dimecres, 23 de gener del 2008

Vila-rodona ( Alt Camp)

El castell de Vila-rodona està ubicat a la part més alta de la vila a 259 m. d'altitud, la qual estructura la seva xarxa urbana des de la mateixa riba esquerra del Gaià fins a peu de castell.
El castell de Vila-rodona exemplifica l’abast evolutiu d’algunes de les fortificacions bastides entre els segles X i XII al Gaià. Les seves restes, que només arribar al poble se us faran ja ben evidents, són el resultat final d’una llarga evolució que s’inicia segurament al segle XI i que es clou als anys 70 del segle XX.
De la primitiva fortificació altmedieval no se’n conserven restes visibles, més enllà del propi emplaçament dalt del petit turó i de part del traçat perimetral de la muralla de planta rectangular, en concret, el sector sud-est. Tanmateix, fins i tot aquest mur ha estat refet successives vegades des de l’època baixmedieval, tal com ho demostra la sobreposició de trams de tàpia i un parament de lloses.
Tot i que el recinte ha conservat un bon nombre d’estructures dempeus, cal que tingueu present que la seva majoria corresponen a reformes del segle XIX.
Pel que fa a la torre de majors dimensions i situada a l’extrem nordest del castell, fora ja de l’antic perímetre medieval, us sobtaran els grans finestrals que presenta: es tracta d’una reforma dels anys 70 del segle XX, quan el castell fou recuperat com a residència.

El castell de Vila-rodona, junt a altres terres del Gaià mitjà, deu la seva repoblació a la seu episcopal de Barcelona. En un inici i fins a les primeries del segle XIII, les terres de l’actual municipi de Vila-rodona depenen del castell del Montmell, ubicat en un indret estratègic, idoni per a la defensa del territori. Tot i que amb la carta de poblament del bisbe Vives (977) hom pensa que aquestes terres són habitades, no es disposa de notícies documentals fins a la segona meitat del segle XII.
La primera notícia directa que fa referència al castell data de començaments del segle XIV, i documenta el pas del bisbe barceloní Pons de Gualba, tornant del Concili Provincial de La primera notícia directa que fa referència al castell data de començaments del segle XIV, i documenta el pas del bisbe barceloní Pons de Gualba, tornant del Concili Provincial de la ciutat de Tarragona. L’any 1337 trobem citada la capella de Sant Llorenç, ubicada dins de la parròquia del castell episcopal de Vila-rodona.

+ fotografíes

QUEROL ( Alt Camp)


El castell de Querol ocupa un peny de roca a 565 m. d'altitud sota del qual s’estructura el poble.
A l’extrem nord-est del pla superior, a l’entorn d’un petit peny rocós, es conserven les restes del que fou, segurament, el primer recinte bastit als segles X-XI. Es tracta, concretament, de l’angle de tancament nordest, constituït com un mur de desenvolupament curvilini, de 80 cm d’amplada a l’extrem nord-oest i 1,20 m a l’extrem nord-est, bastit amb un parament de carreus petits i que en alguns sectors desenvolupa la tècnica de l’opus spicatum.
No és fins a l’època baixmedieval, segles XIII-XIV, que el castell de Querol obté la configuració que observem en l’actualitat.
És en aquesta època quan el recinte de planta rectangular altmedieval s’amplia gràcies a la construcció d’un nou recinte fortificat al vessant est del turó, de planta rectangular i de direcció NE-SE, d’uns 12 m d’amplada i uns 35 m de llargada.
El castell de Querol té el seu origen a mitjan segle X. L’any 993 es documenta Sendred, fill d’Ansulf de Gurb, en una donació de terres situades dins del terme castral de Querol. D’aquesta manera s’inicia el domini del Ilinatge dels Cervelló, que perdura fins elsegle XVI.
Tot i que la fortalesa fou incendiada i malmesa en més d’una ocasió en el decurs de la seva història, l’embat definitiu es produeix l’any 1835 en el context de les guerres carlistes. Després d’una sagnant batalla a camp obert són vençuts pels miquelets procedents de Santa Coloma.
El castell és finalment abatut amb vuit barrils de pólvora.

En l'actualitat no es pot visitar, ni tant sols envoltar-lo, ja que una serie de cases que s'han construit els darrers 30 anys al seu voltant impedint el pas. + fotogràfies

SELMELLA ( Alt Camp)


El castell de Selmella, per la seva configuració, espai rocós vertical on els murs eleven l’altitud a 830 m. a frec de timba, pertany al municipi de Pont d' Armentera i es troba situat a les coordenades N 41º 25' 15" i E 1º 20' 15".
Des de Selmella veurem al nord la serra Morena; a l’est, Querol, Pinyana i els cims de Formigosa i Montagut; al sud-est, la serra del Montmell; al sud, el Pont d’Armentera i la vall del Gaià; al sud-est, el Camp de Tarragona; a l’oest, la Conca de Barberà i la serra de Prades; i al nord-est la serra de Comaverd.
La forma més correcta d’accedir al castell és fer-ho des del petit poble de Selmella, deshabitat des dels anys 30-40 i avui completament enderrocat. Des de dalt la carena de la serra i per un camí empedrat que surt de la vora d’una antiga bassa, arribareu a la placeta de l’església de Sant Llorenç. L’edifici, bastit al segle XII, es troba en un lamentable procés d’enrunament.
Des de la plaça, on comuniquen tots els carrers del petit tramat urbanístic, cal que agafeu el cami que puja cap a la serra. Davant vostre s’imposarà imponent el mur de migdia del castell, coronant el cingle.

Quan arribareu a dalt de la serra, a la vostra dreta quedarà el conjunt fortificat de Selmella, construccions exemptes i separades per un petit fossat excavat en el terreny natural: en primer terme, una gran torre que es troba enclavada en la roca, i, en el límit nord-est de la carena, un edifici de planta rectangular: el castell.
La torre De planta trapezoïdal i amb l’accés obert en el mur nord, aquesta construcció defensiva esdevé única dins els patrons arquitectònics que presenten el conjunt de fortificacions del Gaià. A manera de bestorre exempta o torre albarrana, defensa per davant del fossat l’accés al castell. Completament integrada en el prominent relleu del sector, que sovint s’utilitza com a mur de tancament, devia tenir dos pisos —tal i com ho indica el relleix que presenten els murs a uns 4,7 m d’alçada—.
En el pis superior, els murs presenten una línia d’espitlleres, per sobre de la qual se situen finestres de majors dimensions —una en cada mur—.
L’edifici central del castell correspon a aquesta estructura de planta rectangular, orientada en direcció NE-SW, d’uns 30 m de llargada i 15m d’amplària. L’accés, igual com passava a la torre, s’efectua per davant del fossat que separa ambdues estructures.
En l’àrea d’accés, prop del mur de tancament sud-oest, se situen les restes d’una cisterna de planta circular, i en l’extrem nordest de l’edifici una habitació de planta irregular coberta amb volta, de la qual encara en són visibles els basaments dels arcs que la sostenien. La part central de l’espai intern es distribueix en diverses habitacions, perfectament identificables enmig de l’enderroc, però de funcionalitat incerta. De tota manera, però, els elements arquitectònics que es
conserven in situ o formant part de l’enderroc semblen indicar que ens trobem, almenys pel que fa a l’estructura interna de l’edifici, davant d’una construcció de principis del gòtic.
Segurament, com passa en d’altres castells, l’edifici originari fundacional, construït a finals del segle X o principis del segle XI, fou remodelat i ampliat durant les centúries següents i, per tant, les restes que observem en l’actualitat pertanyen a aquest segon període constructiu.

El primer document de què hom disposa sobre Selmella és prou aclaridor del seu origen:
tracta del judici per la propietat del terme castral, que té lloc a Santa Perpètua, l’any 1011. S’oposen el bisbe de Vic, Borrell i el seu oncle o avi, Sal·la, senyor de Santa Perpètua, per una part, i Hug de Cervelló, fill d’Ansulf de Gurb, per l’altra.
A partir de la segona meitat del segle XII, el terme del castell de Selmella es veu afectat de forma important per la fundació del monestir de Santes Creus, el qual a partir de 1173 inicia una política de compra de terres i drets de pastura a tota la zona. Aquest fet, al costat de les donacions i deixes que rep dels senyors amb drets a la zona, converteix el cenobi en un dels senyors més importants del territori. L’establiment del monestir en terres del terme de Selmella comporta la creació de la granja de Fontscaldetes i la quadra del Conill que, al seu torn, generen importants conflictes.
Al llarg del XIII, el monestir continua incrementant els drets sobre el terme de Selmella, tot i que la senyoria pertany a Ramon Alemany de Cervelló. De mitjan segle XIV daten el fogatges que ens aproximen a la població dels termes castrals. Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família Cervelló.
Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI.
A l’extinció dels senyorius jurisdiccionals (1837), a Selmella hi viuen de forma bàsicament disseminada una setantena de persones; pertany llavors al municipi del Pont d’Armentera.

Text extret íntegrament del llibre Els castells del Gaià. EdiTorial Cossetània, 1999.
Jordi Gironès - gener 2008 + fotografíes

SABURELLA ( Alt Camp)

Es troba situat a 683 m d’altitud i a prop de la vila i castell de Querol, si bé a l’altra banda del riu Gaià, a les coordenades N 41º 25' 30" i E 1º 21' 49".
S'accedeix al seu interior per una porta oberta a l’extrem sud de la muralla oriental.
Un cop a l’interior, es pot comprovar com l’espai es distribueix en multitud d’estructures de murs.
El recinte presenta una planta irregular, perfectament adaptada al relleu del turó on s’aixeca. El mur perimetral presenta una amplada d’entre 1,60-1,30 m, exceptuant el pany meridional, on té un gruix de 80 cm. Als extrems nord i sud del recinte, separades per una distància de prop de 65 m, s’obren les dues portes d’ingrés.
Ambdues portes són defensades per sengles torres circulars d’idèntica fàbrica, solidàries a la muralla —actuen pròpiament d’angles nord i sud del recinte—.
Mentre la torre sud es troba enderrocada a nivell de coberta de la planta baixa —fins a l’alçada de la llinda—, la torre nord ha conservat el seu alçat original intacte de 9,5 m, dividit en planta baixa, un pis i eixida superior o terrat.
La planta inferior, d’un diàmetre intern d’uns 3,5 m i a la que s’accedeix per una porta d’uns 80 cm d’amplada i acabada amb llinda plana, és coberta per una falsa cúpula.
La planta superior, amb porta acabada amb arc de mig punt i uns 70 cm d’amplada, presenta una coberta de cúpula rebaixada. Per una obertura quadrangular situada en el centre de la coberta d’aquest pis, hom pot accedir al terrat superior Del tram central de la muralla oest en sobresurt una tercera torre de planta circular i un diàmetre intern de 2,6 m, que ha conservat complet també el seu alçat i presenta una distribució similar a les anteriors:
planta baixa, pis i terrat exterior, amb porta de llinda plana i falsa cúpula a la planta baixa i porta acabada amb arc de mig punt i coberta amb cúpula rebaixada. En aquest cas, però, tots els pisos es comuniquen internament per una obertura central a les cobertes.

La primera referència documental és de l’any 1229 quan s’esmenta en el testament de Ramon Alamany de Cervelló, on es disposa que s’edifiqui en el castell una capella en honor a Sant Miquel; s’hi lleguen diverses rendes per al seu sosteniment i per al del capellà al qual haurà de servir. Així mateix el castell ha de ser per a Guillem de Claramunt, cunyat seu, durant la seva vida, fet que no serà possible en morir aquest en l’expedició a Mallorca.
Continua Saburella en mans del llinatge dels Cervelló, fet que ens corrobora una notícia de l’any 1380, moment en què el rei Pere III el Cerimoniós demana al batlle general la restitució als Cervelló de diversos castells que havien estat ocupats per la corona, entre els quals figura el de Saburella.
+ fotografies