dimarts, 29 de maig del 2012

Savallà


Nom del castell: Savallà
Data de construcció: XI
Municipi: Savallà del Comtat
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 845 m
Coordenades: E 1.299032 N 41.543701 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli urbà.

Savallà, esmentat l’any 1043 com a serra d’Avellano en les confrontacions del castell de Conesa, fou donat pels comtes de Barcelona a la fi del segle XI, amb una bona part d’aquesta contrada, a la família dels Cervera.
Al segle XII el senyorejava encara aquesta família, ja que Ramon de Cervera el deixà en el seu testament el 1182 a la seva filla Elisenda, casada amb Berenguer d’Aguiló, i a Guillem d’Aguiló, fill d’aquest matrimoni.
A la fi del segle XII apareix com a senyor del lloc Gombau d’Oluja, que l’any 1196 empenyorà en favor de l’orde del Temple, les rendes dels castells i viles de diversos llocs, entre ells el castrum et villam de Avellano.
L’any 1285, el rei Pere el Gran concedí una basta baronia que comprenia Savallà, a Ponç Hug IV, comte d’Empúries. A les darreries del segle XIII passà als Timor, i posteriorment, al segle XIV, als Boixadors, per casament de Francesca de Timor amb Berenguer de Boixadors. Bernat de Boixadors, fill dels anteriors, comprà al rei el 1380 la jurisdicció del castell juntament amb la de les Piles, Guialmons i Rubió. Aleshores el castell eren conegut com a Çavalla.
Hi ha constància que durant la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, «mossèn Boxados», senyor de Savela, militava en el bàndol joanista. L’any 1537, Joan de Boixadors-Desvalls i Lluís de Boixadors obtingueren el títol de noblesa.
L’any 1599, el rei Felip III d’Espanya atorgà a Bernat de Boixadors i d’Erill, germà de Dimes de Boixadors, el títol de comte de Savallà, com a recompensa pel mèrits fets en l’any 1571 a la batalla de Lepant.
En el segle XVII, Çavella es trobava dins la vegueria de Montblanc i pertanyia al Comte de Çavalla i l’any 1763, Savallà del Comtat pertanyia al comte de Peralada.
Durant les guerres carlines fou incendiat i ja no es recupera de la seva ruïna mentre que els comtes de Peralada traslladaren fins i tot la seva galeria al seu castell de Peralada, per tal d’aprofitar-la en la restauració que iniciaren l’any 1876 en aquest darrer castell.
El darrer comte de Savallà ha estat Pere de Montaner i Sureda.

La informació ha estat obtinguda del web de l’Enciclopèdia Catalana: www.enciclopedia.cat i del web Castells Medievals
www.castellsmedievals.com/conca-de-barbera/665-savalla-del-comtat-/1375-castell-de-savalla-
Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Savallà
+ informació en PDF: castell de Savallà
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Rocafort


Nom del castell: Rocafort
Data de construcció: XI
Municipi: Rocafort de Queralt
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 576 m
Coordenades: E 1.281540 N 41.478888 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.
Tot i que hi ha referència al lloc de «roca forta» l’any 1058 en aquest indret, les primeres notícies documentades del castell daten del 1178 (Rochafort).
Es al segle XIII quan tenim constància que Rocafort formava part de la baronia de Queralt. L’any 1256, Pere de Queralt en el seu testament instituïa senyor dels castells de Queralt, Santa Coloma, Rauric i Rocafort i dels llocs d’Almenara i Colomers, al seu fill en condició d’hereu.
En el fogatjament del 1365-1370, consta el lloc de Rocafort propietat del noble Dalmau de Queralt dins de la vegueria de Montblanc, i pertanyent per tant als Queralt. Precisament l’any 1370 el sobirà va vendre a Dalmau de Queralt aquesta jurisdicció sencera. Aleshores els Llorac foren els castlans i posteriorment va pertànyer als Biure.
No hi ha massa notícies documentals d’aquest castell i no les tornem a trobar fi ns al 1515 quan tingué lloc la venda de la castlania, per part de Maria, vídua del castlà Joan de Biure, i del seu fill Joan, en favor de Joan Armengol, donzell, senyor del lloc i de la baronia de Rocafort.
L’any 1603 Jeroni Armengol era baró de Rocafort i el 1640 el baró Antoni d’Armengol, lluitant a les ordres del comte Savallà morí durant una batalla de la Guerra dels Segadors.
L’any 1805 passà per enllaç als Peguera, marquesos de Foix, que posseïren la baronia fins al 1881 quan Maria Manuela, baronessa de Rocafort de Queralt morí soltera. El títol baronial no fou usat fi ns al 1930 quan fou rehabilitat per Ferran d’Alemany i Milà, tornant a quedar vacant en morir aquest darrer l’any 1954.

Informació elaborada a partir de l’obra Els castells catalans d’editorial Rafael Dalmau. Volum IV, edició 1993. Pàgs.295-299.
Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012


+ informació en PDF: castell de Rocafort
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Solivella


Nom del castell: Solivella
Data de construcció: secle XI
Municipi: Solivella
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 498 m
Coordenades: E 1.177456 N 41.457291(Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del nucli urbà.

A la segona meitat del segle XII, Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona i posseïdor d’interessos a diversos llocs de la contrada, va ser qui ocupà l’erm, del qual en tenim referències, ja documentades, l’any 1058, en l’indret denominat Puig d’Olivella, sense una concessió prèvia per part del rei. I ell va ser qui va construir en aquest lloc el primer edifi ci de caràcter defensiu.
Al cap d’uns quants anys d’haver-ne organitzat el poblament i bastit aquesta petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i lloc al•legant la il•legalitat de l’establiment, però s’arribà a un acord en base al qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després de la seva mort.
El lloc, i el castell, passaren el segle XIII als Puigverd i després als Anglesola, per casament d’Elvira de Puigverd amb Berenguer Arnau d’Anglesola.
A començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d’Anglesola vengueren per 50.000 sous el castell i el lloc de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fi lls davant Jaume II, els recuperaren retornant al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil•la d’Anglesola, vídua de l’esmentat
Ramon, vengué, amb l’autorització del sobirà, el castell i lloc de Solivella, al ciutadà barceloní Arnau Messeguer.
Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué a carta de gràcia el lloc, amb la jurisdicció alta i baixa a Ramon d’Abella. Aquest noble, el gener de 1394, l’alienà a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella.
El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella, amb caràcter ple (civil i criminal), a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló.
Els senyors tingueren diversos problemes amb els seus vassalls per raó de la jurisdicció, que foren resolts al llarg del segle XVIII. El lloc i terme passaren a la segona meitat del segle als Despujol, marquesos de Palmerola, els quals el mantingueren fi ns a l’acabament de les senyories.
Dels Llorac passà, a la segona meitat del segle XVIII, als Palmerola, per casament, el 1751, de Maria Josefa de Llorac amb Francesc Xavier Despujol. Ignasi Maria Despujol el vengué, el 1870, per 5.000 duros, als propietaris de Solivella, Francesc Casamitjana i Andreu i Tomás Espanyol i Travé. Al cap de poc temps, Frederic Travé, l’adquirí dels esmentats propietaris i el cedí a l’ajuntament de Solivella, el qual el 1915 féu caure amb dinamita les restes d’aquell bell palau.

L'edifici
Els Llorac bastiren el castell a la fi del segle XV i principi del XVI, tot aprofitant elements anteriors, el gran i sumptuós castell de Solivella, la millor mostra del gòtic florit, amb elements renaixentistes, de la comarca. Voltejaven l’edifici fossats, murs i contramurs; la seva planta rectangular annexionava dues torres rodones, situades als angles, amb merlets, sageteres i matacans; en l’interior de l’edifi ci hi havia un gentil pati quadrat, al bell mig del qual es trobava la cisterna —que avui fa de dipòsit municipal d’aigua—, coronada per una bella estàtua, d’estil gòtic, de l’arcàngel Sant Miquel vencent el dimoni i que actualment es conserva a la casa que el Sr. Frederic Travé té a Cubelles. 
L’escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. 
Dins el castell hi havia, (segons les descripcions d’excursionistes de la fi de segle XIX), belles sales amb rics teginats, mènsules, impostes daurades, i l’imponent escalfapanxes de marbre blanc, flanquejat per dos àngels de grandària natural sostenint l’escut les Llorac.
L’edifici fou castigat, però, durant la Primera Guerra Carlina, on es feren forts els carlins. Restaurat després, fou novament malmès durant la Segona Guerra Carlina. Tot i això, l’edifici mantenia encara elements artístics importants, que el 1879 motivaren l’interès de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que s’adreçà, primer, a l’ajuntament de Solivella intercedint per la conservació del monument i proposant la seva compra,  i després, el 1880, a la Comissió de Monuments a la Diputació de Tarragona requerint-los a conservar el palau-castell dels Llorac, per evitar que els propietaris venguessin la pedra de l’edifi ci a una pesseta la carretada. Al cap de dos anys, el 1882, l’esmentada Associació, després d’haver intentat la compra per 1.200 duros per part d’un particular interessat en la seva conservació, declarava que no s’havia pogut dur a efecte la venda pel fet que el castell es trobava ja en estat ruïnós, amb els sostres caiguts i venudes les bigues.
Actualment ha començat a ser recuperat per part de l’Ajuntament de Solivella, ho podeu veure a l'enllaç del castell .

Informació extreta del web: http://www.solivella.net/solivella_castellinici.htm
Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012


+ informació en PDF: castell de Solivella
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat

Barberà

Nom del castell: Barberà
Data de construcció: XI
Municipi: Barberà de la Conca
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 482 m
Coordenades: E 1.227039 N 41.411431 (Geogràfi ca - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix nucli urbà.

Vers 1054: el comte de Barcelona Ramon Berenguer II donà, en qualitat de feu, el castell de Barberà (i la roca de Prenafeta) a Arnau Pere de Ponç i en els anys posteriors s’hi va construir la fortalesa.
Uns anys després, el 1096, un exèrcit musulmà assaltà Barberà, destruint el castell i matant els seus defensors, inclòs el mateix Arnau Pere.
A la primera meitat del segle XII, però, els hereus d’Arnau Pere restauraren el castell. En aquesta etapa, el castell probablement estava format per una gran torre i un recinte emmurallat.
El 1132, el comtes de Barcelona Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell es van posar d’acord donant Barberà a l’orde del Temple, essent ratificada la donació el 27 de novembre de 1143, si bé vers el 1165 Pere de Puigverd (senyor de Barberà, per ser descendent d’Arnau Pere de Ponç) es va resistir a lliurar Barberà als Templers i, per reforçar els seus drets, impulsà una important ampliació de la fortalesa.
Tot i això, el 1174 es produeix l’arbitratge de l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Barcelona sobre els drets feudals reclamats pels Cervera i tot seguit ja consta com a preceptor el frare Bernat d’Albespí, i el castell és propietat defi nitiva dels Templers que s’estableixen a Barberà i el converteixen en casa-convent esdevenint el centre d’una important comanda templera que disposa de propietats a diverses comarques.
El 1190 el rei Alfons el Cast va fer estada a Barberà.
Durant el segle XIII Barberà i l’Espluga de Francolí eren les viles amb més població de la Conca de Barberà i en aquests anys els jueus s’establiren a Barberà.
A partir del 1311 l’orde del Temple fou suprimida i els templers sobrevivents van rebre pensions.
L’any 1317 les propietats dels templers van ser transferides a la també orde militar de l’Hospital, constituint-se la comanda Hospitalera de Barberà.
Fra Guillem de Guimerà, comanador deBarberà (1366) i gran prior de Catalunya (1379), ordenà fer unes importants obres d’ampliació que convertiren l’antiga fortalesa templera en un més còmode i refinat palau.
Durant els segles XVI i XVII, Barberà va pertànyer a la baronia del prior de Sant Joan de Jerusalem, junt amb Vallverd, Pira, Biure, Ollers i Montbrió de la Marca. Aleshores les rendes de Barberà foren lliurades al gran prior.
La guerra dels Segadors (1640-1652) i la de Successió (1702-1714) causaren gravíssims desperfectes en el castell, tot i que l’orde de l’Hospital reparà repetidament les destrosses per mantenir-lo habitable.
El castell va pertànyer a l’Ordre de l’Hospital fins a la seva desaparició a Espanya que es va concretar amb el concordat signat amb la Santa Seu l’any 1851.
L’estat esdevé propietari del castell i, posteriorment, l’Ajuntament va demanar la seva cessió per establir-hi les escoles públiques. Això va succeir el juliol de 1858. L’escola es va mantenir en el castell fi ns al 1980 cosa que va permetre el manteniment dels edificis del costat sud.
L'edifici
Aquest castell permet observar les característiques generals de l’arquitectura militar de la Catalunya medieval. S’hi observen tres fases fonamentals:
  • Vers l’any 1072: recinte murallat amb torre mestra circular i sala (o edifici residencial).
  • Vers l’any 1165 s’afegeix a l’anterior, un nou recinte murallat amb una gran torre rectangular.
  • Vers mitjan segle XIV: es construeixen noves dependències residencials en els costats oest i nord del recinte del segle XII; el castell esdevé un palau organitzat al voltant d’un pati central.
Informació elaborada a partir de l’obra Els castells catalans de l’editorial Rafael Dalmau. Volum IV, edició 1993.Pàgs. 204-215, i també del web dels Amics del Castell de Barberà: sites.google.com/site/castelldebarberadelaconca/home/el-castell
Jordi Gironès Vilardebò / Maig de 2012

+ fotografies: CastellsCatalans/Barberà
+ informació en PDF: castell de Barberà
Tota la informació al web : www.castellscatalans.cat