dimarts, 10 de març del 2009

ORPÍ

Nom del castell: Orpí
Data de construcció: segle X
Municipi: Orpí
Comarca: Anoia
Altitud: 483 m
Coordenades: E 381253.25, N 4597547.75 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 34' 32.61'' Latitud: 41º 31' 8.107'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi:
s’hi arriba a través de la carretera local BV-2132 que arrenca des de la sortida oest del poble d’Orpí, tot deixant la carretera BV-2131 procedent de Carme, i acaba just on hi ha el castell d’Orpí.

Orpí és situat a 477 m d’altitud, dalt d’un roquer sobre la riera de Carme. El castell i l’església d’Orpí apareixen dalt del cingle del torrent del Morei.
El primer esment que coneixem d’aquest castell és del gener del 987, quan hom indica que el castell de Miralles afronta amb el terme de «castro Auripini». Feia ben poc temps de la falconada sarraïna, dirigida per al-Mansur, contra la ciutat de Barcelona. El novembre del 1005, la vescomtessa Geriberga donà al cenobi de Sant Cugat del Vallès uns alous que ella posseïa en el comtat de Barcelona a «Capelades», «Terraces» i «Chazmo» (Carme) —tot això en terme del castell de Claramunt— i també del «castro Orpino»; la donadora se’n reservava la propietat, però, per mentre visqués.
Entenem probable que el nom del castell d’Orpí procedeixi d’un nom personal. Seria, per tant, un cas semblant al del proper vila-de-Màger. Pot ésser una pista que un document de març del 1011 manifesti que el prevere «Maier» cedeix una terra, en el terme de la «Granada», que confronta amb terra que fou d’«Orpino». D’«Orpino», puix que és mencionat en pretèrit, entreveiem la possibilitat que sigui personatge vivent en el segle anterior.
Llegim que el clergue Ramon Llopart, propietari d’Orpí, ordenà testament, el 1122.
La signatura de «Guillelmi de Orpi» compareix en l’escriptura de la cessió que Guerau, fill de Guillem de Montagut, junt amb altres familiars, féu al monestir de Santes Creus d’un mas «in valle Ursera» (Valldossera).
L’historiador Fort i Cogul anomena la família Castellar i afegeix «que cal creure senyora, o almenys castlana, del castell d’Orpí», perquè tingué infeudat aquest castell des del 1199 fins al 1252.

El 1222, Ponç d’Orpí va vendre el castell de la Roqueta, o una castellania d’ell, a Ramon d’Avinyó. Sembla ésser, però, que podem resoldre que la família Orpí era la que exercia la castlania major d’aquest castell, a la vegada que els vescomtes de Cardona —entroncats amb els Claramunt— gaudien de la senyoria de l’indret. De fet, Orpí, com Claramunt i una munió de castells i feus, constituïen el vescomtat de Cardona quan, el 1314, Ramon Folc subjectà els dominis del casal dels Cardona, prohibint-ne l’alienació, ni amb transmissions familiars, ni de cap manera, deixant vinculats els seus territoris.
Els excessos el cavaller Ramon Tor, senyor del castell d’Orpí, comportaren la intervenció reial l’any 1320 amb la destrucció parcial del castell arribant a ser reconstruït ben aviat amb l’aixecament de l’actual torre conservada.
Quan, el 1375, el rei Pere el Cerimoniós erigí el comtat de Cardona, anomenà les localitats que estarien subjectes al nou comte on no hi manca la menció del «castrum de Orpino».
El 30 d’agost del 1400, el sobirà (Martí l’Humà) prometia que diversos llocs o castells —entre ells, Orpí— que solien ésser de la sotsvegueria d’Igualada, no serien mai alienats d’aquesta sotsvegueria ni de la vegueria de Barcelona.
El 1677 juntament amb el terme, és adquirit per Juan Serrals a la família aragonesa d’Ortal per 9.500 lliures catalanes. Els Serrals i els seus descendents, els Padró, ho van mantenir fins a la finalització de l’època senyorial.
Finalment, el nom del castell d’Orpí sona amb motiu de la campanya de les forces catalanes en l’any crucial 1714: el marquès del Poal hi havia disposat l’allotjament de tropa. Orpí fou, en aqueixa guerra de Successió, bombardejat per les forces borbòniques.

Nota: escrit extret del Volum V, de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1976.
Jordi Gironès i Vilardebò / març de 2009



+ fotografies: CastellsCatalans /Orpí
   Video: castell d'Orpí

MIRALLES

Nom del castell: Miralles
Data de construcció: segle X
Municipi: Santa Maria de Miralles
Comarca: Anoia
Altitud: 640 m
Coordenades: E 376508.5, N 4597516.5 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 31' 7.985'' Latitud: 41º 31' 4.510'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: s’hi accedeix per una pista forestal que surt des de la carretera C-37 que va d’Igualada a Valls, passat el K. 53 i a l’alçada de Ca l’Escolà, indret que forma part de Santa Maria de Miralles. S’hi accedeix fàcilment amb un quilòmetre aproximat de camí.

La primera notícia de la fortalesa és de l’any 960, als inicis del repoblament de la vall de l’Anoia. Els Cervelló van tenir el domini de Miralles diversos segles. Al s. XII es documenta una família cognomenada Miralles, vinculada a la castlania del castell. L’any 1347, Guerau de Cervelló s’intitulà senyor de la baronia de la Llacuna, que incloïa Miralles. La baronia va passar dels Cervelló als Alagó, barons d’Alfajarín, i d’aquests, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. Al s. XIX la jurisdicció era compartida pel marquès d’Aitona i el de Moja.

Les restes del castell, bastit al s. X, s’alcen sobre un turó des d’on es domina la vall alta de la riera de Miralles.
Del recinte del castell es conserven quatre parets que tanquen un espai rectangular i que tenen un gruix d’1 m, aproximadament, tret de l’angle sud-est, que en té 1,5 m, i la paret sud, que va ser reforçada posteriorment, amb una amplada d’1,9 m. Les parets nord i est tenen un relleix que fa pensar que hi havia un sostre i un nivell superior. Sota el relleix del mur nord s’obren diverses espitlleres. A la façana est, molt malmesa, hi havia probablement l’entrada principal. Els paraments són obrats amb carreus petits, poc treballats i en molts llocs col·locats de manera semblant a un opus spicatum. A l’interior dels murs les pedres estan lligades amb un morter de calç.
Uns 30 m al sud del recinte del castell, més enllà de l’església, trobem les restes de cinc habitatges, refets en època moderna, la façana sud dels quals feia de muralla amb les torres a cada un dels dos extrems. La de l’oest, que data de la mateixa època del castell, té forma rectangular i és tancada per uns murs de 80 cm de gruix, fets amb pedres petites unides amb morter de calç. La torre situada a l’est, més gran, podria ser de la baixa edat mitjana. Per sota d’aquesta torre passa el camí d’entrada al poble.

Nota: extret del volum L’Anoia de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 1999
Jordi Gironès Vilardebò / març de 2009

+ fotografies : CastellsCatalans/Miralles
   Video: castell de Miralles



VILADEMÀGER

Nom del castell: Vilademàger
Data de construcció: segle X
Municipi: La Llacuna
Comarca: Anoia
Altitud: 727 m
Coordenades: E 379038.5, N 4592411.5 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 33' 0.796'' Latitud: 41º 28' 20.41'' (ETRS89 Geodèsiques)

Com arribar-hi: s’hi accedeix a través d’una pista mig asfaltada que surt des de La Llacuna en direcció est que passa pel costat mateix del cementiri.

El terme del castell de Vilademàger apareix documentat ja l’any 987. Al s. XI l’alt domini pertanyia a la casa comtal de Barcelona i el 1022 va ser infeudat a Bernat Sendred de Gurb-Queralt, senyor també del castell de Queralt. El 1079 passava a la família dels Cervelló, emparentats amb els Queralt, mantenint el vassallatge als comtes de Barcelona. Els Cervelló van subinfeudar el castell als Vilademàger, família que vivia al castell i s’encarregava de la seva defensa.
A partir del 1345, la fortalesa entrà a formar part de la baronia de la Llacuna. Després de diferents famílies, el 1831 la propietat de la baronia era compartida pel marquès d’Aitona i el de Moja.
L’existència de l’església no es menciona fins al 1160. Durant el s. XIV s’hi van realitzar importants remodelacions. El 1578 l’església ja s’anomenava Sant Pere de Vila de Màger o de la Llacuna. El 1883 es va modificar de nou l’edifici, ampliant l’espai del presbiteri i separant-lo de la nau amb un cancell de ferro.
Durant la guerra civil de 1936-39 es van cremar tots els retaules i les imatges, entre elles una talla de Crist coneguda com la Majestat de Vilademàger. S’hi van fer obres de reparació, però amb l’abandonament de la rectoria es va iniciar el progressiu deteriorament de tot el conjunt.
L’any 1956, el rector de la parròquia de la Llacuna va fer obres de restauració a Sant Pere; després d’algunes reparacions, l’any 1981 la Diputació de Barcelona en reprenia la restauració i durant els treballs s’hi van descobrir fragments de pintures murals de l’inici del s. XIV.

Les ruïnes del castell, juntament amb l’església, s’alcen dalt d’un espadat, des del qual obtenim una magnífica panoràmica de la vila de la Llacuna i el seu entorn. La fortalesa era formada per una torre, situada a l’est, i un recinte que s’estenia cap a l’oest.
La torre, que pot datar del s. X, consta d’un nivell inferior d’uns 6 m d’alt i un mur d’uns 160 cm de gruix. A l’interior és de planta quadrangular; per fora, en canvi, té el costat oest acabat en angle i la resta de la torre és arrodonida. Per sobre d’aquest compartiment hi devia haver dos pisos més, separats entre ells uns 4 m. Gairebé tota la torre és feta amb carreus de mida mitjana, poc treballats i units amb morter de calç, mentre que a la part inferior del sector est els carreus són molt grans.
És probable que hi hagués una sala adjacent a la torre i, més enllà, d’altres construccions, de les quals gairebé no hi ha restes. Dels murs Vista aèria del castell i de l’església que tancaven la fortalesa destaca el de migdia, de 2 m de gruix i uns 4,8 m de longitud, on hi ha algunes rengleres de carreus en opus spicatum.
A l’est, a l’exterior del recinte del castell, un segon clos de muralles tancava l’església i potser el poble original, que després es va traslladar a la plana, al costat del priorat de Santa Maria de la Llacuna. A l’oest d’aquest tancat, una bestorre semicircular defensava la muralla. Més al nord hi ha unes parets on s’obre la porta d’accés a l’interior del clos, acabada en un arc de mig punt adovellat.
L’organització del conjunt recorda la del castell de Gelida (Baix Llobregat).

Nota: extret del volum L’Anoia de la Catalunya Romànica d’Editorial Pòrtic, setembre de 1999
Jordi Gironès Vilardebò / març de 2009


+ Fotografies: CastellsCatalans/Vilademàger

  Video: castell de Vilademàger