divendres, 8 de maig del 2009

Sant Oïsme

Nom del castell: castell de la baronia de Sant Oïsme
Data de construcció: segle XI
Municipi: Camarasa
Comarca: Noguera
Altitud: 401 m
Coordenades: E 321567.25, N 4652025.75 (ED50 UTM 31N) Longitud: 0º 50' 40.04'' Latitud: 41º 59' 53.46'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: llogarret que pren el nom de la Baronia de Sant Oïsme, situat prop del Km. 64 de la carretera C-13, que va de Camarasa a Tremp, i prop del congost de Terradets pel seu cantó sud.

El topònim deriva de santa Eufèmia, primitiva patrona del lloc. En tenim les primeres notícies l’any 1095, quan Ermengol, nét de Guillem I de Meià, va confirmar les esglésies que integraven la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, que havien estat donades pel seu avi abans del 1040.
Inicialment, al lloc hi havia l’església de Santa Eufèmia, que era la parroquial, i la de Sant Bartomeu, que era la capella del castell. Quan Santa Eufèmia va perdre la parroquialitat, aquesta categoria va passar a Sant Bartomeu, que també la perdria al s. XVII.
En un document del 1099 s’esmenta el castell de Santa Eufèmia, que potser devia formar part del patrimoni de la família Meià.
L’any 1193, però, ja no era domini de la branca principal d’aquesta família ni apareix entre els béns dels Cervera-Meià. Fins al 1379 no es tornen a tenir referències del lloc, en un document del rei Pere III on consta el castell de Sant Oïsme, situat a la baronia de Meià, tot i que aquest castell no va seguir les vicissituds de la resta de castells de la conca de Meià.
Les restes del castell La fortalesa d’època romànica s’ha datat al s. XI. Constava d’una torre circular, l’element més destacat, i un recinte rectangular adossat al costat sud-est, del qual només s’aprecia la planta damunt la roca. La resta de murs sobre el penyal semblen correspondre a construccions dels darrers segles medievals.

La torre té una alçada exterior de 14 m, un diàmetre intern de 2,7 m i un gruix de mur d’1,5 m. Una escala metàl·lica ens permet accedir a la part superior.
Originàriament no hi havia cap cúpula que separés els diferents nivells de la torre, però sí que hi devia haver diversos trespols de fusta.
Des de l’interior, a uns 4 m del terra trobem una porta, restaurada, d’arc de mig punt adovellat i orientada vers el sud. A uns 8 m hi ha una altra porteta, que mira al sud-oest, també d’arc de mig punt adovellat, que potser servia per a accedir a una plataforma o galeria de fusta exterior. Al costat nord hi ha dues espitlleres, acabades, a la part superior, en una graonada. L’aparell s’ha fet amb carreus rectangulars de mida mitjana, no gaire treballats, ben arrenglerats en filades.

L’església de Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme L’edifici (s. XI) s’inscriu en les formes constructives i tipològiques de l’arquitectura llombarda. Consta d’una sola nau amb una capçalera trevolada a llevant amb tres absis semicirculars que no guarden una simetria exacta. L’absidiola nord queda tallada al biaix per un mur que sembla fruit d’una refecció.
A cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i al mur de ponent hi ha una finestra cruciforme.
La nau té una volta de canó semicircular, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs.
A les parets laterals s’obren dos arcs formers que també recolzen a les pilastres, les quals adopten una forma de semicreu. A la capçalera observem la irregularitat interior dels absis, semicircular el central, quadrangular l’absidiola sud i tallada al biaix la nord.
La porta, d’arc de mig punt, s’obre al mur nord. Al punt d’unió entre la nau i la capçalera es dreça un campanaret quadrangular, amb una finestra geminada a cada façana; correspon a una reforma del s. XII. La coberta de l’edifici, de llosa, és curiosa en els absis, ja que els cobreix una sola teulada, sense solució de continuïtat amb la coberta de la nau.

Nota: extret del volum la Noguera de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 2001
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/St.Oïsme


Guàrdia

Nom del castell: Guàrdia
Data de construcció: segle XI
Municipi: Castell de Mur
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 712 m
Coordenades: E 324425.5, N 4663408.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 0º 52' 31.91'' Latitud: 42º 6' 4.598'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: Deixem enrere el poble de Guàrdia de Noguera. Trobem posteriorment una cruïlla, també indicada per continuar per la dreta per anar a Castell de Mur, fins arribar a un lloc sense cap indicació, on a la dreta de la carretera veurem l’inici d’una pista de muntanya, sense asfaltar, tancada amb una cadena que en barra el pas als vehicles (N 42º06'07" / E 0º51'36"). La distància des del trencall de la carretera general fins aquí, ha estat d’uns 8,3 km. Aparquem el cotxe al voral de la carretera i seguim l’itinerari a peu. El camí, molt ample, ressegueix la faldilla de la muntanya sense desnivells de consideració fent la passejada agradable.
En uns 25 minuts arribem primer a les restes de l’ermita romànica de Sant Feliu, i poc més endavant a les del castell.

Documentat per primera vegada en una donació a Santa Maria de Gerri l’any 1012, el castell pertanyia a la família dels comtes de Pallars Jussà, i al final del segle XI n’era castlà Bernat Transver. Als segles XIII i XIV, malgrat les nombroses vendes del lloc, era un feu reial en mans dels Mur. El castell i les seves jurisdiccions van mantenir la condició de reialencs fins al segle XIX.

Els vestigis que ens han arribat del castell són una torre i fragments de muralla.
La torre, de planta triangular amb l’angle exterior arrodonit, se situa al sector oest del recinte. Fa uns 8 m d’alçada, i els murs nord i sud-oest tenen, a l’exterior, un talús afegit més tard. A la paret oriental de la torre s’obre, a peu pla, una porta de 150 cm d’alçada i, al primer pis, una finestra llarga. Al capdamunt s’endevina l’existència d’algun merlet.
De la muralla, que s’inicia a la mateixa torre, es conserva, principalment, una paret de 24 m de llarg i 3 m d’alçada, on són visibles cinc espitlleres. Tot el conjunt s’ha fet amb carreus de mida mitjana, poc treballats i disposats en filades.

Nota: extret del volum Pallars Jussà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

+ fotografies: CastellsCatalans/Guàrdia

Links d'informació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Guàrdia
http://www.pallarsjussa.net/catala/art/militar/guardia.htm
http://www.elportaldelspallars.com/castellmur.htm

Mur

Nom del castell: Mur
Data de construcció: segle X
Municipi: Castell de Mur
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 890 m
Coordenades: E 322869.5, N 4663865.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 0º 51' 23.72'' Latitud: 42º 6' 18.14'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des del poble de Guàrdia de Tremp mitjançant una carretera asfaltada no massa ampla.

L’integren, des del 1972, els dos antics municipis de Guàrdia de Noguera i de Mur, per això el nom oficial és Castell de Mur, encara que té el cap a la vila de Guàrdia de Noguera. Inicialment tots dos pertanyien als comtes de Pallars Jussà, que el 1055 els cedien a Arnau Mir de Tost. Més tard fou del llinatge dels Mur, i bona part de les terres i parròquies pertanyien al domini del paborde de Santa Maria de Mur.

El castell, que apareix referenciat per primera vegada el 969, era propietat dels comtes de Pallars. A mitjan s. XI, Ramon V de Pallars Jussà el cedia en feu a Arnau Mir de Tost, el qual, anys més tard, el deixava en testament a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars, i al seu nét Arnau. Més endavant, els comtes de Pallars, Ramon i Valença, infeudaren el castell, primer al seu fill Ramon Pere i després a Artau II de Pallars Sobirà.
Segons alguns documents de l’època, el castlà de Mur era un tal Miró de Mur.
Dels ss. XII i XIII es conserva poca documentació, però es pot confirmar que els castlans de Mur eren els membres del llinatge del mateix nom i feudataris dels comtes de Pallars Jussà. A partir del s. XIV, els Mur esdevenien feudataris dels reis de Catalunya i Aragó. El darrer membre de la nissaga, Hug Pere de Mur i Cervelló, va viure a la primera meitat del s. XV. Posteriorment, la baronia, a conseqüència de casaments, herències i vendes, fou propietat de diverses famílies.
L’església es començava a construir entre el 1057 i el 1060, al costat del castell de Mur, per impuls dels comtes de Pallars i el seu fill, Pere Ramon. Les obres van acabar el 1069. Al final del s. XI, era instituïda com a canònica agustiniana i escollida pels comtes de Pallars com a necròpolis familiar. Arran d’aquests privilegis, es va formar la pabordia de Mur, que ocupava un extens territori del Pallars Jussà. A la darreria del s.XVI, es va convertir en una col·legiata secular, encara que conservava els drets i les possessions anteriors; a partir del 1873 va esdevenir parròquia rural, i amb això s’iniciava el seu abandonament i decadència. L’any 1920 fou declarada monument nacional.

El castell i la canònica formen un interessant conjunt, consolidat i estudiat gràcies a successives campanyes de restauració iniciades al primer terç del s. XX i també en la dècada dels setanta i els vuitanta.

El castell, un exemplar excepcional de l’arquitectura civil del segle XI, s’assenta directament sobre la roca i s’adapta a la forma del relleu. Té una planta triangular, semblant a la silueta d’un vaixell, amb els angles arrodonits. El vèrtex d’aquest triangle l’ocupa una torre més elevada que els murs.
Oposada a aquesta torre n’hi ha una altra de cilíndrica que també sobresurt dels murs perimètrics. L’accés al recinte, tancat per un únic perímetre murat, es fa per la façana sud, a través d’una porta de mig punt elevada. Ja dins el castell podem veure que la torre situada al vèrtex del triangle té una habitació triangular suportada per un gran arc que deixa lliure tota la part inferior. S’accedeix a la sala a través d’una porta de mig punt oberta a l’est i situada a nivell del pas de ronda dels murs laterals. Cinc finestres d’arc de mig punt il·luminaven l’estança.
La torre cilíndrica presenta dues portes situades en nivells diferents, les quals devien respondre als diferents nivells de les estructures interiors. El perímetre del castell té, a més de les finestres de la torre oest, unes espitlleres allargades i unes altres obertures, a la part baixa dels murs, que semblen fetes per a abocar-hi líquids i probablement tenien caràcter defensiu.

La canònica és un bon exemple de l’arquitectura religiosa altmedieval, especialment perquè en la seva construcció són visibles les adaptacions que es van fer de l’església original per tal de crear-hi al voltant les dependències necessàries a la comunitat religiosa. El conjunt, que presenta una imatge compacta i tancada a l’exterior, es compon d’una església, a l’extrem est, i d’un clos canonical amb el claustre, les dependències i un segon pati, a l’extrem oest.
L’església és de planta basilical de tres naus capçades per tres absis, el del nord, desaparegut i el central més alt. Avui només podem veure dues naus d’amplades molt semblants ja que la tercera, la més septentrional es va esfondrar i va ser substituïda per tres capelles de factura gòtica. La cobertura és de volta de canó de perfil semicircular, reforçada per arcs torals semicirculars. Els dos absis s’obren a les naus respectives mitjançant uns estrets arcs presbiterals.
Els murs no tenen decoració, a excepció de la façana absidal, on veiem arcuacions llombardes sota el ràfec que es distribueixen de tres en tres entre lesenes. Completen l’aspecte exterior de la capçalera tres finestres de doble esqueixada a l’absis central, i una a l’absidiola.
Al mur sud es conserva una finestra de doble esqueixada i la porta d’accés a l’església.
La porta té arquivolta en gradació i la cobreix un porxo de factura tardana. A la façana oest s’obren tres finestres, dues corresponents a les naus laterals i una a la nau central; les primeres són finestres de doble esqueixada, mentre que l’altra és una finestra geminada amb columna central de capitell mensuliforme i un ull de bou circular a sobre, tot emmarcat amb un arc de mig punt una mica més endinsat que la resta de la façana. En aquesta façana també s’alça un campanar de cadireta de dos ulls. Totes les façanes han estat molt modificades, en especial les parts altes.
Fins al primer terç del s. XX l’església conservà pintures murals. Les de l’absis central, guardades al Museum of Fines Arts de Boston (EUA) es divideixen en tres registres: a la conca absidal destaca, dins una màndorla, el pantocràtor acompanyat dels símbols dels quatre evangelistes; en el segon registre es representen tots els apòstols amb un llibre a la mà, i a les esqueixades de les finestres hi ha escenes d’Abel i Caín i uns atlans; i a l’últim, en el registre inferior s’hi representa la Visitació, la Nativitat i l’anunci als pastors.
Els fragments de pintura de l’absidiola, que es poden veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya, permeten reconèixer una Ascensió, amb Crist dins una màndorla i la Verge i els apòstols als seus peus.
El claustre, de proporcions reduïdes, és de planta rectangular, amb la part llarga que va d’est a oest. Té uns porxos sostinguts per columnes amb capitells disposades en una sola filada (al nord formen vuit arcades, al sud nou, i a l’est i a l’oest, cinc) i per pilars rectangulars als angles. La decoració dels trenta-un capitells actuals està molt malmesa; malgrat tot, hi podem reconèixer alguns ornaments geomètrics, vegetals, animals i humans. Un embigat de fusta cobreix les galeries.
El clos canonical s’organitza al voltant del claustre i del pati de ponent, que té un accés exterior. Les diferents dependències, a excepció del forn i l’ala sud del claustre, que podia haver estat el refetor, s’han transformat molt o es troben en estat de ruïnes, per això és difícil reconèixer-ne la funcionalitat.
Malgrat la diferència temporal en l’edificació de l’església (mitjan s. XI) i del clos canonical (final del s. XI i principi del s. XII), la construcció manté força unitat. Així, l’aparell de tot el conjunt és de petits carreus de pedra local, una mica escairats. A l’església l’aparell s’ha col·locat en filades uniformes i allargassades, al claustre té proporcions més quadrades i al clos canonical és més desordenat.

Nota: extret del volum Pallars Jussà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Mur

Links d'informació : http://www.castelldemur.com/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mur

dijous, 7 de maig del 2009

Sort

Nom del castell: Sort
Data de construcció: segle XI
Municipi: Sort
Comarca: Pallars Sobirà
Altitud: 710 m
Coordenades: E 346162.5, N 4697497.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 7' 45.19'' Latitud: 42º 24' 45.69'' (ETRS89 Geod.)
Com arribar-hi: dins el mateix nucli del poble 

Tot i que el castell no es troba documentat fins al s. XIII, la vila apareix vinculada als comtes de Pallars ja des del s. X. L’any 1055, la comtessa Ermessenda va fer donació de la vila a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Segons la tradició, al castell hi va néixer sant Ot, bisbe d’Urgell (1065-1122). El 1280, el comte Arnau Roger I de Pallars i el comte Roger Bernat de Foix, juntament amb altres nobles, van participar en l’alçament contra el rei Pere II. Després de capitular, el comte de Pallars va haver de cedir diversos dominis al rei, entre els quals Sort.
A la darreria del s. XIII i fins el 1327, Arnau I d’Espanha, vescomte de Coserans i nét del comte Roger II de Pallars, va envair el Pallars i s’apoderà del castell en diverses ocasions, però va ser recuperat cada vegada pel rei Jaume II.
Al s. XV, en la guerra contra el rei Joan II, Hug Roger III es va declarar a Sort en contra del rei. Finalment el rei va vendre el comtat de Pallars al comte de Cardona, i Hug Roger va morir presoner a Xàtiva, l’any 1503. Els Cardona van atorgar importants privilegis a la vila i van convertir el castell en palau, que devia abandonar-se al s. XVII. L’any 1842, el duc de Medinaceli cedia el castell al municipi per tal d’instal·lar en el seu clos el cementiri municipal, actualment desafectat. Al castell s’hi han realitzat intervencions arqueològiques i de restauració.

L’ampli espai que ocupa la fortalesa el delimita una muralla, que a l’est conserva l’obra romànica, dels ss. XI i XII, feta amb grans pedres irregulars i amb dues torres cilíndriques als extrems. Aquesta línia de muralla continua cap al nord amb la façana d’un palauet gòtic, del s. XIV o del s. XV, on trobem un gran portal adovellat amb una ampla espitllera al costat, i dos finestrals geminats per sobre dels quals podem veure un ull de bou amb el marc bisellat. Cap a l’oest s’alça el que s’ha identificat com la torre de l’homenatge, semicircular, que va allotjar la presó del terme almenys fins al s. XVII.

Nota: extret del volum Pallars Sobirà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

Al maig.2009 s'hi fan unes obres d'accés d'incert resultat estétic.

+ fotografies : CastellsCatalans/Sort


Llordà

Nom del castell: Llordà
Data de construcció: segle XI
Municipi: Isona i Conca Dellà
Comarca: Pallars Jussà
Altitud: 944 m
Coordenades: E 342262.5, N 4664666 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 5' 26.82'' Latitud: 42º 6' 58.98'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: Passats 5 Km del poble de Benavent prenem el trencall de la dreta que indica Llordà. Des d’aquest petit nucli seguim per una pista que en durà directament al castell visible ja des de lluny.

Les primeres referències del castell i de l’església es remunten al final del s. X. Al principi del s. XI el conjunt era possessió dels comtes d’Urgell, Ermengol i Constança, els quals el van vendre a Arnau Mir de Tost. A la mort d’aquest, el castell i l’església tornaven a mans dels comtes d’Urgell en detriment dels comtes de Pallars. Poc després esclatà un conflicte entre la comunitat d’Àger, a la qual Arnau de Mir havia donat l’església, i el bisbe d’Urgell, que tenia part de la senyoria jurisdiccional del castell de Llordà i pretenia el domini de l’església. La solució va ser pronunciadapel papa Urbà II i obligà la restitució de Sant Sadurní a la comunitat d’Àger. Al s. XII era feudatari del castell Bernat d’Alp. Fins al principi del s. XIX Llordà apareix com a senyoria del capítol de la Seu d’Urgell.
El 1997 s’iniciaren treballs d’excavació al castell, emmarcats dins un projecte de restauració global del conjunt, que continua a l'actualitat (2009) com es pot veure en les fotografies del blog.
El conjunt és format pel castell, que constava de tres recintes, i per l’església. Dels tres recintes fortificats només se’n conserven dos; del tercer sols queden vestigis d’un mur que tancava el turó.
El segon recinte, o recinte jussà, de planta triangular, s’adapta al perímetre del cingle i es divideix en dos. Veiem el costat de ponent del recinte inferior flanquejat de dues torres de planta quadrada: la sud està aterrada; la nord, que ha perdut la part superior, conserva algunes espitlleres i dues finestres d’una esqueixada també resoltes en forma d’espitllera.
A l’interior del mur, i adossada a la torre nord, hi ha les restes d’una gran estança rectangular sense coberta, el mur nord de la qual s’allarga cap al sector est i fa la funció de tancament del recinte.
Al recinte superior, o recinte sobirà, s’hi accedeix a través d’una porta situada a l’extrem nord de la façana oest. És d’arc de mig punt, amb les dovelles extradossades per una filada de lloses planes, i comunica amb un estret passadís que duia fins a un patí que organitzava el recinte sobirà. Avui aquest pati, de forma trapezoïdal, és cobert de runes i terres fins al nivell del primer pis.
Dins el recinte sobirà, la construcció més sencera és l’edifici senyorial de planta rectangular irregular, que conserva dos pisos. El primer és una sala coberta amb volta de canó de perfil semicircular reforçada per dos arcs torals. S’hi entra des del pati a través d’un gran portal d’arc de mig punt, avui esfondrat i substituït per un forat al mur est. La sala té vuit finestres d’una sola esqueixada resoltes en forma d’espitllera.
A través d’una porta d’arc de mig punt que hi ha a l’extrem sud de la sala s’accedeix a una petita estança rectangular coberta amb volta de canó, esfondrada, i en la qual s’obren dues finestres. El pis superior de l’edifici senyorial, que té l’accés des del pati a través d’una porta molt semblant a la d’entrada al recinte superior, és una sala, equivalent a la de la planta baixa, sense sostre ni coberta.
Als murs es conserven quatre finestres geminades, i damunt seu hi ha un segon nivell  d’obertures format per quatre finestres de doble esqueixada que segueixen la disposició de les finestres del nivell inferior. Per sobre de les finestres més altes s’observen uns encaixos per a embigat que devien servir per a sostenir un sostre pla, a una gran alçada, que cobria aquesta única sala. Sobre el mur sud de la sala hi ha una estructura triangular en voladís —no se’n coneix la funció— i els brancals d’una porta acompanyats d’una finestra de doble esqueixada. La porta i la finestra s’obren a una petita sala rectangular que ha perdut el sostre i el mur sud.
De la resta d’estances, arruïnades, queden pocs elements (alguna finestra i algun tros de parament).
L’aparell constructiu de les façanes del castell, mancades d’ornamentació a excepció de portes i finestres, es compon de carreu escairat disposat molt uniformement en filades regulars.

Els vestigis que es conserven de l’església i del conjunt canonical són escassos. Es limiten a la part baixa del campanar de torre i diversos fragments de mur, com el de separació entre les naus central i sud, el de l’absis central o el de la façana sud. També s’han conservat dos arcs formers de separació entre la nau central i la sud, i els pilars dels arcs torals de la volta de la nau central.
D’aquests elements es desprèn que l’església era un temple de planta basilical amb tres naus —les laterals més curtes—, i capçada per tres absis semicirculars, amb coberta de volta de canó de perfil semicircular. El campanar de torre, de construcció posterior, se situava a l’angle sud-oest de l’església.

Nota: extret del volum Pallars Jussà de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, abril de 2000
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009




Comiols

Nom del castell: Comiols
Data de construcció: segle XI
Municipi: Artesa de Segre
Comarca: Noguera
Altitud: 401 m
Coordenades: E 342882.5, N 4654594.5 (ED50 UTM 31N) Longitud: 1º 6' 3.548'' Latitud: 42º 1' 33.06'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi arriba mitjançant una pista sense asfaltar que surt des de l’esquerra de la carretera d’Artesa a Tremp, 1,5 Km abans d’arribar al coll de Comiols. Cal seguir les indicacions que fan referència al poble de Comiols, passant per la masia de cal Ribera i davallant suaument deixant el torrent a l’esquerra.

El castell s’esmenta en el document de dotació de la canònica de Sant Miquel de Montmagastre datat el 1010, però potser redactat vers el 1019. A l’acta de dotació de la mateixa canònica, atorgada per Arnau Mir de Tost el 1054, apareix de nou el castell i també l’església de Sant Romà, parròquia de Comiols. Ambdós van passar a dependre de la canònica de Montmagastre, i més tard, el 1065, quan aquesta canònica esdevenia priorat dependent de Sant Pere d’Àger, es convertien en patrimoni de l’abadia. El 1072, pel testament d’Arnau Mir, el castell va passar a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç, i d’aquesta manera es va integrar als dominis dels Cabrera, vescomtes d’Àger, família a què va pertànyer durant els segles XIII i XIV.
Els vestigis del castell, envoltats de construccions en bona part més modernes, es redueixen al nivell inferior de la torre mestra, d’una alçada de 5 a 6 m. De planta circular,  té un diàmetre intern de 4,2 m i un gruix de parets d’1,6 m. L’espai inferior es cobreix amb una cúpula, feta amb llosetes, col·locades acuradament en cercles.
Originàriament, s’accedia a aquest nivell per una petita obertura lateral a la cúpula. Els murs són fets amb carreus petits, que alternen amb alguns una mica més grans, ben arrenglerats i units amb morter de calç. La porta, situada al costat sud, al primer pis, era força estreta i només se’n conserva la part baixa dels muntants. En aquest nivell principal hi havia també dues espitlleres. La torre s’ha datat al segle XI.

L’església, ara restaurada, data del segle XI i s’adscriu dins l’estil llombard. Consta d’una sola nau amb una peculiar capçalera trevolada a llevant. Cobreix la nau una volta de canó semicircular, reforçada per tres arcs torals. A cada costat de la nau hi ha tres arcs formers, un dels quals emmarca la porta, i en els dos més orientals s’hi obren sengles absidioles semicirculars, precedides per un arc presbiteral, de manera que es forma una obertura absidal de doble arc. 
La porta, molt ampla i d’arc de mig punt adovellat, és a la façana sud. A ponent s’alça un campanar de cadireta de dos ulls. Sota el ràfec del mur nord, per sobre l’absidiola, hi ha una filada d’opus spicatum. Cal parar atenció al paviment de lloses, que sembla el primitiu.

Nota: extret del volum la Noguera de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, octubre de 2001
Jordi Gironès Vilardebò / maig de 2009

+ fotografies :  CastellsCatalans/Comiols