dimecres, 15 d’abril del 2009

PONTS i la Canónica de St.Pere

Nom del castell: Ponts
Data de construcció: segle XI
Municipi: Ponts
Comarca: Noguera
Altitud: 524 m
Coordenades: E 350405.5, N 4642382 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 11' 41.71'' Latitud: 41º 55' 2.559'' (ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: s’hi accedeix des de la vila de Ponts a través d’una pista sense asfaltar en bon estat que condueix també a l’església de Sant Pere de Ponts.

Reculant a l’any 888 o 890 apareix, en la dotació de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll per part de «Guifredus comes» i muller («Guinidisill»), l’esment de Ponts.
Aquests esments primerencs de Ponts i del Segre adquireixen documentalment un sentit cada vegada més concret i si d’inici la menció de Ponts equival a un lloc situat a la marca, o regió de frontera, alliberada pel comte Guifré que el monestir de Ripoll havia d’aprisionar, organitzar i explotar —a tenor de la col·laboració que en la gran obra de restauració del país assignava el comte a la seva fundació ripollesa—, amb posterioritat se’ns afigura ja amb plasmació de castell en una data compresa entre els anys 1053 i 1071. Però, el lloc va tornar molt aviat a ser terra fronterera i insegura i vers l’any 1000 era considerat altra volta domini sarraí. Per això, el comte Ermengol II, vers l’any 1035, va emprendre una acció guerrera a la contrada, fixant la frontera en una línia imaginària que anava de Meià cap a Ponts, Torà i Castellfollit. Cap a l’any 1070, el
comte Ermengol IV i la seva esposa Llúcia tornen a ocupar-se de Gualter i repeteixen llur donació a Ripoll perquè hi instauri una comunitat de monjos.
Quatre anys després els comtes renovaven la donació junt amb la de diversos béns vers Agramunt i la serra d’Almenara, que li serviren de dotació inicial».
En el seu testament, del 10 de juliol del 1314, el comte Ermengol disposà deixes a Sant Pere de Ponts, a Santa Maria de Gualter, etc. Amb la seva mort, i en virtut del casament de Teresa d’Entença amb l’infant Alfons — futur rei—, el comtat d’Urgell tornà al tronc del casal de Barcelona, del qual s’havia desprès feia més de quatre-cents anys. Ponts figura expressament mencionat dins el comtat d’Urgell, en la constitució d’aquest comtat amb vincle reial i perpetu (1328).
Per Ponts i altres punts del comtat transità, amb un escamot de gents d’armes, el comte de Foix quan, mort el rei Joan I, cregué que la seva muller —Joana— podia tenir aspiracions al tron.
Anys després, produïda l’aliança del comte de Pallars amb Lluís XI de França, el rei Ferran «el Catòlic» —fill de Joan II— notificava des de Còrdova, el 3 d’agost del 1484, a l’infant Enric, que calia prendre les fortaleses, castells i viles al comte de Pallars, i feia explícits els castells de Ponç, Golmes i Maldà, lliurant-los després al comte de Cardona.
Durant les trifulgues del bandolerisme —nyerros i cadells—, el virrei Hurtado de Mendoza obligà, el 1570, la vila de Ponts i altres viles properes —Organyà, Peramola, Oliana—, a pagar una tropa de soldats per emprendre la persecució del batlle d’Alòs — Arnau Escuder— i el seu fill, capitosts nyerros.
En el període de la guerra dita dels Segadors o de Separació, Ponts tingué guarnició de forces franceses deixant el mariscal Baltazard un destacament a finals del 1655. Durant la guerra de Successió (1714) la vila sofrí destrosses en el propi clos i també patí les conseqüències de les guerres carlistes (1839) que van fer que de més de 300 cases al final només n’hi haguessin 150.

Nota: escrit extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2009

+ fotografies: CastellsCatalans/Ponts i Canónica de St.Pere

Per visitar l' interior del temple, cal concertar la visita amb l' associació Amics de Sant Pere de Pons al telèfon 973.46.00.87 - Sr. Viladot

RIBELLES

Nom del castell: Ribelles
Data de construcció: segle XI
Municipi: Vilanova de l’Aguda
Comarca: Noguera
Altitud: 540 m
Coordenades: E 357192.5, N 4638494.75
(ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 16' 39.60'' Latitud: 41º 53' 1.098''
(ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: prenent la carretera des de Calaf cap a Ponts, i una vegada Sanaüja, hi ha un trencall a la dreta que duu a Ribelles des de l’indret de Toralla.

El castell de Ribelles es troba situat a 523 metres d’altitud a la dreta del riu Llobregós. Documentat el 1075. Una primerenca notícia del castell apareix en la menció «castro ribelles», l’any 1067.
Encara que manquin dades concretes pertocant certs aspectes de la invasió aràbiga del sector, alguns erudits precisen que vers la meitat del segle XI la frontera sarraïna discorria pel Montsec, la comarca de Meià i els castells de Ponts, Sanaüja, l’Agulla, Ribelles i Solsona.
Al nord la línia connectava els castells de l’Aguda de Torà, Biosca, Ribelles i Ponts.
Vers l’any 1064 es fa esment d’un Ramon de Ribelles amb vinculació a aquest indret essent un dels personatges que feien costat al comte urgellenc en la campanya bèl·lica que permeté d’ocupar alguns llocs del pla d’Urgell.
Al comte Ermengol III, mort el 1066 en la defensa de Barbastre —plaça que havia conquerit—, va succeir-lo el fill, Ermengol IV; hom sap que cert Guitard de Ribelles fou un dels cavallers que ajudaren aquest comte a apoderar-se de les dues riberes del Segre i del Sió: Sanaüja, Guissona, Linyola, etc. En la donació del castell de Gerb, per part dels comtes d’Urgell a l’església de Solsona, el 1106, signa Bernat Ramon de Ribelles. Quasi amb seguretat podem afirmar que aquest noble prengué part en la conquesta definitiva de Balaguer.
Els primers membres de la nissaga són Adaleta de Ribelles i el seu fill Ramon I Gombau de Ribelles que consten com a posseïdors del castell i de terres, a més de disposar de quantitats d’or per a compres de ramat cavallí. Al voltant d’Ermengol IV trobem un Pere Ramon de Ribelles que signa com a fidel del comte en diversos documents. La seva baronia comprenia, a més a més, les poblacions de l’Alzina, Vilalta i Guardiola.
Durant el segle XIII ja pertanyia a la família dels Ponts i més concretament el 1590 a Gispert de Ponts. Aquesta jurisdicció recau als marquesos de Tamarit els quals la venen a la família Duran i aquests a la seva vegada el 1871 a Josep de Bofarull i Rafart.

Aquesta obra medieval va ser restaurada durant els segles XV i XVI, mantenint bona part de l’obra medieval amb base preromànica i romànica. Com a resultat de les obres realitzades a començaments de segle XX, forma un conjunt integrat pel castell, el cementiri i l’església. En el seu absis i mentre s’efectuaven obres de rehabilitació, es van descobrir part d’unes pintures que podrien datar-se del segle XIV. El fet que es trobi ubicat en «la ruta de les invasions» obligava als barons de Ribelles a participar activament en les terres reconquistades.
El 1671 Pere de Ponts i de Guimerà va vendre la baronia de Ribelles a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit, venda que fou pledejada per la seva neboda Maria Teresa de Ponts i de Ros, que guanyà el plet el 1702. Tot i això, la baronia retornà aviat als marquesos de Tamarit, que la vengueren als Duran i aquests, vers el 1871, a Josep de Bofarull i Rafart, a qui fou reconeguda com a títol del regne el 1872 pel rei Amadeu I.
Després, la baronia passà als Llabrés, residents a Palma de Mallorca.

El títol de baró de Ribelles, des del 1879 fins ben entrat el segle present, va pertànyer a Josep M. de Bofarull i d’Olzinelles. L’actual titular resideix, d’ordinari, a Palma de Mallorca i és Pere Llabrés de Bofarull, persona que sent veritable amor per aquest castell, el qual té confiat a una família masovera, que, amablement, accedeix a mostrar el casalici al visitador interessat.

El gran castell de Ribelles fou pràcticament refet a l’inici del segle XX i forma un curiós conjunt amb l’església i amb el cementiri, on hi ha una singular capella i un gran panteó per als barons. Actualment es conserva en estat ruïnós.

Nota: escrit extret del Volum VI de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1979.
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2009

+ fotografies: CastellsCatalans/Ribelles

CALAF

Nom del castell: Calaf
Data de construcció: segle XI
Municipi: Calaf
Comarca: Anoia
Altitud: 716 m
Coordenades: E 376135.5, N 4621543 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 30' 33.99'' Latitud: 41º 44' 3.126''(ETRS89 Geodèsiques)
Com arribar-hi: dins el propi nucli urbà del poble de Calaf.

«Poc després del 1010, la regió de Calaf, que havia estat donada pel comte Borrell a la casa vescomtal de Cardona, fou adjudicada ara al bisbe Borrell i a l’Església de Vic, potser —diu Abadal— perquè els vescomtes no havien curat d’arranjar el terme». «Sabem — agrega Sobrequés— que l’any 1015 els bisbes donaren aquesta marca de la Segarra al levita Guillem, castellà de Mediona i Clariana. Es tractava d’una terra en part ja cultivada en la qual hi havia els tres puigs de Calaf, Calafell i Ferrera, i que a ponent s’estenia ‘fins a la vall del Gavar contra Espanya, però que d’ací endavant arribarà ajudant Déu fins al confí dels límits de les gents profanes sarraïnes’».
Amb el nom de levites eren designats els individus que tenien castell o castells en servei de l’Església, i que podien transmetre’ls àdhuc a un fill, que fos igualment servidor de l’Església.

La universitat de la vila d’Igualada elevà greuge, a les Corts de Perpinyà, el 1350, pel mercat atorgat a Calaf i per la imposició del vescomte de Cardona, «a les sues gens, sots pena del peu a perdre», que no vagin a la fira igualadina. «Castrum et locum de Calaf» entraren en el grup de localitats que formaren el comtat de Cardona, en ésser aquest erigit, pel rei Pere «el cerimoniós», el desembre del 1375. Segons el fogatjament del 1359 «Calaf: del comte de Cardona» comptava 63 focs i figurava dins la vegueria de Cervera. Ara la casa de Cardona era senyora de la vila de Calaf.

En temps de la guerra de la Generalitat contra Joan II, d’inici Calaf estigué al servei de la Terra. L’1 d’agost del 1462, els jurats de la vila dels Prats de Rei comunicaven a la Diputació sobre «la vila e castell de Calaf, la qual es molt avituallada de gra que mes de cinch milia quarteres de forments si troben e lo castell molt fort e defensivol, la qual vila es molt propinqua en aquesta vila». Calaf no anava d’acord, per tant, amb la política joanista; però calia no confiar-hi. El 28 de
febrer del 1465 tingué lloc, en els camps propers, l’anomenada, en ocasions, «batalla de Calaf», on s’abrivaren les armes dels dos reis, Pere i Joan II; comandaven l’exèrcit joanista l’infant Ferran (jove encara) i el comte de Prades, primogènit dels Cardona. La victòria assolida per les forces joanistes, entre els Prats de Rei i Calaf, ha estat qualificada de «sensacional »; hi caigueren presoners molts cavallers catalans, entre els quals el comte de Pallars.
El 1602, hi ha esment de «la capella del Castell»; en visites anteriors al 1630, sovint hom parla de l’església de Sant Pere del Castell.
En el segle XVII, Calaf, amb una població de 210 veïns, figurava llavors entre els batllius de la batllia de Torà.

El Diccionario... Madoz (V; Madrid, 1846) ofereix, entre altres, aquesta referència sobre Calaf: «...en el terreno más elevado y céntrico de Cataluña; le combaten todos los vientos; su clima es muy frío y propenso a nieblas y escarchas, aunque bastante sano. Tiene 5 puertas o entradas y sobre 100 casas... También existen vestigios del antiguo alcázar donde residió el juez árabe Calaf en el siglo XI ... En el término se hallan una torre no muy antigua, bien conservada, que fue antes molino de viento; el sitio nombrado Soler de Lladrús, en que hay 2 casas, y 1 pequeña iglesia, aneja de la parroquia, donde se celebra misa..., y en una altura hacia el O. un cast. unido con su torre. ...La primera vez que el nombre de Calaf suena en los historiadores es a principios del siglo XVIII con motivo de la guerra de Sucesión. En agosto de 1711 el general de los imperiales, Starhemberg... se colocó entre Copons y Rocas con el objeto de apoderarse de los lugares de S. Martín y de Calaf. El duque de Wandoma, su antagonista, tenia el mismo pensamiento. ...» Aqueixa acció fou guanyada pel duc de Vendóme.

Tot enregistrant que avui la torre conservada del castell és utilitzada per al servei d’aigua a la població, posem punt final amb l’interrogant d’aquest jutge àrab Calaf, car més trobem joc del topònim Calaf amb el veí topònim Calafell que, amb Ferrera, constituïen els tres puigs donats el 1015 al levita Guillem de Mediona.

Nota: escrit extret del Volum V de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1976.
Jordi Gironès i Vilardebò / abril de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Calaf