dimecres, 15 de desembre del 2010

Penyafort

Nom del castell: Penyafort
Data de construcció: segle XI
Municipi: Santa Margarida i els Monjos
Comarca: Alt Penedès
Altitud: 166 m
Coordenades: E 387789.0, N 4573850.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 39' 30.34'' Latitud: 41º 18' 23.25'' (GPS)
Com arribar-hi: es troba situat al sud de Santa Margarida i els Monjos, vora el curs del Foix i ben a prop d’una sèrie d’indústries.

Ens situarem a començaments del segle X. A les nostres contrades, en aquells moments, la zona de dominació musulmana s’anava reduint, mentre, es produïa l’avenç del poblament cristià. Eren els camperols els que protagonitzaven una colonització espontània que s’infiltrava en zones que els cristians no controlaven, on els habitants eren pocs i s’agrupaven en illots situats a escassa distància d’altres illots de població musulmana.
Colons, que a la cerca de refugi en balmes i assentaments d’altura, se situaran en diferents indrets muntanyosos, com la mateixa Olèrdola. 
Terres de frontera que ben aviat seran objectiu de les elits nobiliàries. Olèrdola, indret d’una privilegiada situació estratègica per a controlar i defensar el territori viurà la vinguda de més homes i dones, la posada en conreu de les terres en el marc d’una política de colonització impulsada pels comtes de Barcelona.
Així a l’entorn del 929-930 es va aixecar el castell d’Olèrdola que confirmava el domini d’una posició estratègica des d’on poder fer efectiu el domini sobre un territori de 250 quilòmetres quadrats d’extensió –el més gran de la marca del comtat de Barcelona- i una densitat de poblament de la més alta de la frontera, almenys fins al segle XI.
No hi hagué ja camí de retorn, tot i les ràtzies d’un i altre bàndol, el domini d’aquelles terres passaria definitivament a mans del comtat de Barcelona. Així tot i que foren devastades durant la gran expedició d’al-Mansur del 985, Olèrdola fou ràpidament reocupada i reorganitzada i al 991 s’hi consagrà una església més gran que l’anterior. La presència permanent dels sarraïns arribava a la seva fi.

Així mateix es van anar configurant un sèrie de petits castells, formats per una torre i una casa quadra, com a Moja (esmentada al 981), Canyelles (992) i Penyafort (possiblement construïda al segle XI), els quals tenien com a objectiu ser llocs d’avançada per prevenir els atacs al castell d’Olèrdola i també per crear nuclis de protecció als colonitzadors. Al capdavant de cadascun d’elles es van nomenar uns castlans o oficials. Aquests, després de la mort de Mir Geribert (que s’havia arribat a autoproclamar el Príncep d’Olèrdola), i sobre tot, amb l’avenç de la repoblació, a principis del segle XII, es van independitzar, i més quan entre el 1107 i el 1108 va haver-hi una de les darreres incursions almoràvits, que va devastar el Penedès fins al castell de Gelida i va comportar una nova destrucció del castell d’Olèrdola. Fins i tot, el comte Ramon Berenguer III va atorgar privilegis i llibertats a tots els que s’establissin dins del terme del castell d’Olèrdola.
Al segle XII, ja es parla de Torre de Penyafort, la qual cosa ens mostraria la presència d’aquesta família. 
Sembla que per la documentació consultada, els senyors de Penyafort continuaran sent els amos del castell fins a meitats del segle XIV. De fet el 1337 encara es parla de la domum nostram dicta de Penaforti, que tenia com a propietari a Bernat de Penyafort, nét de Pere de Penyafort. El 1356, Arnau de Montoliu, l’últim descendent dels Penyafort ven la casa llavors anomenada de «Bella Vista» a Pere de Crebeyno . A partir de llavors el castell passarà per diverses mans, fins que al 1586 la mateixa Diputació del General de Catalunya, els treu a Pere i Pau Riu les seves propietats (possiblement per deutes). L’any 1601 la família Espuny de Vilafranca del Penedès, i concretament, Martí Joan d’Espuny d’Argençola, va comprar-ho en subhasta pública, passant a anomenar-se des d’aleshores senyor de Penyafort i de Pacs.
Al s. XVII va esser convent, i durant els anys 1938-1939  de la Guerra Civil presó republicana dels aviadors del bàndol nacional. Des del 2002 es propietat de l' Ajuntament de Sta.Margarida i els Monjos, que ha començat treballs de consolidació i recuperació.

Joan Torrents (historiador) / Escrit publicat al núm.50 de la revista Antistiana, editada pel Grup d’Estudis Rapitencs.
Extret del web: www.castelldepenyafort.org

+ informació en PDF: Penyafort
+ fotografies: CastellsCatalans/Penyafort

dimecres, 10 de novembre del 2010

Florejacs

Nom del castell: Florejacs
Data de construcció: segle X
Municipi: Torrefeta i Florejacs
Comarca: Segarra
Altitud: 487 m
Coordenades: E 351640.4, N 4629405.2 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 12' 47.01'' Latitud: 41º 48' 2.832'' (GPS)
Com arribar-hi: al castell s’hi accedeix sortint de Guissona per la carretera L-313 en direcció a Ponts. Passats 6 km es pren a l’esquerra la carretera LV-3133, que en 4 Km en durà al castell, on acaba aquesta carretera local.

«Se fa esment de Florejacs, Morana, Sant Martí i Grada —comunica C. Rocafort— en I’acta de consagració de I’església de Guissona, de I’any 1099. 
Florejacs ve del nom propi Floriacus, i així s’anomena en I’escriptura de donació atorgada I’any 1083 per Arnau Company. Pere Ponç, en la donació a la canònica d’Urgell feta el 1100, parla de la «villa que vulgo dicitur floriag», i un document de 1131 ens dóna a conèixer el «castrum Floriaci», que segurament es referirà al mateix. En la concòrdia de 1307, el rei concedí al comte d’Urgell íntegra jurisdicció de la Morana, Siges i Florejacs». A les notícies precedents, Monreal-De Riquer afegeixen que el 1099, en un document publicat a la «Marca Hispanica» de P. de Marca, es fa referència als «terminos de Floreiachs» .
A començaments del segle XIV el castell de Florejacs pertanyia als Alamany de Cervelló, car l’any 1304 testà Guerau Alamany, disposant la venda de Vallverd i Cogull — castells, com sabem, propers a Montbrió de la Marca— i concedint franquesa de quistia i de tota altra servitud, pel terme de deu anys a partir de la seva mort, als pobladors de Florejacs i les Sitges; elegia, a més, sepultura al monestir de Vallsanta, d’on era abadessa la seva germana Eliardis de Guimerà.
La baronia de Florejacs, jurisdicció senyorial centrada en el castell homònim que pertangué als Josa, passà als Cortit (1571), als Bartomeu (1574), als AguIló (1613), als Ribera (1625) i, des del 1741, als marquesos de Gironella. De Francesc de Ribera i de Bartomeu, baró de Florejacs, i muller (Maria d’Espuny i de Claramunt, senyora de la baronia de Rivert i del castell de Claramunt), nasqué, el 1688, a Barcelona, Josep Antoni de Ribera, qui, juntament amb el seu germà Carles (ferit en la defensa de Barcelona el 1714), fou un decidit austricista en la lluita contra Felip V. El rei dels catalans Carles III premià el baró de Florejacs amb el títol de comte de Claramunt.
Després d’endurar privacions, el 1725 Josep Antoni de Ribera va recobrar els seus castells i baronies de Claramunt, Florejacs i Rivert. Una seva sextanéta, la marquesa de Villa-Palma de Encalada, ha reclamat, en els nostres dies, la rehabilitació del títol comtal de Claramunt.

Nota: escrit extret del Volum VI dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2010


+ Informació en PDF : Florejacs
   Video: castell de Florejacs

Les Sitges

Nom del castell: Les Sitges
Data de construcció: segle XI
Municipi: Torrefeta i Florejacs
Comarca: Segarra
Altitud: 528 m
Coordenades: E 352921.3, N 4631088.8 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 13' 40.99'' Latitud: 41º 48' 58.25'' (GPS)
Com arribar-hi: retornant des del castell de Florejacs a la carretera L-313 (que va de Guissona a Ponts), i només a mig quilòmetre, surt una una pista que ens acosta al de les Sitges. També s’hi pot anar des de la LV-3133 just quan deixa la L-313 camí de Florejacs.

Situat al punt on es troben les comarques de la Segarra, l’Urgell i la Noguera, s’alça el Castell de Les Sitges. La seva situació estratègica, dominant la vall del Llobregós, el féu protagonista a l’Alta Edat Mitjana de les lluites dels cristians en el seu lent avançar cap a les terres de l’Hispània musulmana i li deixà una aparença batalladora que encara conserva.
Les primeres referències històriques les trobem a mitjans del segle XI, quan Arnau Mir de Tost ensenyoreix el lloc en nom del seu senyor, el comte Ermengol d’ Urgell. Des d’aleshores, el castell s’ha mantingut en mans de la mateixa nissaga familiar, en una història mil·lenària que ha transcorregut en paral·lel al seu veí de Florejacs.
Tot i que l'origen de l'edifici es situa al segle XI, la major part dels elements conservats són del segle XIV. L'edifici actual es composa d'un cub de pedra de planta rectangular, amb parets atalussades i torre mestra també de planta rectangular.
Exteriorment, tots els seus elements ens diuen que estem davant d’una fortalesa de l’època de conquesta. La seva magnífica torre mestra, feta de carreus rectangulars i polits, rematada per merlets i encara amb unes grans mènsules que sostenien el cadafal que l’envoltava. La muralla atalussada tanca el recinte interior i conserva diverses espitlleres, merlets amb permòdols i restes d’ un matacà sobre la porta principal. Els seus finestrals, seguint models renaixentistes dels segles XIV i XV, no varen ocultat del tot els arquets apuntats d’uns de gòtics que foren substituïts pel canvi de modes de fa més de cinc segles.

Un cop a l’ interior, descobrim com front l’aparença bel·licosa de l’exterior, un seguit d’àmbits senyorials el converteixen en una residència aristocràtica, conformant en una dualitat típica dels castell-palaus del gòtic català.
La organització gira en torn un pati central, el qual ha anat empetitint-se al llarg dels segles concedint espais a les diferents cambres adaptades a les noves necessitats de les èpoques.
A la planta baixa hi trobem els cellers i el rebost, cercant la frescor al costat nord, així com les cavallerisses i el forn. Menció especial mereix la tàvega, o masmorra, emplaçada la base de la torre, en un espai claustrofòbic que rememora la prerrogativa de maltractar que tenien els senyors feudals sobre els seus súbdits des del segle XII.
Al primer pis hi ha la sala noble, amb tots els elements que ens parlen del prestigi del senyor: la gran llar de foc amb el blasó familiar, els finestrals amb festejadors i les portes motllurades.
Al segon pis de la torre mestra, eix de tota la distribució, trobem encara la porta primitiva d’accés, de factura romànica. Conserva una estructura de doble porta i els golfos originals per les tres contraportes de fusta successives.
Sobre la muralla, on hi havia l’antic pas de ronda, s’hi emplaça una terrassa oberta a migdia, des d’on podem examinar detalladament els merlets i el matacà del mur exterior.

El castell de les Sitges és visitable al públic el primer diumenge de mes i s’obre a grups prèvia concertació.
Contacte: 600 53 79 70 / 973.552.416 - Sr. Jaume Moya

Nota: escrit extret de l'informació facilitada pel propi castell i documentació del Volum VI dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2010

+ informació : www.castelldelessitges.com
+ Informacio en PDF : 1) Les Sitges i 2) Les sitges 
   Video: castell les Sitges

Sanaüja

Nom del castell: Sanaüja
Data de construcció: segle X
Municipi: Sanaüja
Comarca: Segarra
Altitud: 478 m
Coordenades: E 359847.0, N 4637804.5 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 18' 35.32''  Latitud: 41º 52' 0.43'' (GPS)
Com arribar-hi: les restes del castell estan situades en el turó situat al nord de la seva població.La vila de Sanaüja, a la dreta del riu Llobregós, està situada al peu del serrat on hi hagué el castell, del qual subsisteixen ruïnes.

Llegim que Sanaüja va ésser presa pel comte d’Urgell l’any 951. Una referència primerenca al·ludeix que el «castrum quoque Sanaugia cum finibus suis» va ésser confirmat, el maig del 1001, pel papa Silvestre II en favor del bisbat d’Urgell. Trobem, en efecte, consignat el nom de «Sanauia» entre els llegats que apareixen en el testament de (sant) Eriball, bisbe d’Urgell, finat, a parer de l’historiador Serra i Vilaró, l’any 1042.

Poc temps després, s’establí un conveni entre «Guilielmum episcopum» d’Urgell i «Raimundum Fulconis vicecomitem (et) Willa mater et vicecomitissa» després de la mort violenta del vescomte Folc I. En aquest conveni es fa esment a les possessions de «Reimundum » sobre el «kastrum de Sanauga» i els seus termes.

L’historiador Corredera manifesta que Sanaüja, a l’igual de Guissona, fou pres després de la caiguda de Balaguer.
L’any 1116, el bisbe d’Urgell (sant) Ot va dirimir un plet en el pla de Santa Maria, davant del castell de Sanaüja.
Quan, l’1 de febrer del 1571, testà el bisbe d’Urgell Pere de Castellet, declarà que, entre les diverses reparacions i reedificacions que havia ordenat durant el seu mandat, hi havia les del castell de Sanaüja; en el testament, disposà una deixa de 12 ducats per a la reparació de les muralles de la vila de Torredembarra.
L’any 1580, el bisbe urgellenc, Hug Ambròs de Montcada, celebrà sínode a Sanaüja.
Durant el segle XVII, «Sanahuja», «del Bisbe d’Urgell», constituïa «una ballia» amb «Granolles» i «Salvanera».
Encara el 1831, el senyoriu del bisbe dela Seu constava per a Sanaüja. Fora de la vila hi havia hagut un palau temporalment habitat pel bisbe i al castell hi havia estat venerada una imatge de la Verge; una llegenda recollida per Joan Amades, refereix un miracle atribuït a la Mare de Déu del Castell i que té com a motiu principal la innocència de la dama calumniada pel germà del senyor del castell.

Nota: escrit extret del Volum VI dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / novembre de 2010


+ Informacio en PDF : Sanaüja
   Video: castell de Sanaüja

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Lluçà

Nom del castell: Lluçà
Data de construcció: segle X
Municipi: Lluçà
Comarca: Osona
Altitud: 881 m
Coordenades: E 420680.0, N 4656485.5 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 2' 25.03'' Latitud: 42º 3' 16.47'' (GPS)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del  monestir de Santa Maria de Lluçà, s’hi arriba prenent primer una pista vers el nord que du a la masia del castell i des d’ella un corriol arriba al turó on hi ha el castell.

El castell, que donà nom al Lluçanès, és documentat l’any 905 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Lluçà. El primer membre conegut d’aquesta família és Sunifred de Lluçà, mort el 988. Van ser feudataris dels comtes de Barcelona, pels castells de Lluçà i Merlès, des de mitjan s. XI. Berenguer Sunifred de Lluçà va arribar a ser bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, cosa que va suposar que la família rebés infeudacions. La seva germana Guisla es va casar amb Berenguer Ramon I, comte de Barcelona. La família es va extingir amb Elisenda de Lluçà, casada el 1256 amb Bernat, senyor del castell de Saportella. 
Al s. XIV s’entroncaren amb els Fenollet, vescomtes d’Illa (Rosselló), que van vendre la baronia de Lluçà als Pinós. Després la baronia va passar als Peguera. A partir d’aquest moment les males relacions entre la baronia i els homes de Lluçà van provocar que aquests preferissin dependre de la jurisdicció reial. Això no ho van aconseguir fins al final del S. XV, quan, destruït el castell durant la guerra civil de remença, la baronia es va incorporar a la Corona. 
L’església s’esmenta el 988 quan es va jurar el testament de Sunifred I de Lluçà. A partir del s. XV va començar a decaure i el 1685 ja no hi havia culte. Entre els anys 1987 i 1994 va ser restaurada per la Generalitat de Catalunya.
Del castell, només resten un mur al costat nord i dues estances al costat sud. Se n’han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular amb el vèrtex al sud-oest, adaptant-se, per tant, a la topografia del terreny. El mur nord conserva una alçada de dos pisos on es veuen les restes d’una finestra biforada de la qual ha desaparegut la columneta. Les dues estances del costat sud són de planta rectangular, encara que la més petita és gairebé quadrada. La més gran tenia una volta de canó, avui esfondrada, i s’hi poden veure dues portes adovellades de mig punt que porten al pati del castell, i també les restes de quatre finestres. La sala més petita sembla que era una cisterna, ja que s’hi accedeix pel sostre, i
les parets són arrebossades i lliscades. 

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.
Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010


Fitxa complerta en PDF: castell de Lluçà
fotografiesCastellsCatalans/Lluçà
   Video: Castell de Lluçà


Quer

Nom del castell: Quer
Data de construcció: segle XI
Municipi: Prats de Lluçanès
Comarca: Osona
Altitud: 698 m
Coordenades: E 419381.0, N 4650599.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 1' 31.44'' Latitud: 42º 0' 5.162'' (GPS)
Com arribar-hi: el castell està situat al sud-oest de Prats de Lluçanès i ben a prop del seu nucli principal.

La història d’aquest castell va molt lligada a la dels senyors del castell de Lluçà.
El maig del 1056, Ermessendis féu donació al fill Ramon, levita, de tot l’alou dit «Cher», amb els edificis, terres i pertinences. Restava disposat que a la mort de Ramon el successor fos el seu germà Folc o bé els seus fills, en cas de tenir-ne de legítims. Situem que la dama donadora era Ermessendis de Balsareny, esposa de Seniofred II de Lluçà.
El castell del Quer, el nom del qual prové de la gran roca sobre la que s’assenta la torre, de planta circular, que ha assolit els nostres dies pertanyia als senyors de Lluçà i fou una petita jurisdicció a l’extrem de la jurisdicció de Lluçà. 
Vers el 1242, Pere de Lluçà donà el castell del Quer al seu secundogènit, Mir, casat amb Elissendis d’Oló. En Pere d’Oló, fill d’aquest matrimoni, el posseí fins a I’any 1297. Fou, en efecte, Pere d’Oló l’edificador de la capella de Santa Llúcia vers I’any 1275. En el seu testament, dóna a la capella de «Ste. Lucie des Quer», el dret de tasca de pa i vi deIs termes del castell del Quer, per al manteniment del seu culte.
El juny del 1299, Bernat Guillem de Portella, senyor del castell de Lluçà, en retre homenatge de fidelitat al bisbe de Vic (Berenguer) per tots els feus que li tenia, anomena el «Castrum de Quero».
Semblantment, el 8 de maig del 1324 Bernat de Portella, fill i hereu de Bernat Guillem, prestà l’homenatge al prelat.

La torre del castell ha estat restaurada modernament amb no gaire encert, car ha perdut força de la seva ferrenya estructura medieval.

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.
Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010

+ fitxa complerta en PDF: castell de Quer
+ fotografies: CastellsCatalans/Quer
   Video: Castell de Quer

Olost

Nom del castell: Olost
Data de construcció: segle X
Municipi: Olost
Comarca: Osona
Altitud: 530 m
Coordenades: E 425076.0, N 4647826.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 5' 40.24'' Latitud: 41º 58' 37.28'' (GPS)
Com arribar-hi: el castell està situat al sud del poble d’Olost i ben a prop del seu nucli principal.

A Olost, l’any 909, el comte Guifré reedificà l’església, que havia romàs per molts anys destruïda pels pagans; això diu l’acta de consagració, falsa o falsejada en diversos punts, però que Ramon d’Abadal i altres historiadors admeten que té un fons de veritat. Hi ha també una referència de l’any anterior, concernent el terme del castell Uristense: «in agacencia de domus Sta. Maria Olostensis in locum ubi dicitur Kavarresa (terme relacionat amb la riera Gavarresa)». Pocs anys més tard, el 920, resta documentada la venda d’una casa «in comitatu Ausona, in castro Uristense, in agacencias de Sancta Maria in villa que vocant Oloste»; el 923, altra venda, de vinyes, «in castro Oristense in agacencias de domos Sancta Maria Olostensis»; el 924, la d’uns molins «in castro Oristensem in agencia de Domo Sta. Maria Olostensis in rio qui vocabulu est Gavarresa»; i el 928, la d’un terreny «in castro Oristicens in agecencia de domum Sancta Maria Olostensis infra fines Garrigosum ».
Bé que ens arriba una notícia, escrita modernament, que tendeix a situar ja en el segle IX l’existència del castell d’Olost, la veritat és que les anteriors informacions, primerenques en la documentació que consultem, asseguren que Olost —i no pas encara el castell d’Olost— depenia del castell d’Oristà.
El 4 de juliol de 1290, Guillem de Peguera, fill de Ramon, cavaller, reté homenatge de fidelitat al bisbe de Vic, pel delme d’Olost i per altres feus que posseïen els seus antecessors; el prelat li dóna la investidura dels feus.
El rei Pere el Cerimoniós va vendre, l’any 1353, el lloc de Tornamira a Ramon Peguera, donzell, senyor d’Olost, i l’any 1400 Guillem d’Olost era sotsveguer del Berguedà.
En el període la «torbació de Catalunya», o sigui en el temps de la lluita de la Generalitat contra el rei Joan II, els remences es refugiaren en aquest castell a l’igual de com ho feren a Torelló i Casserres. Els vigatans es condolien, vers el 1464, que la gent d’armes que amb anterioritat havia estat tramesa per fer desaparèixer uns llocs de refugi, no hagués enderrocat també les tres esmentades forces, des d’on els remences produïen diverses correries.
En la capitulació de Vic feta a Joan II, l’any de l’acabament de la guerra (1472), s’indica que el castell d’Olost havia estat destruït durant el període bèl·lic.
En el segle XVII, «Aulost» figura com propietat «del Rey» i en la sotsvegueria de Lluçanès i és de la dita vegueria de Manresa.
Un document del 1620 dóna fe de la destrucció del castell d’Olost i de l’inici d’obres de restauració fins arribar a l’actualitat en què trobem ja un casal, de bon veure, propietat de l’uròleg doctor Antoni Puigvert.

Nota: escrit extret del Volum IV dels Castells Catalans publicat per l’editor Rafael Dalmau l’any 1993.
Jordi Gironès i Vilardebò / octubre de 2010

+ fitxa complerta en PDF: Castell de Olost
+ Fotografies : CastellsCatalans/Olost
+ comentaris: ens ha agradat molt
   Video: castell d'Olost

Castell de Montbui

Nom del castell: Castell de Montbui
Data de construcció: segle X
Municipi: Bigues i Riells
Comarca: Vallès Oriental
Altitud: 532 m
Coordenades: E 431581.3, N 4613010.8 (ED50 UTM 31N). Longitud: 2º 10' 37.36'' Latitud: 41º 39' 50.65'' (GPS)
Com arribar-hi: des de la carretera C-59, just abans d’arribar a la rotonda de Sant Feliu de Codines, girem a la derecha en direcció a la urbanització «Els Saulons d’en Deu» i de seguit trobem una cruïlla on prenem el camí de l’esquerra i després el de la dreta. Continuarem recte per una avinguda bastant llarga, anomenada Avinguda del Castell de Montbui. Al final d’aquesta avinguda trobem la primera corba, on podem aparcar el cotxe a l’esplanada del costat. El castell és al cim del petit turó situat damunt d’aquesta esplanada.

La primera referència del castell és de l’any 987. El 995 fou infeudat a Gombau de Besora, que el deixà a la seva filla Guisla, esposa de Mir Geribert d’Olèrdola. L’actitud insurrecta d’aquest envers els comtes de Barcelona s’acabà amb una sentència de pau el 1059, segons la qual Mir, entre altres indicacions, renunciava al domini directe del castell de Montbui, que va retornar al comte de Barcelona.
Al començament del s. XIII és la família Montbui qui posseïa aquesta fortalesa. El 1240 el domini i la senyoria del castell passaven al bisbe de Barcelona, i el 1290 el bisbe va cedir el castell a Pere Marquès. El 1304 es van fer obres de reconstrucció del castell i a mitjan s. XIV servia com a presó dels clergues de la seu barcelonina.
El 1408 el rei Martí va transferir la baronia de Montbui a Ramon de Torrelles; la possessió d’aquest llinatge prosseguí fins el 1490, any en què la van traspassar als consellers de la ciutat de Barcelona.
El 1714 la baronia es va incorporar a la Corona. El 1883 el castell ja es trobava en ruïnes.

El castell té una planta trapezial, amb el mur nord més ben conservat. Tenia una sala a la banda nord i una cambra coberta —potser una cisterna— al costat oest. Al mur sud hi havia l’entrada principal. L’aparell dels murs, sobretot el del nord, és de pedres molt poc treballades i irregulars, fet que fa pensar en una construcció del s. X, tot i que la distribució interior és pròpia d’un conjunt romànic.

Nota: extret del volum Vallès Occidental i Oriental de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 1999.
Jordi Gironès Vilardebò / octubre de 2010


+ fitxa complerta en PDF : Castell de Montbui
+ fotografies: CastellsCatalans/castell de Montbui
   Video: castell de Montbui

dijous, 10 de juny del 2010

Bedorc ( castell de la Ventosa )

Nom del castell: Bedorc o de la Ventosa
Data de construcció: segle X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 333 m
Coordenades: E 394214.4, N 4595422.8 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 43' 53.02'' Latitud: 41º 30' 5.764'' (GPS)
Com arribar-hi: sortint de Piera per la carretera BV-224 en direcció a Masquefa hi ha una rotonda on hi ha un indicador que detalla Castell de la Ventosa. Seguir sempre els indicadors del castell en direcció S.O. travessant urbanitzacions.

El castell, o torre del Bedorc, anomenada castell de la Ventosa, es una edificació del segle X, declarada bé cultural d’interès nacional, forma part de les fortaleses i torres de defensa destinades al control militar de la vall. A manca de més dades, caldria anomenar-la torre del Bedorc (també se n’ha dit castell del Parellada) i és que, en si mateixa, és plena de confusions d’identificació i nomenclatura, i mereix, abans que es faci malbé, un capítol i estudi apart d’aquest resum, per la seva interessant complexitat.

Primers documents escrits
El 1188, en Guerau i n’Arsendis de Bedorg, marit i muller, varen fer donació als monjos de Sant Cugat de la seva fortitudine i l’església de Sant Miquel (avui desapareguda) feta construir per les primeres famílies que trobem documentades els anys 1143 i 1160: les de Bernat Marcucii i de Guillem de Bedorc. No gaire més tard començaren a edificar-se les primeres masies algunes de les quals encara resten dretes però molt transformades pel transcurs dels segles: Ca l’Enric, Can Parellada, Ca l’Olivé, Can Ferrer i, molt probablement també, Cal Valls... els propietaris d’aquestes masies ho eren també de terres rústiques i de conreu explotades per pagesos sota cens. En Pere Parellada consta en documents que daten del 1200, exercint com a testimoni de la consagració de l’església de Piera. Els Parellada han mantingut el cognom a través dels temps (la darrera propietària en dur-lo fou Maria Gallego Parellada, que morí a la segona meitat del segle XX).

Autor: Joan Romeu (extret parcialment de web: http://www.elbedorc.com/historia/text.htm)
Jordi Gironès Vilardebò / juny de 2010

+ informació en PDF: torre del Bedorc
+ fotografies: CastellsCatalans/Bedorc

Freixe

Nom del castell: Freixe
Data de construcció: segle X
Municipi: Piera
Comarca: Anoia
Altitud: 190 m
Coordenades: E 394962.9, N 4593071.3 (ED50 UTM 31N). Longitud: 1º 44' 26.77'' Latitud: 41º 28' 49.88'' (GPS)
Com arribar-hi: se segueix la carretera BV-2242ue va de Piera a Sant Sadurní d’Anoia i entre el Km 7 i el 8 cal prendre una pista a l’esquerra que duu al conjunt d’església i castell.

Un document de repoblament de l’any 955 esmenta el lloc de Frexano per una donació del vescomte de Barcelona, i dins del terme del castell de Piera, en la qual es compromet els repobladors a alçar-hi una torre de defensa.
Cap als inicis del segle XII i fins a la fi del XIII hi ha notícies d’una família cognomenada Freixe que n’ocupava la castlania, sota la senyoria de la canònica de Santa Maria de Solsona. Posteriorment va ser sufragània de la parròquia de Santa Maria de Piera, però va passar a dependre de la de Sant Jaume Sesoliveres.
Les restes conservades corresponen al segle XII, i la part més visible és una torre circular adossada a l’església de Sant Nicolau. Està bastida amb còdols irregulars disposats en filades. Va ser restaurada, juntament amb l’església, l’any 1967. Pels voltants de la torre hi ha alguns murs i talussos, d’aparell semblant.

L’església de Sant Nicolau de Freixe (o del Tretzè), que segurament es va bastir en dues etapes entre els segles XI i XII, s’aixeca dalt d’un turó juntament amb les restes de la torre del castell. S’estructura a partir d’una nau que s’uneix, a l’est, a un absis semicircular mitjançant un simple ressalt. La nau és coberta amb una volta peraltada, que tendeix a la forma apuntada, on es veuen les restes de l’encanyissat de la cintra, i una volta d’un quart d’esfera cobreix l’absis.

Nota: extret parcialment del volum Anoia de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 1999.
Jordi Gironès Vilardebò / juny de 2010

informació complerta en el PDF: Castell de Freixe
+ fotografies: CastellsCatalans/Freixe

Cabrera

Nom del castell: Cabrera
Data de construcció: segle XI
Municipi: Cabrera d’Anoia
Comarca: Anoia
Altitud: 341m
Coordenades: E 391152.0, N 4596741.0 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 41' 40.10'' Latitud: 41º 30' 47.02'' (GPS)
Com arribar-hi: des de Piera seguir la carretera B-224 en direcció a Capellades fins a creuar per damunt la C-15 que va d’Igualada a Vilafranca. Aleshores, i abans d’enfilar la pujada a Capellades, prendre a l’esquerra una carretera que ens hi durà en poca estona.

Documentat en 1051. Situat dalt d’un turó conserva restes romàniques de muralla. El primer senyor va ser el bisbe i vescomte Guilabert de Barcelona, i en arribar l’any 1063 el seu successor, Miró Guilabert, va vendre el castrum Capraria a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, i la seva dona Almodis. En aquesta venda també s’hi va incloure l’església de Sancti Salvatoris.
A partir de 1147 el comte barceloní encomana la castlania dels castells d’Apiera i Cabrera al vescomte Guillem de la Guàrdia El 1273 Asbert de Mediona va donar al rei Jaume el Conqueridor el castell d’Altea a canvi del castell de Cabrera, que li cedí en feu. Més tard acabaria recuperant el d’Altea. Quatre anys més tard, Asbert donà de nou el castell d’Altea i el de Vilamajor al rei, aleshores Pere el Gran, el qual a canvi li confirmà el feu del de Cabrera.
L’any 1348 Pere de Tous rebé els feus del castell de Cabrera i lloc de Vallbona i dos anys més tard Pere el Cerimoniós li confirmava la potestat d’aquest castell. Tot i que hi hagué algunes vendes momentànies dels termes del castell, Bernat de Tous recuperà la titularitat i el 1396 aquest noble vengué el castell de Cabrera i el lloc de Vallbona als Cardona. 
A partir de 1483 el lloc pertanyia als Camporrells i finalment va passar a mans dels família del Foixà vers l’any 1550, època en què el castell ja estava en estat força malmès.
Finalment, a finals del segle XVIII hi ha constància que la família Mora era la propietària i va edificar una àmplia residència que ha perdurat conservant-se al portal l’escut dels Cardona.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2010

+ informació en PDF: Cabrera
+ fotografies: CastellsCatalans/Cabrera

dijous, 20 de maig del 2010

Peníscola

Nom del castell: Peníscola
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Peníscola
Comarca: Baix Maestrat del País Valencià
Altitud: 67 m
Coordenades: Latitud 40° 21'' 31.83'' i longitud 0º 24' 29.02''
Com arribar-hi: situat al costat de la mateixa vila de Peníscola.
El castell està situat en el punt més elevat del penyal de Peníscola sobre el  qual s’assenta la localitat de Peníscola (Baix Maestrat), que envolta la fortalesa.
L’espai que ocupa l’actual fortalesa correspon a l’anterior castell o alcassaba andalusina, que probablement ja havia estat construïda sobre fortificacions anteriors. La fama d’inexpugnable d’aquest castell quedà confirmada amb el fracàs de Jaume I davant dels seus murs el 1225. Durant la conquesta de València, Jaume I simplement evità la fortalesa, que se li acabà rendint amb un pacte de capitulació el 1233.
El castell de Peníscola respon a un model de fortalesa–convent creat a Terra Santa i difós als països de l’antiga Corona d’Aragó per l’ordre del Temple, que ja l’havia assajat al castell de Miravet a mitjan segle XII.

El castell de Peníscola té planta heptagonal, inscrita en un quadrat imperfecte per l’E, i reforçada amb torres quadrangulars en cinc dels seus costats, més amples i fortes les que donen al N. Està construït en un estil romànic de transició, amb els espais coberts amb volta de canó sovint lleugerament apuntada, i amb carreus molt ben tallats. La porta d’accés està situada al S, entre dues torres; sobre la porta hi ha un fris amb els escuts heràldics de l’ordre del Temple i dels seus dirigents que n’iniciaren la construcció (que es repeteix sobre la porta de la capella). Davant la porta original del castell hi ha un petit baluard construït en el segle XVI.
El conjunt interior està repartit en dues plantes. La planta inferior té diferents estances d’ús militar distribuïdes al voltant d’un espai central cobert (el pati d’armes és al pis superior):
dependències per al cos de guàrdia, cisterna, cavallerisses, celler, habitacles, magatzem (conegut com sala del Conclave), presó i sala d’armes. La planta noble, modificada en temps del Papa Luna per convertir el conjunt en un castell–palau residencial, conté el palau pontifici, la sala dita del Comanador, la capella dels templers i les cuines o banys, construccions arrenglerades al N i a l’O dels murs de la fortalesa i al voltant d’un ampli pati d’armes que actualment s’obre cap a l’E amb una gran terrassa per haver desaparegut els antics habitatges i dormitori dels templers com a conseqüència dels bombardeigs efectuats des del mar. El palau pontifici pròpiament dit està situat a l’extrem SO del pati i conserva diferents estances, entre les quals la que suposadament allotjà l’estudi o biblioteca papal, sobre la porta de la qual hi ha l’escut del pontífex. Al pati, vora la sala del Comanador i la capella, hi havia hagut una galeria coberta, segurament de fusta, de la que només resten els permòdols de les bigues en els murs. A l’exterior del mur oriental, una escala tallada a la roca del penyal permetia embarcar i desembarcar.
Pertany al patrimoni de l’estat, que el declarà Monument Historicoartístic Nacional el 1931. Des de 1957 és administrat per la Diputació Provincial de Castelló, que l’ha restaurat i netejat, eliminant les construccions que hi havien estat afegides en èpoques més recents i reconstruint els merlets de la terrassa superior. Es conserva en molt bon estat, fins al punt de constituir un dels millors exemples supervivents d’arquitectura militar medieval al País Valencià i el castell templer més ben conservat dels Països Catalans i, sens dubte, un dels més ben conservats d’Occident. Es destina a usos turístics i culturals.

Text extret de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Peníscola
Jordi Gironès i Vilardebò / Maig de 2010








+ informació en PDF: castell de Peniscola

dimecres, 19 de maig del 2010

Morella

Nom del castell: Morella
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Morella
Comarca: Els Ports del País Valencià
Altitud: 1.073 m
Coordenades: Latitud 40° 37'' 10.87'' i longitud 0º 6' 6.27''
Com arribar-hi: accés des de Vinaròs per la carretera nacional 232.
El castell de Morella és un castell-fortalesa d’origen musulmà situat  estratègicament sobre un penyal a 1.073 m d’alçària.
El lloc presenta ocupació des d’època ibèrica. Des d’aleshores ha estat un enclavament important en diferents
confrontaments armats. El seu caràcter inexpugnable permeté que només fos vulnerat dues voltes, a causa d’una traïció en la Reconquesta i per una infiltració de Cabrera a través d’un excusat de la muralla durant les Guerres Carlines.
Després que Cabrera va entrar a la fortalesa, aquesta es convertí en una de les places fortes dels carlins i base del seu exèrcit.
El 1839 l’enginyer prussià Von Radhen el reestructurà per tal d’incorporar els nous avenços defensius de l’època. Un any després sofrí grans desperfectes a causa del bombardeig d’Espartero, que encertà una de les bombes en el polvorí del castell.
El castell de Morella fou també una plaça forta en la Guerra de la Independència. Segons conta la llegenda, la líder morellana Josefa Bosch, la Pardala, fou penjada per l’exèrcit francès des d’una de les torres del castell com a represàlia per la seva dura resistència en aquesta guerra. En honor seu s’anomena a aquesta torre la Torre de la Pardala.
La muralla de Morella disposa de 14 torres defensives, entre les quals cal destacar la Torre del Pantó, documentada des del segle XV. Aquesta presenta una disposició rectangular i 12,5 metres d’alçària, i està construïda amb murs de maçoneria a dues cares, amb cantoneres de pedra treballada i espitlleres.
Actualment, després de la nefasta gestió de la Diputació de Castelló, i de la seva recuperació en mans del Ministeri de Cultura, amb col·laboració de l’ajuntament de Morella, s’està duent a terme importants treballs de restauració i conservació.
El castell es divideix en tres nivells: un primer nivell està situat a la part inferior del penyal on es troben l’entrada i el Palau del Governador. En el segon nivell se situaven les bateries d’artilleria. I en el tercer nivell hi hauria el castell pròpiament dit.
La part inferior està envoltada de muralles i torres, de les quals la majoria són semicirculars, i sorgeixen de la part oest en forma de ziga-zaga. El castell, a la part superior, va patir modificacions durant la guerra de Successió i durant les guerres carlines, sent bombardejada la torre celòquia el 1813. A aquesta zona més elevada s’accedeix a través d’una escala, que tenia 90 esglaons dels quals se’n conserven 54, que condueix a una porta que dóna pas a la plaça per un passadís que desemboca a la plaça de armes. En el centre de la mateixa es troba un aljub d’època romana, sobre el qual hi ha una garita del segle XIX i les restes d’un cos de guàrdia.
A la part sud es troben les restes d’una edificació composta per un semisoterrani que es comunicava amb la torre celòquia. Al sudest es troba la torre celòquia, que va ser la torre de l’homenatge cristiana. Va ser reformada al segle XIII, segons documents del segle XVIII tenia tres plantes, amb volta la planta baixa i la primera, amb coberta exterior a quatre aigües. No tenia escala, i la comunicació interior es realitzava pels edificis adjacents. Va tenir en el seu soterrani la capella de Santa Bàrbara i Santa Magdalena fins al segle XVIII, després va passar a ser un calabós.
Actualmente l’accés al castell es realitza pel claustre del Convent de Sant Francesc.

Text obtingut de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Morella
Jordi Gironès i Vilardebò / Maig de 2010


+ informació en PDF: castell de Morella
+ fotografies: CastellsCatalans/Morella

Ulldecona

Nom del castell: Ulldecona
Data de construcció: segle XII
Municipi: Ulldecona
Comarca: Montsià
Altitud: 256 m
Coordenades: E 282659.0, N 4497152.0 (ED50 UTM 31N). Longitud: 0º 25' 49.47'' Latitud: 40º 35' 41.19'' (GPS)
Com arribar-hi: al costat de la vila d’Ulldecona, s’hi puja per una pista asfaltada des del nord.
Originat en època àrab, el lloc d’Ulldecona apareix esmentat des de l’any 1120 i consta que la fortalesa de l’indret fou posada sota la  protecció dels Montcada després de la conquesta de Tortosa (1148); anys més tard,  el 1173, Guillem de Montcada la va cedir a l’orde de l’Hospital, la qual el 1227 hi fundà una comanda dependent de la castellania d’Amposta. L’antic nucli de poblament, situat vora el castell, es traslladà a la vall o foia el 1274, i així es formà una nova població anomenada Sant Lluc d’Ulldecona.

Els hospitalers van senyorejar el lloc fins a la desamortització del s. XIX. El terme actual inclou, a més els nuclis de les Ventalles, Sant Joan de Pas, els Valentins, Molincastell i la caseria de la Miliana.
Les excavacions arqueològiques dutes a terme entre els anys vuitanta i noranta han posat de manifest que l’indret on s’assenta aquesta notable fortalesa va estar ocupat en època ibèrica i, més tard, en un moment anterior a la conquesta feudal, hi va haver un nucli de poblament andalusí. Si bé el lloc d’Ulldecona s’esmenta per primer cop en la documentació medieval l’any 1120, el document més antic on es menciona la fortalesa data del 1167, quan Arnau de Jaca donà al monestir de Poblet el dret de pastura per als ramats dins el terme de castro Vallis de Chona.

Les construccions que integren en l’actualitat el conjunt fortificat d’Ulldecona són les següents: una torre cilíndrica, una torre principal de planta rectangular i l’església de la Mare de Déu dels Àngels. Les tres
edificacions se situen al sector sud-est del recinte i delimiten un segon recinte fortificat; també, dins aquest mateix clos, i a part de les construccions esmentades, podem veure restes de murs dels antics habitatges i les ruïnes d’una altra torre quadrada, actualment reblerta de sediment, la qual té adossat un mur de maçoneria que enllaça amb l’únic bastió o torre de cantonada del segon recinte murat. Aquesta torre o bastió presenta una planta rectangular amb els tres angles que donen a l’exterior arrodonits; no s’ha conservat el seu coronament, tot i que de ben segur era emmerletat.
La muralla exterior del conjunt, amb un deficient estat de conservació, palesa que es va bastir en moments cronològics diferents.
Originàriament devia correspondre a l’època del domini àrab als ss. X-Xl, i delimitava tot el perímetre del conjunt. Bastida directament sobre la roca mare, el basament era fet amb un aparell de maçoneria irregular de pedra calcària local unit amb morter, sobre el qual es van muntar els encofrats per a la construcció de la part superior de l’obra.
Pel que fa a la torre de planta circular, cal dir que és una construcció de 10 m d’alçada i de forma tronco-cilíndrica, que ocupa un dels punts més elevats del promontori, per això permet un excel·lent control visual sobre el territori del voltant. Consta de dues plantes, cobertes amb falsa cúpula, i una coberta plana tancada per mitjà d’un mur sobre el qual es disposen sis merlets de forma apuntada.
L’accés a la torre es feia a través d’una porta elevada, oberta al nivell del primer pis; en l’actualitat es pot accedir a la planta baixa d’una manera directa mitjançant una obertura situada a la banda oest. Mostra diverses finestres atrompetades i un seguit d’espitlleres sobre el sòl del primer pis i sota els merlets de la terrassa. El parament d’aquesta construcció consisteix en un doble aparell de maçoneria, amb un farciment interior de pedres irregulars, tot unit amb morter de color beix rosat, amb trossets de calç, grava i sorra fina; es va utilitzar aquest mateix morter per a arrebossar l’exterior de la torre.

Nota: extret del volum Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i Matarranya de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2002
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2010


+ informació en PDF: castell d' Ulldecona
+ fotografies: CastellsCatalans/Ulldecona

dijous, 22 d’abril del 2010

Castellmeià

Nom del castell: Castellmeià
Data de construcció: segle XIII
Municipi: Torrefeta i Florejacs
Comarca: Segarra
Altitud: 520 m
Coordenades: E 358857.19, N 4621986.31 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 18' 06.0" Latitud: 41° 44' 07.1" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: anant de Cervera a Guissona per la carretera L-311, a l’alçada de Tarroja de Segarra cal prendre la L-324 en direcció a Sant Ramon fins arribar amb 2,5 Km a Castellmeià.

La «Gran Enciclopèdia Catalana», IV (Barcelona, 1973) en diu (amb la signatura d’A.Duran i Sanpere i A. de Fluvià: «CASTELLMEIÀ (o Castellmejà; ant. Meià). Llogaret i antic terme de Torrefeta (Segarra ), al sud de Llor. El castell de Castellmeià (segle XIII) fou refet en part a la fi del segle XVI i és en bon estat de conservació.
N’eren senyors els Vergós, senyors també de Santa Maria de Meià i de Majanell, al final del segle XVII passà a Francesc de Junyent i de Marimon, al qual fou concedit el 1716 el marquesat de Castellmeià, únic títol concedit per Felip V a un català després de l’inici de la Guerra de Successió. Passà als Amat, als Carcer i als Vilallonga».
De fet, la primera notícia directament relacionada amb aquest castell —que, naturalment, cal no confondre amb el de Meià que hem estudiat dins la comarca de la Noguera— procedeix de l’any 1245, quan el prepòsit de Santa Maria de Solsona concedí a fra (sant) Pere Nolasc l’església de Sant Nicolau «que est sita intra terminas Castri de Mediano», situada en la parròquia de Portell. L’objecte de la donació era l’erecció del convent, que esdevindria de Sant Ramon Nonat.
Dins del tipus de castell-palau tardà, tan abundant en aquestes terres, cal esmentar el castell Mejà, de planta aproximadament rectangular amb dues gruixudes torres cilíndriques a les cantonades dels costats menors. Una d’elles conserva el coronament de merlets amb garfis sota el teulat actual; l’altra s’assenta damunt un talús poligonal i està esmotxada. La construcció originària d’aquestes torres deu ser del segle XIV, però les façanes amb finestres d’ornamentació en forma de creu i motllures interseccionals correspondrien a la supervivència del gòtic ja dins del segle XVI. A l’interior hi ha un curiós vestíbul poligonal amb una columna gruixuda, que potser correspon a l’espai del pati d’una fortalesa més antiga. És magnífica l’escala de cargol que s’allotja a la torre incompleta abans al·ludida.
Tant a l’exterior com a l’interior de l’edifici es repeteix un escut partit, amb tres càbries en una meitat i tres feixes en l’altra: aquesta segona podria pertànyer a la família Vilalba, la qual, després d’abandonar la seva casa originària de Cardedeu, apareix en aquestes terres de Cervera i en virtut d’aliances matrimonials passa a anomenar-se Vilalba de Meca. Un dels escuts porta la data en mars 1569.
Que el castell de Maià és més antic del que aparenta el seu estat actual, queda confirmat per l’existència a l’est del castell i a uns cent metres de distància de la primitiva capella, d’una nau amb absis i volta de canó apuntat, que podria ser del segle XIII».

Jordi Gironés /abril.2010

veure document sencer: Castellmeià

Guissona

Nom del castell: Guissona
Data de construcció: segle XI
Municipi: Guissona
Comarca: Segarra
Altitud: 484 m
Coordenades: E 357851.5, N 4627476 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 17' 17.7" Latitud: 41°47' 04.4" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: vila situada entre Cervera i Ponts.

L’antiguitat remota de Guissona no ha deixat d’oferir punts polèmics, car algun erudit ha pretès d’identificar amb Guissona la ibèrica «Aeso», mentre que l’opinió d’arqueòlegs actuals l’aprecien com la «Iesso» de les Taules de Ptolomeu, reservant per a Isona aquell nom. Del que hom no pot dubtar, en tot cas, és que l’indret gaudia ja de predicament durant l’època romana, puix que esdevingué capçalera del «Municipium Iessonensis», categoria de municipi que a la Catalunya occidental només tingueren Lleida, Isona i Segarra. A Guissona —escriu Lara-Peinado— «hi ha restes d’una porta romana, encara amb els seus carreus originals, coixinats, entre dues torres quadrades, amb modificacions medievals posteriors. També són visibles fragments de muralles, pertanyents, per la seva cronologia, al Baix Imperi». Per nombroses troballes arqueològiques, verificades a Guissona mateix o ben a la vora, els investigadors poden ressaltar l’auge assolit pel paratge durant els temps romans.
La reconquesta cristiana de Guissona — llegim al·lusió a la vila i al castell— anà a càrrec del bisbe d’Urgell (sant) Ermengol. L’acció reconqueridora va ésser duta a terme poc abans de l’any 1024, vers el 1016 en opinió del P. Sanahuja. L’historiador Lladonosa explica que vers el quinquenni 1020-1024 el bisbe Ermengol havia ja organitzat la part superior de la Ribera de Sió, amb Guissona com a centre natural i punt de conjunció dels comtats de Barcelona i d’Urgell, enmig de terres despoblades i amb restes d’antigues construccions visigòtiques i romanes. És molt probable —afegeix— que en aquest extens territori persistís en bona part població mossàrab en contacte assidu amb els cristians del nord. Guissona s’anirà desenvolupant, sobretot a partir de l’any 1035, en ésser colonitzada la riba del Llobregós, sobre Oliola, i fins al seu desguàs a Ponts.
Vers el segle XIV el poble de Fluvià, amb el eu castell o torre, començà a esllanguir-se i en el fogatjament del 1365-1370, dins la vegueria de Cervera, hi consten 35 llocs a Fluvià i Tapioles i al «Loch de Guissona», qui és del dit Bisbe (d’Urgell) hi consten 134 focs.
A la vila de Guissona, el 1462, «amb motiu de la guerra del comte de Foix, hi entra lo mariscal de França senyor d’Orbal» i aleshores es comenta que «la construcció més interessant que posseeix Guissona és a un quilòmetre al NE., al punt on hi havia el lloc de Fluvià, avui desaparegut, i que conserva encara el nom aplicat a tota aquella partida de terme».
L’any 1505, el bisbe Pere de Cardona, desitjós d’adjuntar a la jurisdicció criminal que tenia sobre Fluvià els altres drets de senyoriu, proposà l’adquisició dels drets que hi tenia la universitat de Guissona, i així va obtenir-ho, però amb les condicions que s’ensorrés el poble, església i castell, no permetent poblar altra vegada dit territori ni aixecar-hi casa forta alguna i que el bisbe, per a ell i els seus successors, construís una casa de plaher.
D’aquesta casa, actualment sols en podem observar les despulles, i prova que ja aleshores es dubtava que fos exclusivament de plaer, que sempre més se l’ha coneguda per obra de Fluvià. Aquí foren traslladades les imatges de Santa Llúcia i de Sant Blai, que es veneraven en la vella església i d’aquí ve el popular nom de «Santa Llúcia», amb que encara se l’assenyala. La construcció degué durar de 1505 a 1514, en què el bisbe Cardona passà a ocupar la cadira metropolitana de Tarragona. Hom dubta de la clàusula que els de Guissona haurien imposat al bisbe, en vendre-li els drets de Fluvià, d’eliminar aquest poble.

Nota: la major part de l’escrit ha estat extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.

Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2010

veure el document sencer : Guissona

+ fotografies: CastellsCatalans/Guissona

Ivorra

Nom del castell: Ivorra
Data de construcció: segle XI
Municipi: Ivorra
Comarca: Segarra
Altitud: 569 m
Coordenades: E 366714.5, N 4625895 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 23' 42.8" Latitud: 41° 46' 18.7" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: passat Castellfollit de Riubregós i seguint per la carretera C-1412 s’arriba a Torà on cal prendre la LV-3003 que després de 5 Km ens durà a Ivorra.

La història d’aquesta vila és indestriable de la del seu castell, a redós del qual es va originar la població. Una de les primeres notícies de la fortalesa data del 1042, any en què Guitard i el seu fill Arnau van vendre als
esposos Ramon i Sança una peca de terra situada dins el terme del castell, en un indret anomenat Feixa. Sembla que el domini eminent del lloc era en mans dels comtes d’Urgell, els quals l’any 1076 van cedir a la canònica de Santa Maria de Solsona totes les esglésies d’Ivorra. La cessió devia comportar, a més, totes les possessions d’aquests temples, per això l’esmentada canònica va esdevenir una de les principals propietàries del terme. En aquest sentit sabem que el paborde de Solsona tenia el dret de nomenar els castlans, i posteriorment, els batlles.
A partir del s. XII la castlania del castell donà origen a un llinatge de castlans cognomenat Ivorra, alguns membres del qual van ser canonges de Santa Maria de Solsona.
El comte Ermengol VII d’Urgell va llegar en testament l’any 1167 el castell d’Ivorra al seu fill, el comte Ermengol VIII, tot i que a la darreria del s. XII hi ha notícies de la intervenció al terme dels Òdena i els Cervera, els quals hi devien posseir drets. Per circumstàncies desconegudes, probablement per parentiu, la fortalesa del lloc passà als Cardona, els quals consten com a senyors del lloc des del s. XIV fins a la desamortització del s. XIX.
De l’antiga fortalesa tan sols és visible actualment la torre mestra, que ateny uns 20 m d’alçada i és de base circular. Per la seva situació cèntrica dins la vila, aquesta construcció fou aprofitada per a instal·lar-hi el dipòsit d’aigua a la part superior, mentre que el primer pis va ser habilitat en altres temps com a presó municipal, i s’hi accedia per una porta amb llinda i muntants, situada a 4 m d’alçada, segurament en el mateix
emplaçament de l’original. A l’exterior, la torre conserva a la part baixa el parament original fet de grossos carreus de pedra força ben escairats. Es va consolidar l’any 1973, a càrrec de la Dirección General de Bellas Artes.
Nota: extret del volum La Segarra de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 2001
Jordi Gironès Vilardebò /  abril de 2010

veure document sencer : Ivorra
+ Fotografies: CastellsCatalans/Ivorra

Vicfred

Nom del castell: Vicfred
Data de construcció: segle XI
Municipi: Sant Guim de la Plana
Comarca: Segarra
Altitud: 635 m
Coordenades: E 363631.69, N 4626112.63 (ED50 UTM 31N). Longitud: 01° 21' 29.1" Latitud: 41° 46' 23.9" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: Vicfred es troba a 5 Km de Guissona per la carretera local LV-3201

El Castell apareix documentat l’any 1079, en una acta testamentària atorgada per Mir abans de peregrinar a Santiago de Compostel·la. Després de pertànyer a aquesta família, i de diverses etapes històriques, va passar al llinatge dels Ribelles i finalment va arribar a les mans dels Cardona, en emparentar-se amb la casa de Medinacelli, que el van conservar fins a la fi del règim de senyorius  (mitjans del s. XIX). En el dia d’avui el Castell pertany a la família Boix-Rodríguez.

Vicfred havia estat per la seva predilecta ubicació, un nucli important. Marcava el límit entre el Comtat d’Urgell i el de Cardona, i sempre va ser una bona posició per a vigilar els avanços de l’enemic, la vista arriba fins a Mequinenza els dies clars.
Inicialment fou una torre de guaita passant ser després una mansió de senyorial amb la transformació soferta a partir del segle XVIII.

En el recorregut del castell, que es pot fer mitjançant una visita guiada, podem observar-hi elements d’aquest canvi.

veure document sencer: Vicfred
+ Fotografies : CastellsCatalans/Vicfred

dijous, 18 de març del 2010

Banyoles

Nom del castell: Banyoles
Data de construcció: segle XII
Municipi: Tivissa
Comarca: Ribera d’Ebre
Altitud: 131m
Coordenades: E 303946.5, N 4548439 (ED50 UTM 31N). Longitud: 00° 39' 56.3" Latitud: 41° 03' 42.2" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: al conjunt del Castellet de Banyoles s’hi accedeix des de la carretera C-44 que va de Tivissa a Móra d’Ebre. Passat el Km 23 cal prendre un trencall a l’esquerra on hi ha un rètol indicant «Castellet de Banyoles».

El Castellet de Banyoles es troba situat en un punt estratègic de control del riu Ebre, al marge esquerre, des d’on es domina l’anomenada Cubeta de Móra. En aquest punt es va establir un poblat ibèric d’unes 4,4 Ha i s’hi bastí un petit castell medieval. 
D’aquest antic castell, anomenat popularment el Castellet de Banyoles, no s’han localitzat fins a l’actualitat referències documentals directes d’època medieval. Això no obstant, l’indret, dit caput de Bannoles, s’esmenta el 1153 com una afrontació territorial de l’ampli terme del castell de Miravet.
Se sap que, des del seu origen, la fortificació era inclosa dins la jurisdicció del castell de Tivissa. Al costat de les seves ruïnes hi ha l’important poblat ibèric de Banyoles. El Castellet de Banyoles de Tivissa és un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya on es va trobar l’anomenat Tresor de Tivissa.

El castell consta d’una torre de base quadrada que centra un clos murat o recinte, del qual es conserven alguns vestigis del vall que l’envoltava. El sector més ben conservat de la torre és la façana

Nota: extret del volum La Ribera d’Ebre de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 2000
Jordi Gironès Vilardebò /març de 2010


veure document sencer Castellet de Banyoles

+ fotografies : CastellsCatalans/Banyoles

Miravet

Nom del castell: Miravet
Data de construcció: segle XII
Municipi: Miravet
Comarca: Ribera d’Ebre
Altitud: 116 m
Coordenades: E 297843, N 4545700 (ED50 UTM 31N). Longitud: 00° 35' 38.2" Latitud: 41° 02' 08.1" (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: al castell s’hi accedeix des del mateix poble de Miravet.

Aquesta fortalesa d’origen andalusí fou conquerida pels exèrcits feudals el 1153, i aquell mateix any, segons les cròniques, va ser donada a l’orde del Temple pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. En la carta de donació es descriuen de manera precisa els límits del terme del castell, que abraçaven les fortaleses de Gandesa, Corbera, Algars, Batea, el Pinell i Rasquera.
A causa de la importància estratègica del castell i de la potencial perillositat de l’indret, els frares templers hi crearen tot seguit una comanda, la qual consta ja ben organitzada i en ple funcionament l’any 1164. La fundació de la comanda anà paral·lela a la incorporació de nous territoris i a la construcció d’una esplèndida fortalesa, d’acord amb la supremacia que Miravet havia de tenir com a cap administratiu dels senyorius de l’orde del Temple a les terres de l’Ebre. Es creà una estructura territorial intermèdia entre la província i la comanda, dita districte, regida des del 1196 per un «comanador de Ribera», el qual era també titular de la plaça de Miravet. D’aquest cap depenien les cases de Tortosa, Horta i Ascó, i les sotspreceptories de Prat, Gandesa, Algars, Nonasp, Torres i Riba-roja.

Aquesta imposant fortalesa sobre l’Ebre té dues característiques que la fan única entre les conservades d’època medieval dins el territori català. D’una banda, és, sens dubte, una de les fortificacions andalusines més ben preservades i, de l’altra, constitueix una de les fortaleses templeres més importants. La seva complexa estructura respon, en gran part, a l’adaptació del castell templer a la fortificació islàmica que l’havia precedit, incorporant i transformant els elements necessaris per a la defensa militar i adequant-lo a la tipologia de l’arquitectura pròpia de l’orde del Temple.
Les excavacions arqueològiques realitzades durant els anys 1992 i 1993 dins el recinte del castell, prèvies a la consolidació del cos principal, sota la direcció del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona i el patrocini de l’Associació Nuclear d’Ascó (ANA), van permetre posar de manifest que en el turó on s’assenta hi havia hagut un poblat ibèric.
També es va poder determinar que durant l’època andalusina s’edificaren dues fortaleses, una en el període califal i l’altra al s. XI.
D’acord amb els treballs arqueològics, se sap que el castell andalusí de l’onzena centúria era format per un gran recinte sobirà i un o dos recintes inferiors situats a l’est de la fortificació sobirana. Així doncs, gran part dels murs oest i sud de la construcció principal del recinte sobirà, organitzat al voltant d’un pati, són d’època andalusina, si bé presenten refaccions de l’etapa posterior a la conquesta.
La transformació d’una fortalesa andalusina en un castell templer, després de la conquesta, comportà la seva adaptació a les noves necessitats, per això es van bastir nous edificis i dependències. El recinte sobirà, però, continuava essent, com en època andalusina, el centre de la fortalesa templera, organitzada, com ja hem dit, entorn d’un gran patí. Al nord i a l’oest d’aquest clos o recinte s’alcen les muralles més altes, ja que són els dos costats menys protegits pel relleu.
L’extensió del recinte ocupava uns 25.000 m2. A l’interior de l’edifici principal del clos sobirà s’hi bastí, a la planta baixa, una gran sala al fons, utilitzada com a celler, i dues sales més petites al davant, prop del pati, que
feien la funció de rebost; veiem les tres estances cobertes amb volta de canó, i la porta que les comunica amb el pati es va restaurar amb un arc de mig punt, com devia tenir originàriament. Al primer pis de l’ala nord hi ha la capella de Santa Maria, i al seu extrem sud-oest hi trobem una escala de cargol que porta al terrat. Just a l’oest d’aquesta ala nord hi havia la torre mestra, i a l’est, l’anomenada torre del tresor, formada per tres pisos coberts amb volta. Al pati, de 24 m d’ample per 32 m de llarg, s’obre una galeria, on hi ha quatre finestrals fets amb arcs de mig punt que recolzen sobre grans pilars. Aquest pati es tanca, per la banda est, amb una nau allargassada coberta amb volta de canó de perfil apuntat, que a l’edat mitjana havia estat el refetor dels frares; la sala disposa de quatre finestres d’arc de mig punt, una mica transformades en època moderna.

Nota: extret del volum La Ribera d’Ebre de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, juny de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / març de 2010


veure document sencer Castell de Miravet

+ fotografies : CastellsCatalans/Miravet