí cal prendre el trencall que du a l’ermita de la Mare de Déu de la Roqueta, damunt de la qual hi ha el castell.
Les restes del castell de la Roqueta es troben dalt d’un turó, entre l’església de Santa Maria i el collet de Savinosa, a la banda sud-oest del terme, enfront de la serra de Queralt.

Les primeres notícies són de l’any 960, en l’acta de confirmació feta pel comte de Barcelona i Osona Borrell II al seu vassall Isarn, fill de Sal·la. L’any 1018 el senyorejava Hug de Cervelló el qual promogué un plet amb el bisbe de Vic per una suposada usurpació de terres. El litigi acabà amb una sentència de la comtessa Ermessenda i del seu fill Berenguer Ramon I a favor de la mitra vigatana. Un litigi posterior en la definició dels termes entre Bernat Sendred de Gurb-Queralt i Umbert de Cervelló es resolgué l’any 1030.
Es desconeixen les vicissituds històriques del castell el segle XII, però romangué en poder dels Alamany. L’any 1193 Guerau d’Alamany el llegà al seu fill Guillem de Cervelló qui, el 1226, féu diverses donacions al monestir de Santes Creus entre les que hi havia un mas situat dins del terme del castell. El fill i successor de Guillem, Guerau de Cervelló, abans de morir el 1229 en la conquesta de Mallorca, féu testament i deixà la fortalesa de la Roqueta al monestir de Santes Creus. El 1235 Ramon d’Avinyó renuncia a tots els drets que posseïa a La Roqueta a favor del monestir, drets que es ratificaran l’any 1250.
El segle XIV encara resta en poder de Santes Creus segons es comprova en el fogatge de 1365-1370. Després no se'n sap res mes, llevat que la desamortització, devia també afectar-lo.

La part més vistent de les ruïnes la forma un llenç de paret de considerables dimensions orientat a migdia. Fa 3,3 m d’alt, una longitud de 8,2 m i un gruix de 90 cm. Reforçat interiorment amb una paret on s’obren dues arcades amb arcs de mig punt adovellats. Pertanyia a una sala de si fa o no fa la longitud del mur sud i un amplada de 4 m. El mur oest és mig ensorrat i no resta res dels murs est i nord. Era cobert per una volta de pedra ara esfondrada. A la paret sud hi ha dues espitlleres situades a dos nivells.

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Roqueta_(Anoia)
Jordi Gironès / Novembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Roqueta
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Roqueta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Tous

Nom del castell: Tous
Data de construcció: s. X
Municipi: Sant Martí de Tous
Comarca: Anoia
Altitud: 469 m
Coordenades: E 1.525220 N 41.559541 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del poble El Castell de Sant Martí de Tous és actualment un gran casal residencial fortificat, molt restaurat, situat al poble de Sant Martí de Tous, de la comarca de l´Anoia i al límit  de la Conca de Barberà.

Les primeres notícies documentals, que s’insereixen dins el fenomen repoblador de la vall de l’Anoia, són del segle X. L’Any 880, Guifré el Pelós va conquerir el lloc de Tous i l’any 960, el comte de Barcelona i Osona Borrell II donà a la seu de Vic el castell de Tous que l’hi havia pervingut per aprisió dels seus pares, inclòs dins el terme del Castell de Montbui. L’any 978 es va confirmar aquesta donació per una butlla del Papa Benet VII.
En el transcurs del segle XI, la propietat de Tous restava dins el domini superior de la seu de Vic. En temps del bisbe Oliba (1017 - 1046), aquest cedí les fortaleses de Tous, Montbui i Ocelló a Guillem d’Oló (també dit de Mediona) qui l’encomanà a un castlà anomenat Bernat de Tous. 
La continuïtat dels Tous com a castlans és palesa tot el segle XIII i hi ha diversos homenatges de fidelitat al bisbat de Vic. Amb tot, el predomini de la seu de Vic s’interrompé el 1318 en cedir el bisbe de Vic el castell de Tous al rei Jaume II, juntament amb els de Cucalla, Montbui i Ocelló.
Els Tous, però, mantindran el seu domini i l’any 1347 Bernat de Tous compra la plena jurisdicció per la quantitat de 12.000 sous. La supremacia dels Tous acabà el 1423 quan vengueren el castell als Perellós (Ponç de Perellós). L’any 1441 la propietat fou venuda als Saplana i l’any 1505, Isabel Saplana la donà al monestir badaloní de Sant Jeroni de la Murtra. Els frares jerònims en detentaren la jurisdicció total (civil, militar i econòmica) fins a les desamortitzacions, el 1835. En compliment del decret de desamortització,
el castell i les seves possessions (terra per 249 jornals de llaurar i dos molins fariners), van ser subhastats públicament i comprades per propietaris privats successivament. Els darrers propietaris foren la família Rojas d’Igualada que el comprà l’any 1918.
Es tracta d’una construcció sòbria, de pedra i de morter, de la qual cal destacar a la planta baixa uns murs amb presència d’opus spicatum, probablement procedents de la primitiva edificació. L’edificació actual és bàsicament gòtica, amb moltes modificacions posteriors i una restauració moderna. Cal destacar les finestres coronelles (finestres altes i estretes, xapades per una o diverses columnes primes de pedra sobre les quals descansen arcs de mig punt) d’arc trilobulat, amb festejadors. 

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Mart%C3%AD de_Tous
Jordi Gironès / Novembre de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Tous
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Tous
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Rocabruna

 Nom del castell: Rocabruna
Data de construcció: secle X
Municipi: Camprodon
Comarca: Ripollès
Altitud: 1.000 m
Coordenades: E 2.453333 N 42.329326 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat molt a prop del lloc de Rocabruna a mig camí entre Camprodon i Beget.

El Castell de Rocabruna es troba situat al veïnat de Rocabruna, que forma part del terme municipal de Camprodon, entre el nucli urbà de Camprodon i el veïnat de Beget.
En concret, el castell domina un turó envoltat de cingles, el Tossal del Castell, i la seva altitud ofereix al visitant unes vistes molt interessants sobre el Pirineu i l’Alta Garrotxa. Els seus orígens es remunten al segle X (hi ha documentació del 1070), i actualment està abandonat. Sembla que el nom del castell prové del color del sòl i de les pedres de l’entorn (i de les que formen part dels murs), que és molt ennegrit o bru. L’accés al castell és bastant difícil, ja que el turó es troba completament envoltat de bosc; tan sols és possible d’arribar-hi a través d’un corriol mig abandonat que puja des de la base del puig, i que passa per les cases de la Vila i Ca l’Arneta. Per sota del puig hi transcorre el sender GR-11, en el seu tram Molló - Beget.
Arquitectònicament, el castell de Rocabruna, mostra un conjunt notable de torres i murs. L’element que més destaca d’aquest conjunt del és la torre de l’homenatge, situada al límit de les muralles, de planta rectangular. Aquesta torre resta mig esberlada per un costat, però encara és possible d’advertir-hi algunes espitlleres. També s’aprecien bona part dels murs que dividien cadascuna de les dependències que formaven part de la fortificació. Una part remarcable de l’edifici és un pany de paret amb una antiga porta. Aquest gran mur presenta un detall constructiu interessant com és l’opus spicatum. Existeixen altres restes del mur de pedra, de la capella de Sant Llorenç, i de a torre circular, molt deteriorada. 
El primer senyors del castell fou un tal Pere l’any 986 que va acompanyar Oliba Cabreta en la reconquesta de Barcelona en mans d’Almansor, després hi hagueren molts altres senyors fins que a principis del s. XVII el castell passà a la família Descatllar pel casament d’una germana de Pere Desbach amb un Descatllar.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rocabruna
Jordi Gironès / Octubre 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Rocabruna
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Rocabruna
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

La Sala

Nom del castell: La Sala
Data de construcció: secle XIII
Municipi: Vilallonga de Ter
Comarca: Ripollès
Altitud: 1.092 m
Coordenades: E 2.301771 N 42.338501 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada prop del curs del Ter a tocar del nucli urbà de Vilallonga de Ter.
L’edifici era una fortalesa situada dins del terme del Castell del Catllar. Quan aquest va ser enrunat, el va substituir, ja que no es va reconstruir el castell. Va ser la residència de la família Descatllar que eren els senyors del terme. Després de ser fortificada va servir de castell per als homes del terme del castell del Catllar.
L’any 1261 Galceran Descatllar va cedir al seu fill i hereu, Ramon Descatllar, amb motiu del seu  matrimoni, l’estatge i el castell del Catllar. Més tard, l’any 1285, tornen a aparèixer notícies de l’edifici, aquesta vegada, però, amb el nom de la Sala. En aquest document, els homes d’Abella fan homenatge al castell del Catllar i la fortalesa de la Sala.
Com hem dit, la Sala va substituir el castell del Catllar. L’any 1362 el rei Pere el Cerimoniós va permetre a Ponç Descatllar, amo del castell que s’havia enrunat, que edifiqués un castell o fortalesa a la Sala. 
Els terratrèmols del s.XV van afectar molt l’estructura de l’edifici. Durant la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II, el terme del castell del Catllar ja no va complir la funció de refugi. Pel que fa a la residència dels Descatllar, va deixar de ser-ho l’any 1488, quan van traslladar-se a Ripoll.
La fortalesa, que actualment es fa servir com a magatzem de palla o herba del mas veí, es troba enmig d’un prat. La planta de l’edifici és gairebé quadrada. Els murs del nord i gairebé la meitat dels de l’est i l’oest tenen un gruix de 105 cm. Hi podem veure moltes espitlleres. La resta dels murs són molt més prims, però es troben reforçats per uns pilars interns adossats als angles i les parets.
Les espitlleres es van ordenar en dos rengles. El superior ara es troba a més de 2 m del sòl a la banda externa. El rengle inferior es troba actualment molt arran de terra; de fet, d’algunes espitlleres només en podem veure la part superior. La situació d’aquest segon rengle demostra que el nivell del terra ha pujat. A la banda nord  a mes de les espitlleres, s’hi va obrir una gran finestra.
A l’interior de l’edifici trobem un pati central, de planta quadrada, envoltat per quatre murs interiors. Les parets, separades per uns 5 m dels murs perimetrals, tenen vuit portes, organitzades en dos nivells diferents. Són obertures cobertes per un arc de llosetes. Les de dalt corresponen al pis superior.

Extret del Volum 1 de la Catalunya Romànica de l’Editorial Pòrtic. Edició de juny de 1999.
Jordi Gironès / Octubre 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/La Sala
+ informació en PDF: CastellsCatalans/La Sala
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

La Roca de Pelancà

Nom del castell: La Roca de Pelancà
Data de construcció: secle X
Municipi: Vilallonga de Ter
Comarca: Ripollès
Altitud: 1.072 m
Coordenades: E 2.332831 N 42.322266 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al damunt del turó que corona el nucli habitat de La Roca.
L’actual poble de la Roca es formà al voltant de l’antic castell de Pelancà (o la Roca de Pelancà ), el qual era denominat aleshores castrum de Pellencha.
Ja és esmentat ja el 1061 arran d’un retret fet pel comte Ramon Guifré de Cerdanya al vescomte Bernat per la deixadesa en què es trobava aquest castell. En aquell període hi havia males relacions entre els comtats de Cerdanya i Besalú, i al comte cerdà el preocupava l’estat d’aquest castell perquè era una avantguarda del comtat veí de Besalú. En qualsevol cas, aquest castell sempre ha estat de poca entitat i bàsicament defensiu tal com ho prova la seva situació estratègica.
La documentació trobada ens indica que hi ha un clar lligam senyorial entre aquest castell i el que estava situat al Catllar (on actualment hi ha el santuari del Catllar prop de Setcases). D’aquest darrer castell no hi ha vestigis actualment.
Hi ha quelcom de confusió pel que fa a si el castell del que parlen molts documents era el situat a la Roca o el del Catllar, per la qual cosa cal parar atenció al detall del document per esbrinar si és l’un o l’altre. El que sí és clar és que els dos castells pertangueren a la família Descatllar (cognom que prové de la mateixa arrel Catllar), senyors que els tingueren en possessió des del segle XII fins al XVII).
Durant la guerra dels Remences (1410-1486), el rei Joan II establí en el castell de la Roca el cap de la capitania per les bones qualitats defensives que reunia.
Posteriorment, aquest menut castell anà caient en declivi fins quedar només algun pany de paret entremig de les cases arrelades a la roca.

Per aquest escrit he consultat el Volum V d’Els Castells Catalans de l’Editorial Dalmau. Barcelona 1976.
Jordi Gironès / Octubre 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/La Roca de Pelancà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/La Roca de Pelancà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre Cavallera

Nom del castell: Torre Cavallera
Data de construcció: segle X
Municipi: Camprodon
Comarca: Ripollès
Altitud: 1.150 m
Coordenades: E 2.348967 N 42.297395 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi accedeix per una pista asfaltada des de la colònia Estabanell, dos quilòmetres abans d’entrar al nucli urbà de Camprodon.
La torre Cavallera està situada al veïnal de Cavallera al cim d’un turó, punt estratègic de la serra del mateix nom, des del qual es domina tota la vall del riu Ter fins a Sant Pau de Segúries. En aquest punt el riu Ter s’engorja bastant, per tant, el pas de persones, mercaderies, exèrcits es pot controlar millor.
La seva funció era quasi segurament la de defensar l’entrada meridional de Camprodon servint de punt de guaita i de torre de senyals; ajudava en aquesta funció el castell de Creixenturri, situat gairebé enfront.
El lloc de Cavallera es troba per primera vegada en la documentació del monestir de Sant Joan de les Abadesses d’una venda feta l’any 911 d’un alou situat a «Cavalera». 
A partir de 936-937 comença a documentar-se l’existència d’una fortalesa per donacions o vendes de la fortalesa i terme de Cavallera. No sembla, però, que la fortalesa depengués del monestir que, l’any 1328 en reclamà el domini enfront dels vescomtes de Bas, reclamació que no va reeixir doncs en dates posteriors s’explicita el domini per part del rei i els vescomtes de Bas. 
Els vescomtes degueren vendre els seus drets doncs en el fogatge de l’any 1358, consta que el domini del castell de Cavallera pertanyia a Pere Palomera i a Francesc de Casademunt els quals també alienaren els seus drets ja que en el fogatge de 1365-1370, té el domini Dalmau de Barcelona.
En endavant, les notícies sobre el domini del castell s’esvaeixen i només se sap, esporàdicament (principis del s XVII i principis del s XIX), que havien passat a la corona. Poc després d’aquest últim esment, les senyories jurisdiccionals s’aboleixen. El paper estratègic de la torre minva a partir del s XIV. 
Amb tot, s’hi poden veure diversos búnquers fets durant la guerra civil del 1936.

La torre Cavallera es de planta quadrada; els murs, a l’exterior tenen una longitud de 6,50 m. El gruix sobrepassa un metre. L’alçada és d’uns 11 m. Tenia un nivell inferior sense cap obertura i dos pisos superiors. La porta és situada al primer pis del mur nord-oriental, a uns 4 m de terra i s’hi accedia mitjançant una escala llevadissa. Les voltes que suportaven els dos trespols eren apuntades. La porta és composta per un arc de mig punt format per vuit dovelles ben treballades de mides diverses. Encara és ben visible la volta de canó que formava el primer sostre.
Pel que fa a la datació, la fortalesa és documentada el s X i la torre el s XII però la torre actual fou segurament construïda entre els segles XIII i XIV.

Extret de Viquipèdia: ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Cavallera i de l’obra dels Castells Catalans de Rafael Dalmau.
Jordi Gironès / Octubre 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre Cavallera
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Torre Cavallera
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 11 de juny del 2013

Torre de Seva - Marata

Nom del castell: Torre de Seva
Data de construcció: XIV
Municipi: Les Franqueses del Vallès
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 227 m
Coordenades: E 2.316356 N 41.646562 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: cal sortir de Granollers per la carretera BV-5151 en direcció a Cànoves passant pel Corró d’Avall. Una mica abans d’arribar al Km. 3 cal prendre la carretera local que ens porta a l’església de Santa Coloma de Marata i de seguida trobem a mà dreta el mas o torre de Seva.

Marata és un poble prop de la riera de Corró al municipi de les Franqueses del Vallès (Vallès Oriental). El 2005 comptava amb 182 habitants disseminats pel seu terme dins del qual hi ha diversos masos fortificats, alguns d’ells d’origen medieval.
El 895 és troba citat un palatio Meserata, al territori anomenat Vallese, tot i que la primera cita segura d’aquest indret data de 940. Aquest palau ha esdevingut l’actual masia de can Torrassa.
El nom de Meserata o Mercerata segueix apareixent en escriptures a partir de 1002. Precisament en aquest any el Papa confirma a l’abat de Sant Cugat del Vallès les possessions que té a Messerata i a Samalús, i un any després el comte de Barcelona ven a Guadald feus dins del terme de Marata.
El 1101 les esglésies de Messerata i Palaciolo consten en possessió de Berenguer Ramon de Montcada, i a partir d’aleshores ja no hi ha documentació que explícitament ens parli de cap palau o edifici fortificat i només consta el lloc de Marata.
L’església parroquial, dedicada a Santa Coloma, és romànica i ha estat modificada posteriorment; consta de tres naus, de les quals les laterals foren afegides posteriorment a la fàbrica primitiva.
El 1975, en fer unes obres al paviment, es descobriren dues sitges obertes al subsòl de l’església; hom creu que devien servir per a guardar-hi blat i que són anteriors a la fàbrica de l’església. Es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser del segle XVII.
Tal com hem indicat, dins del terme de la parròquia de Marata hi ha diversos masos d’interès, d’entre els quals cal destacar:
La Torre de Seva (que convé de no confondre amb la Torre de Marata, avui can Torrassa); que fou construïda per Bertran de Seva al segle XIV. Es tracta d’un edifici de fàbrica rectangular, amb una torre quadrada a migdia amb finestres gòtiques i renaixentistes. La finestra principal, renaixentista, està datada el 1561 i tots els seus murs estan rematats amb merlets. L’edifici fou reformat al segle XX. Al davant de la torre s’edificà una capella dedicada a Sant Abdó i Sant Senèn, patrons dels hortolans (com consta el
1606, quan s’atorgà autorització a Elisabet Magarola per reedificar la capella, que era situada prop de la torre de Magarola, anomenada antigament de Fontanet).
Can Tarafa és un altre mas notable que té un gran portal adovellat i tres finestres a la façana, dues de rectangulars i l’altra d’arc el·líptic, molt ornades, amb guardapols i figures a les mènsules (una de les finestres és del 1558). Més amunt d’aquest mas hi havien les ruïnes de Can Tarafa Vell, amb una torre rodona, ja desaparegudes.

Per fer aquest escrit he tret la informació del Volum II d’Els Castells Catalans de Rafael Dalmau, de la GEC (Gran
Enciclopèdia Catalana) internet i dels webs: http://ca.wikipedia.org/wiki/Marata_(les_Franqueses_del_Vallès) http://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Seva
Jordi Gironès Vilardebò / juny 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Torre de Seva - Marata
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dissabte, 27 d’abril del 2013

Nom del castell: Santa Florentina (Domus de Canet)
Data de construcció: XI
Municipi: Canet de Mar
Comarca: Maresme
Altitud: 83 m
Coordenades: E2.577028 N41.600863 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat al nord de la població de Canet de Mar.
Edificat sobre la planta d’una antiga fortificació romana, des del segle XI apareix documentat com a Domus de Canet, amb els documents de 1024 on es registra el nom de Gaudamir de Canet, i de 1041 amb el nom de Gilabert de Canet, cavaller noble i majordom de Pere el Cerimoniós. Aquest darrer serà qui deixaria la més notòria traça arquitectònica de la Domus medieval: les torres del seu portal fortificat.
A la fi del segle XVI passa a ser propietat del llinatge dels Montaner, descendència que es manté com a propietària fins a l’actualitat. Va ser a la fi del segle XIX quan Ramon de Montaner i Vila, propietari de la Domus i important empresari editorial barceloní (l'edifici de l’Editorial Montaner i Simón, es avui seu de la Fundació Antoni Tàpies) qui encarregà al seu nebot, l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, la restauració de la Domus i la seva ampliació. El projecte final es defineix com una residència palau amb tocs medievalizants i romànics de castell.
La denominació de Castell Santa Florentina reuneix l’herència de la relíquia portada des de Roma per Ferrer de Canet com a present i protecció lliurada pel Papa Benet XII i el record de l’esposa de Ramon de Montaner, Florentina Malatto. El programa arquitectònic dels espais de nova planta el formen un bellíssim pati d’armes envoltat d’artístics elements com la galeria-claustre procedent de l’antic monestir del Priorat del Tallat, a la província de Tarragona; una monumental escala que des del pati ens condueix fins a la planta noble on es troba el gran saló i el menjador. Entre 1900 i 1910 l’arquitecte Domènech i Montaner va inscriure un ampli i estètic programa d’eclosió modernista: vidrieres, ceràmiques, ferro forjat, escultures que harmonitzen un equilibrat espai ple de color, llum, formes i volums. També va construir la cripta on va ser enterrada Florentina Malatto.
De les efemèrides viscudes al castell recordem la presència i estada del rei Alfonso XIII en 1908, qui va atorgar a Ramon de Montaner el títol de comte de la Vall de Canet; també la presència i amistat de Mossèn Cinto Verdaguer a través d’uns versos dedicats al castell i a l’esposa de Ramon Montaner.
El 1921 mor Ramon de Montaner i hereta el castell la seva filla Júlia, casada amb Ricardo de Capmany, pares del pintor Ramon de Capmany i de Montaner.
Actualment la part anomenada «casa nova», pertany a Maria Teresa de Capmany de Hartmann, mare del director del Festival. El castell està actualment habitat i és d’ús privat, i durant els mesos de juliol i agost alberga un Festival de Música Clàssica des del 1999.

Per fer aquest escrit he extret la informació dels webs: www.santaflorentina.com/  i  ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Santa_Florentina
Jordi Gironès Vilardebò / abril 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/SantaFlorentina
+ informació en PDF: CastellsCatalans/SantaFlorentina
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Vilassar

Nom del castell: Vilassar
Data de construcció: X
Municipi: Vilassar de Dalt
Comarca: Maresme
Altitud: 150 m
Coordenades: E 2.356291 N 41.517680 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins de la població de Vilassar de Dalt.
Els orígens del castell es remunten al segle X, quan va néixer com una torre de guaita. Al segle XII s’afegí un recinte emmurallat. Propietat dels senyors de Burriac, l’any 1262, Berenguer de Sant Vicenç, el cedeix juntament amb el castell de Burriac al seu fi ll Guillem. Al quedar la família Sant Vicenç sense descendència, els castells de Vilassar i Burriac van ser venuts al burgès barceloní Pere des Bosc l’any 1352 per 190.000 sous.
Al segle XV va ser integrat a les possessions reials, tot i que els des Bosc van seguir ocupantlo durant els segles XVI i XVII. L’any 1704, quan s’extingí la família des Bosc, per enllaços matrimonials passà als Oms, als Copons (marquesos de Moià i de la Torre) i als Sarriera, (marquesos de Santa Maria de Barberà i de la Manresana), que encara en mantenen la propietat.
L’edifici va anar adquirint la seva actual forma durant els segles XIV i XV i a partir del XVI va començar a entrar en decadència encara que s’hi feu una important reforma al segle XVIII. Consta de dos recintes articulats al voltant de dos patis, en el primer hi ha com a element destacat la capella i en el segon la torre de l’homenatge. Cal destacar la torre de l’homenatge, cilíndrica, probablement del segle XI, que és la part més antiga del castell i una torre quadrada, gòtica, al costat de la portalada. Les finestres gòtiques són del segle XV.
En entrar al primer pati trobem, a mà esquerra, la capella de la Santíssima Trinitat adossada a la muralla i a una torre circular que s’habilità com a sagristia. Està documentada en aquest indret des de l’any 1402 encara que la decoració que podem veure i el retaule actual són del 1680 quan es restaurà tota la capella. El retaule és obra del pintor barceloní Joan Arnau.
L’any 1931 va ser declarat monument històrico-artístic, sent restaurat l’any 1950. Actualment acull l’arxiu històric dels marquesos de Barberà amb més de 8000 pergamins i 70 manuscrits, que és un dels arxius privats medievals més importants del nostre país.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vilassar
Jordi Gironès Vilardebò / abril 2013


+ fotografies: CastellsCatalans/Vilassar
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Vilassar
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 d’abril del 2013

La Manresana

Nom del castell: La Manresana
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Ramon
Comarca: Segarra
Altitud: 663 m
Coordenades: E 1.356870 N 41.724394 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’extrem oest del nucli urbà de Sant Ramon.
La primera notícia del “castrum de Manresana” data del 1067, quan tenia el seu domini indrets el comte Guillem Ramon de Cerdanya, tot i que ben probablement aquest territori fou ocupat inicialment pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell que el degué cedir al de Cerdanya.
Durant aquest període de conquesta de terres lleidatanes —aleshores en poder dels musulmans— es construïren diverses torres manresanes com és el cas de les de Linyola (davant Balaguer), Juneda, Vallferosa i la Manresana (Prats de Rei) entre d’altres. El castell de la Manresana no esdevingué solament una torre sinó que prengué una estructura castellera i fou propietat dels senyors de Ribelles i dels Alta-riba en diversos moments del segle XII.
Entre finals del segle XII i principis del XIII probablement el monestir de Poblet degué tenir algun tipus de senyoriu sobre aquest castell segons referències documentals sobre una torre “que era de Poblet”. Amb tot, la plena jurisdicció del castell pertanyia als comtes-reis.
A l’any 1247 consta la compra d’aquest castell a Arnau i Bernat de Ribelles. Des d’aleshores consta la continuïtat dels Messina en el senyoriu de la Manresana.
Durant la guerra de la Generalitat contra Joan II regia la senyoria de la Manresana Hug de Copons i Calders qui casà (1462) amb Beneta de Gualbes i de Casanova i prengué partit contrari al monarca; aquest acabà confiscant-li els béns incloent castell, poble i terme de la Manresana i en la capitulació de Barcelona del 16 d’octubre de 1472 consta el lliurament del “castell i lloc de la Manresana” a Joan de Cardona (conegut també com el Bastard de Cardona), fet ratificat per Ferran II el Catòlic el 1479.
Les següents evidències documentals les trobem en el segle XVI com a possessió dels Copons (Carles de Copons senyor de la Manresana), i l’any 1767el rei Carles III d’Espanya concedí el títol marquesal de la Manresana a Ramon Ignasi de Copons i d’Ivorra, baró de Sant Vicenç dels Horts i senyor de la Manresana, el qual també era vescomte de Mont-ros.
L’any 1867 Ramon de Sarriera de Copons i de Pinós era el cinquè marquès de la Manresana i successor de la casa de Copons, constant documentalment que el senyoriu d’aquest terme no era reversible a la corona i era de clara propietat particular.
El trobem ubicat al turó situat a l’extrem oest del nucli, tot i que l’antic castell actualment es troba en ruïnes, conservant la nova residència que es va edificar pels marquesos, situada al mateix emplaçament.
Està realitzada amb carreus regulars de mitjanes dimensions a la part inferior de la façana sud i paredat a la resta dels murs, coberta a dues aigües i estructurada amb planta baixa, dues plantes superiors i golfes.
A la planta baixa, únicament visible des de la façana sud, apareix una porta d’accés de mitjanes dimensions amb llinda superior d’una sola peça sense cap tipus de decoració, per sobre de la qual trobem un arc de descàrrega. Totes les plantes superiors presenten diferents obertures al llarg de les diferents façanes de l’habitatge.
Ja a la façana est, trobem una sèrie de quatre espitlleres situades a la planta baixa. Tant a la primera com a la segona planta, trobem dues obertures de diferents dimensions, algunes d’elles obertes posteriorment.

Per fer aquest escrit he consultat el Volum VI de 1979  dels Castells Catalans de l’editor Rafael Dalmau i en el cas de l’edifici el text pertany íntegrament al web: www.catalunyamedieval.es/castell-de-la-manresana-sant-ramonsegarra/
Jordi Gironès Vilardebò / Abril de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/LaManresana
+ informació en PDF: CastellsCatalans/LaManresana
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Alta-riba

Nom del castell: Alta-riba
Data de construcció: XI
Municipi: Estaràs
Comarca: Segarra
Altitud: 663 m
Coordenades: E 1.365222 N 41.712296 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: aquest castell està situat al lloc d’Alta-riba, a 2 Km de Sant Ramon seguint la carretera LV-1005 que du a Estaràs.
El Castell Sant Miquel d’Alta-riba (Bé Cultural d’Interès Nacional) té, com tots els castells d’aquest sector els seus orígens al segle XI. En la documentació de l’època apareix citat com castrum d’Altarriba.  
El Castell d’Alta-riba formà part del comtat de Berga. Cap a la meitat de l’onzena centúria el comte de Barcelona Ramon Berenguer I féu una convinença amb Bonfill, potser senyor de Llobera, sobre Alta-riba. El comte cedí a Bonfill  el castell d’Alta-riba, amb la torre i les cases de l’entorn. En el mateix moment, o poc després, va prometre al comte Ramon Berenguer I i a Pere Mir i a Bernat Pere que donaria potestat del castell d’Alta-riba. El 1079 era senyor o castlà del lloc Ramon Miró, que el llegà a les seves filles.
Al segle XII també apareix el llinatge dels Altariba, inicialment castlans del terme i posteriorment senyors. És esmentat l’any 1110 on es documenta Arnau d’Alta-riba. Poc després consten com a senyors de Cervera. El 1208 Arnau d’Alta-riba, que tenia el castell per Guillem de Cervera, el llegà a la seva fi
lla Berenguera, la qual el va vendre al monestir de Santes Creus, amb el vistiplau de Guillem de Cervera el 1238.
Segons el fogatjament del segle XIV, Santes Creus tenia a Altariba quatre focs. Aquest monestir fou senyor del lloc fins a l’abolició de les senyories al segle XIX i la desamortització.
Aquesta fortificació estava formada bàsicament per una torre de planta circular, amb un diàmetre exterior d’uns 5 m. Actualment es conserva només amb una alçada de 6 m, a la banda nord, alçada que correspon al nivell del pis principal. Com la major part d’aquestes torres, fou construïda directament sobre la roca.
L’interior de la part baixa de la torre tenia una planta quadrada. A partir del pis principal, l’espai intern era també circular i el gruix de la paret era de 140 cm. La cambra rectangular inferior de la torre, anomenada forat del càstig, era coberta per una volta que separava aquest espai del primer pis, on hi devia haver la porta d’accés. En aquesta falsa volta s’obria  l’accés: una obertura rectangular, amb menys d’1m d’amplada, construïda a base de fer sobresortir més les dues filades superiors de les parets laterals.
Els murs són edificats amb uns carreus treballats i units amb morter. Els carreus són força allargats i amb unes alçades irregulars. Si bé predominen les filades de 20 cm, n’hi ha, de tant en tant, d’altres que fan 40 cm d’alt. No solament hi ha tots els pisos superiors enderrocats, sinó també la part meridional del nivell inferior. En aquesta cara sud, al nivell del primer pis, com s’ha dit, cal pensar que hi havia la porta d’entrada.
Hom pot assenyalar una semblança entre aquesta torre i la torre del castell de Gàver, situada en aquest mateix municipi. En tots dos casos hi ha una cambra inferior, sense cap obertura lateral i amb una planta quadrada. Aquesta construcció segurament es remunta a la segona meitat del segle XI, quan la frontera s’establí a la vall del riu Sió.
Als segles XIV-XV s’hi afegiren construccions adossades al castell que encara es mantenen.
Actualment el castell es troba en procés de restauració per l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba (AACSMA)

Text extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alta-riba_(Estaràs)
Jordi Gironès / Abril de 2013


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Alta-riba
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Gospí


Nom del castell: Gospí
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Ramon
Comarca: Segarra
Altitud: 617 m
Coordenades: E 1.349589 N 41.738290 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins de la població de Gospí que forma part del municipi de Sant Ramon.
El poble fou construït sota l’antic castell del qual les primeres referències són de l’any 1005 que apareix amb el nom d’Albispino, topònim que prové de la planta anomenada «albespí» (mena d’arç). 
La primera documentació escrita data de l’any 1035, i l’any 1091 apareixen documentats els nobles Ramon i Arnau d’Albespí (del qual deriva Gospí) com a capitans que acompanyaven els comtes d’Urgell.
El castell té adossada una torre de guaita cilíndrica que destaca pel damunt de totes les cases, amb una escalonada interior de pedra, i una sèrie de passadissos subterranis amb diverses cases del poble. Antigament a dalt de tot de la torre del castell hi havia 4 pilastres que servien per quan el senyor del castell que era qui manava en aquella època posava un càstig a algú del poble, el podia deixar allà dalt uns quants dies lligat pel peu o pel coll en una de les pilastres.

Informació procedent del web: http://www.lasegarra.org
Jordi Gironès Vilardebò /Abril 2013


+ fotografies: CastellsCatalans/Gospí
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Gospí
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Mejanell

Nom del castell: Mejanell
Data de construcció: XI
Municipi: Estaràs
Comarca: Segarra
Altitud: 663 m
Coordenades: E 1.382265 N 41.725790 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: per accedir-hi cal prendre la carretera LV-1005 que va de Sant Ramon a Estaràs i entre els Km. 12 i 11 prendre una pista forestal que surt a mà esquerra, la qual ressegueix l’eix transversal C-25 en direcció NE. S’hi arriba al cap de dos quilòmetres, essent ja visible abans.
El castell de Mejanell conegut també com Torre de Mejanell doncs del primitiu castell tan sols ens ha restat part de l’estructura de la torre de defensa, actualment adossada a un habitatge. Pertany al municipi d’Estaràs per pocs metres ja que el nucli habitat més proper és Sant Ramon, situat a l’oest. S’aixeca a l’extrem d’un petit turó delimitat per dos modestos barrancs i prop de l’església romànica de Sant Pere de Mejanell.
El primer esment segur del castell de Mejanell, anomenat en aquell moment Meià, és de l’any 1098 en què Guillem Guitard, la seva esposa Guilla, vídua d’Eribau de Llobera, i el seu fi ll Carbonell, feren donació de l’església de Sant Cugat de Portell a la canònica de Solsona. Entre les afrontacions del terme parroquial s’esmenta el castell de Meià, que es correspon a aquest indret, sense cap mena de dubte. L’any 1280 ja es consigna el nom de castell de «Meianel». 
El terme de Mejanell va estar vinculat als senyors de la Manresana. L’any 1710 Joan de Copons, senyorejava la Manresana, Mont-ros i Mejanell.
La torre, únic element del castell de Mejanell que ha perviscut, és de planta circular. Està recentment restaurada i es conserven els tres pisos que en origen formaven part de la seva estructura i una alçada de més de 14m. Està assentada directament a la roca calcària.
Al sud, al pis principal, s’obre la porta d’entrada a uns 7 m del sòl. Presenta un arc adovellat de mig punt. Es pot accedir a l’interior de la cambra inferior de la torre, a partir d’una porta oberta modernament a peu pla, ja que aquest espai fou habilitat com a celler de la casa .
Al costat de la torre del castell de Mejanell i del mas del mateix nom es troba una petita església  Es tracta d’un edifici del segle XII format per una nau coberta amb volta de canó. La nau acaba a llevant amb un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d’esfera i s’obre a la nau mitjançant un arc triomfal d’ample inferior a la de l’absis. L’aparell constructiu és de carreus i carreuons irregulars, no gaire ben escairats i disposats en fileres desordenades. Adossat hi ha un cobert que fa de magatzem. 
La torre i el mas son avui una casa rural anomenada Torre de Mejanell

Extret del web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mejanell
Jordi Gironès / Abril de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Mejanell
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Mejanell
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 12 de març del 2013

Campdorà

Nom del castell: Campdorà
Data de construcció: X
Municipi: Girona
Comarca: Gironès
Altitud: 180 m
Coordenades: E 2.843743 N 42.012833 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: cal sortir de l’autopista AP-7 a la sortida nord de Girona i prendre la C-66 en direcció a La Bisbal d’Empordà, però tot just passat el pont del Ter cal sortir i prendre la C-255 en direcció a Sarrià de Ter. Al cap d’un quilòmetre prendre el trencall a l’esquerra, cap a l'hípica, que ens durà al nucli vell de Campdorà on hi ha el seu castell.
El castell de Campdorà o també anomenat la Força de Campdorà, es troba situat prop del curs del Ter i en un lloc estratègic per la defensa de Girona en la seva part nord, i segons la llegenda, s’explica que va ser aquí, davant la porta principal, on Carlemany va aixecar el campament abans de conquerir Girona.
Entre els anys 922 i 1180 aquest castell ha anat tenint diversos noms, entre ells Campo Taurane, Campdoran, Campo Taurani, Campodaurano i Campodorano.
Durant el segle X els drets senyorials els tingueren el bisbe de Girona i els senyors dels castells d’Hostoles i Puig-alder, i de l’any 1148 al 1166 la família Sitjar de Girona va tenir el terme en subfeu. L’any 1266 va ser adquirit per Ramon Renal. El 1493, Joan de Capmany comprà la propietat a Maria Sitjar i Ferran el Catòlic atorgà el diploma acreditatiu que converteix l’antiga casa forta en castell principal.
El 1621, acabà el domini dels Capmany i la propietat passà a mans de Miquel Colomer. Després de dues generacions, la manca de descendència determinà el pas de la propietat a una neboda, Marianna Soler, casada amb Francesc de Miquel.
El 1742, Pere de Miquel, fill de Francesc, mor sense fi lls i la propietat passà a la seva esposa Ermerenciana
qui es va casar en segones núpcies. Després de nombrosos plets amb els parents del primer marit, el 1757 Ermerenciana deixà el castell a l’Hospital de Santa Caterina.
Josep Muntada i Macau, advocat, llicenciat en Filosofia i Lletres, poeta premiat als Jocs Florals, fundador del Partit Nacional Català, conegut de Companys, Carrasco i Formiguera i Francesc Macià, exjutge republicà, exiliat i lletrat influent. La seva militància catalanista l’obligà a exiliar-se i voltar pel sud de França, fent tots els oficis. Va comprar el castell pocs anys després de tornar de l’exili.
La restauració de la Força de Campdorà va ser per a ell un repte, una petita revenja contra la intolerància i la dictadura militar: el naixement d’una mena de segona Renaixença catalana. La nova Força de Campdorà va viure els seus millors moments a la dècada dels setanta, més tard, els problemes familiars i laborals van convertir el castell en un casal tancat durant la major part de l’any, com sembla que segueix actualment

Per aquest text m’he basat en el Volum III d’Els Castells Catalans de Rafael Dalmau, edició desembre 1992 en el web 
www.motorclubgirona.com/castells/monuments/campdora.htm
Jordi Gironès / Març de 2013

+ informació en PDF: CastellsCatalans/Campdorà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Medinyà

Nom del castell: Medinyà
Data de construcció: XI
Municipi: Sant Julià de Ramis
Comarca: Gironès
Altitud: 82 m
Coordenades: E 2.864812 N 42.049593 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a la zona alta del nucli de Medinyà, que forma part de la localitat de Sant Julià de Ramis.El castell és situat al petit turó on s’ubica el nucli antic de la vila de Medinyà on hi ha també l’església parroquial.
El lloc és documentat des del 1017 sota de denominació de Medinianus i Sancti Saturnini de Mediniano l’any 1089. En aquest darrer cas arran del testament sacramental de Dalmau Vidal que llegà un alou que tenia en aquest indret a la canonja gironina.
La família Medinyà fou succeïda en aquesta senyoria de Medinyà per la família Xetmar, com ja consta en un document del 1305.
El 22 d’agost del 1328, l’Infant Joan va vendre a Francesc de Santcliment diverses jurisdiccions entre elles la de Medinyà. Va ser precisament durant aquesta època quant els Xetmar es varen establir a Medinyà.
En aquest temps, donada la seva posició estratègica, el castell era segurament emmurallat, on destacava una feixuga torre de planta circular. El 1359 el “Castell de Medinyà i Santa Fe de Medinyà d’en Xatmar” figuren en el fogatjament dimanant de les corts de Cervera.
El 1503 era senyor del castell de Medinyà “mossèn Ramon Xetmar” que es va casar amb Isabel d’Agullana, fi lla de Baldiri d'Agullana  El 19 de juliol de 1599 Ramon Xetmar i de Cardona va obtenir el privilegi de noble del Principat de Catalunya i el 1698 Medinyà era lloc reial.
Durant el segle XVIII, el castell s’enriquí considerablement en mobiliari i joies, també s’ordenà l’arxiu, els exteriors s’embelliren amb jardins i es féu una tanca que l’envoltava deixant pas per anar a l’església; l’entrada principal es trobava, com avui, a la banda nord on encara s’hi conserven part de la paret i els dos pilars que sostenien el portal.
Aquests canvis coincidiren amb la successió de la família Xetmar per la Fonsdeviela que posseïa el títol de Marquès de la Torre. En morir Josep Xetmar i de Pinós el succeeix el seu nebot Josep, fill de la germana Cayetana i del seu segon marit Josep de Fonsdeviela III Marques de la Torre.
Fins a començaments del segle XX el castell es mantingué força ben conservat en tots els aspectes. Per causes diferents aquest anà perdent interès fins que quedà deshabitat poc després de començar la Guerra Civil. Durant la guerra el castell fou ocupat per l’exèrcit republicà, i amb la retirada, durant pocs dies, per l’estat major de la base de sanitat.
Acabada la guerra s’hi instal·laren 1.000 presoners de l’exèrcit republicà que dormien a les golfes del castell i a les de l’església. Aquests fets deixaren el castell en un estat deplorable i significaren la pèrdua de diferents objectes d'especial valor i de l’arxiu.
El 18 de juliol de 1940 una forta pedregada va malmetre les teules i els cairats cediren lentament i s’enfonsaren la major part dels teulats. La reconstrucció es va fer en dues etapes. Primerament s’arreglaren els teulats principals i a l’any 1964 es cobriren de nou les galeries i es renovà l’estructura interior. Amb jardins ben cuidats tot el conjunt recobrà vida novament.
La família Fonsdeviela, marquesos de la Torre, són els actuals propietaris del castell i d’un important nombre de cases de pagès i terrenys del poble, si bé la part principal del castell està deshabitada. 
El castell actualment, té un altre cop un aire abandonat.

Informació estreta del Volum III d’Els Castells Catalans de Rafael Damau, edició de desembre de 1992, i del web: http://medinya.blogspot.com.es/
Jordi Gironès / març de 2013

+ fotografies: CastellsCatalans/Medinyà
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Medinyà
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Palagret o de Mabarrera

Nom del castell: Palagret o de Mabarrera
Data de construcció: segle X
Municipi: Celrà
Comarca: Gironès
Altitud: 170 m
Coordenades: N 42,01144 / E 2,89170
Com arribar-hi: Circulant en direcció La Bisbal per l’anomenada carretera de Juià, cal localitzar un punt situat al mateix de Celrà (després del semàfor i es pot girar a la dreta cap el final del poble, hi ha un trencall amb un cartell indicador per anar al castell de Palagret, cap a on ens dirigirem. Ens trobarem circulant per una carretera asfaltada que seguirem fins al mateix final, i que desemboca en una carretera sense asfaltar, trobarem un primer trencall a mà dreta, que obviarem, fins trobar un segon trencall a mà dreta que baixa i pel qual seguirem. El camí travessa la riera, sense dificultats. Després d'un curt recorregut  des de l’inici del camí de terra, arribarem al lloc on hi ha les restes del castell, al costat mateix de una torre elèctrica

Data dels segles X i XI, tot i que els seus contraforts evidencien afegits d'èpoques posteriors. En el seu origen devia complir funcions de guaita i refugi a un reduït nombre d'homes armats, ta torre i el fossar ho confirmen.
La primera referència que en tenim data de l’any 922, quan Carles el Simple va confirmar i emparar tot allò que el bisbe Hilmerand d’Elna va atorgar a l’església de Girona a Celrà i Palagret. Després fou el bisbe Guiu que el 940 posseí el paratge de Palagret, si bé no s’indica l’existència d’un castell. És probable que la fortificació es construís quan Al-mansur va arribar a Barcelona el 985, i es manà la construcció de fortificacions als llocs més estratègics.
L’any 1199 el feudatari Ramon de Peratallada el transmeté a Bernat de Sitjar junt amb altres pertinences que tenia en la parròquia de Celrà.
A finals del XIII en morir Saurina de Palagret, el domini passà a ser administrat directament per la pabordia del mes de juny de la catedral. El lloctinent o castlà del Capítol de la catedral al castell de Palagret era, en començar el segle XIV, Ramon Loreta i va retre homenatge i reconeixement de submissió al clergue Arnau Ponç, procurador de Dalmau de Pontós, canonge encarregat de l’administració de l’esmentada pabordia.
Els Lloberas no es desprengueren de la batllia fins al 1527 per venda que feren a favor d’Anton Pujol, paraire de llana del mateix Celrà. 
El castell després d’haver estat utilitzat com a centre administratiu de la senyoria de Palagret, posteriorment es va convertir en casa de pagès o quadres per al bestiar fins que quedà enrunat. El seu abandó ja es devia produir segurament a la segona meitat del segle XV, atenent a les restes de ceràmica trobades en les excavacions del 2002 i 2003.
Fins a finals del segle XVIII formava part del mas Barrera propietat de Pere Guinart de Palagret, per la qual cosa també és conegut com a castell de Mabarrera.
Fa pocs anys les seves ruïnes restaven emboscades i oblidades dalt d'un turó, damunt la riera i un antic camí d'accés a Girona a través de les Gavarres, en plena vall de Palagret. Després que l’Ajuntament de Celrà, en els primers anys d'aquest segle, l’adquirís de mans particulars hi ha organitzat diverses campanyes d'excavació,  les quals han suposat la recuperació gairebé total de les restes arqueològiques, sent una visita molt recomanable.

Informació extreta del llibre El castells i els masos de Celrà de Lluís Camps i Sagué Editat pel Taller d’Història de Celrà i de la web http://www. t a l l e r h i s t o r i a c e l r a . c a t /coneixpoble_castellscelra.htm
Jordi Gironès Vilardebò / març de 2013


+ fotografies: CastellsCatalans/Palagret
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Palagret
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dimarts, 12 de febrer del 2013

Escornalbou

Nom del castell: Escornalbou
Data de construcció: XII
Municipi: Riudecanyes
Comarca: Baix Camp
Altitud: 586 m
Coordenades: E 0.916257 N 41.127452 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a 4 Km de Riudecanyes a través d’una carretera que acaba al mateix castell.
El castell - monestir d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir amb castell, situat a l’antic terme d'Escornalbou (derivat del llatí Cornu Bovis, «el corn del bou»), avui Riudecanyes al Baix Camp.
El conjunt està ubicat en un replà enlairat del turó triàsic de Santa Bàrbara (del nom de l’ermita que el corona); més coneguda popularment com la muntanya d'Escornalbou  que amb els seus 649 metres, és una de les muntanyes més simbòliques del Baix Camp. 
Fou fundat vers el 1166, en fer donació Alfons I de Catalunya-Aragó del lloc i antic castell d'Escornalbou  destruït i deshabitat (havia pertangut al valiat musulmà de Siurana), a Joan de Sant Boi per tal que restaurés la fortalesa i aixequés una església i una canonja, que depengué de l’arquebisbat de Tarragona (la baronia d'Escornalbou).
Per la zona s’han trobat restes que permeten pensar que la muntanya d'Escornalbou i el seu entorn ja eren coneguts i habitats tant en l’època neolítica, com en temps dels ibers. En el castell d'Escornalbou  han aparegut restes del Bronze III a la cova del Passeig dels Frares i en diversos indrets a l’entorn de la muralla.
El castell fou construït sobre les restes d’una fortalesa romana del segle III, que després van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Saloquia (Guaita). Aquesta fortalesa situada a l’extrem del territori musulmà de Siurana, va dependre del seu Valí (o Wali).
El castell, en la part més antiga, és del segle XII, i el relleu que remata l’arc gòtic d'accés al recinte és possiblement anterior. Fou conquerida per Alfons I el dia de Sant Miquel de 1162, sota el comandament d’Arbert de Castellvell, senyor de Siurana.
Després de l’expulsió dels sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta de 1153, i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota obediència de l’església de Tarragona.
En la guerra contra Joan II va restar fidel al rei. Durant aquella guerra, la milícia de Cambrils, vila que era partidària a la Diputació del General i en contra del rei, va haver de fer-se càrrec de la defensa del castell. Al maig de 1462, el comte de Prades i l’arquebisbe Urrea concertaren a Duesaigües (dins de la baronia d'Escornalbou  un pacte per a reclutar gent a favor del rei i contra la Generalitat. El 1461 la muralla s’havia enderrocat i va haver de ser reconstruïda.
El 1646 Escornalbou fou ocupat pels castellans i francesos, que van ampliar les velles fortificacions el 1651. A la guerra de Successió, la baronia va prendre partit per l’arxiduc Carles.
A la guerra del Francès els franciscans d'Escornalbou participaren en la lluita contra les tropes napoleòniques i això li va costar un saqueig el gener de 1811. Amb el retorn de Ferran VII es van convertir en ferms defensors de l’absolutisme.Cap al 1818 es van fer les obres anomenades del Passeig dels Frares, finançades pels Buxó de Reus.
El 1822 el govern constitucional va clausurar el convent, però els frares van poder tornar-hi el 1823 amb el retorn de l’absolutisme. El 25 de juliol de 1835, després de la crema de convents a Reus, els franciscans van abandonar Escornalbou on ja no varen tornar en produir-se la desamortització de Mendizábal (1835). Després fou ocupat per forces liberals i carlines.
A la primera meitat del segle XIX, la muntanya on s’ubicava Sant Miquel d'Escornalbou  ja era un erm assolat per l’abandó dels frares franciscans. Fou adquirit al govern, pel vicecònsol d’Anglaterra a Tarragona John Bridgman, l’any 1843, per 29.930 rals, per a fer-ne explotació de les mines de barita. L’escàs rendiment que se'n treia, va provocar la clausura de les extraccions l’any 1920. Aquest personatge va convertir l’església com a corral i el castell com a casa del pastor.
L’any 1910 fou comprat per Eduard Toda que va iniciar la seva reconstrucció, la qual va durar fins al 1924. Amb la seva intervenció, el resultat és que dels edificis subsistents d'Escornalbou (que són de gres vermell), se'n conserven el portal d'entrada  l’església romànica, bastida aprofitant una torre romana per fer el presbiteri, d'una sola nau, i de la qual Eduard Toda suprimí el campanar, el porxo de l’entrada i les capelles laterals afegides en data més tardana.
Eduard Toda, seguí en la reconstrucció unes directrius més aviat capricioses, totalment diferents de les proposades per l’arquitecte Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s’inventà torres d'un exòtic aire medieval i convertí el claustre -que trobà desmuntat- en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona. Al seu costat hi ha la sala capitular, romànica, convertida ara en capella. En la part d'habitatge del castell es poden visitar riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s’alçà al començament del segle XIX la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d'una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita.
El 1926 Eduard Toda el va cedir al bisbat de Tarragona amb reserva d'usdefruit  El bisbe el va vendre el 1941 a la família reusenca Llopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. Al 1979 els Llopis ho van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la Generalitat i a la Diputació Provincial, que en són els actuals propietaris al 50%. Des del 2001 es un museu que es pot visitar.

Extret del web: ca.wikipedia.org/wiki/Castell_monestir_d%27Escornalbou
Jordi Gironès / Febrer de 2013


+ informació en PDF: CastellsCatalans/Escornalbou
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat