dimecres, 25 d’abril del 2007

Hostalric (Selva)

La vila d’Hostalric s’alça a 169 m d’altitud i uns metres més alt s’alça el castell d’Hostalric en una serrat que domina la vall de la Tordera, riu que és ben a prop.
La situació ha esdevingut sempre molt estratègica perquè es troba emplaçat a la principal via de comunicació que uneix Barcelona i Girona fent de guardià del pas d’exèrcits i d’escamots, de tropes invasores i «amigues», havent estat també lloc visitat per comtes i reis ja sigui per fer-hi estades com en camí de pas.

Les primeres notícies que ens parlen del castell d’Ostarich provenen d’una declaració feta el 17 de febrer de 1106 pel vescomte – de Girona i Àger– Guerau Ponç II de Cabrera al comte barceloní Ramon Berenguer III, en jurar-li fidelitat pels castells de Blanes, Argimon i Cabrera, en la qual es fa referència a la necessitat de construir un castell en aquest indret. Possiblement el mot té relació amb l’existència d’un hostal si bé no se’n té documentació que ho ratifiqui.

La vila d’Hostalric, situada a redós del seu castell, fou «poblada de nou» l’any 1242 per Guerau de Cabrera edificant-se ja les primeres muralles a la vila. Pere el Gran (1276-1285) tingué en compte la situació estratègica d’Hostalric establint-hi el seu quarter general.
Al respecte, cal tenir present la importància militar d’aquest castell que dominava l’entrada per la vall de la Tordera de l’únic camí ral que durant tota l’Edat Mitjana comunicà  Girona amb Barcelona.
El 1392, però, el nou sobirà Joan I autoritzà Bernat IV de Cabrera a refer i conservar els murs i valls d’Hostalric i de Blanes.
Podem afirmar que les muralles que actualment hi ha a la vila daten d’aquestes dates. Durant aquest segle els diversos monarques barcelonins hi feren estada tant per fer-hi estada com fent camí de pas.
Durant la guerra de la Generalitat contra Joan II el castell patí nombrosos atacs en prendre part contra el rei fent costat als pagesos remences i als diputats de la Generalitat. Fins i tot les tropes franceses (Lluís XI de França) intervingueren assetjant el castell aliats amb el rei Joan II fins l’acabament de la guerra.
En temps de la Guerra de Separació el castell esdevingué una plaça forta. El 1653 els francesos van dominar el país des de la frontera a les rodalies de Barcelona exceptuant Girona i Hostalric. Posteriorment la guarnició del castell era d’irlandesos els quals intentaren trair la vila en favor dels francesos sense aconseguir-ho. Durant el regnat de Carlos II, els francesos van tornar a envair Catalunya arribant a Hostalric el 18 de juliol de 1694 i, després d’una curta resistència, la població i el castell es van rendir. Un any després el duc de Noailles el va fer enderrocar bans d’abandonar-lo. La victòria final de les tropes de Felip V (1714) afavorí el declivi del castell com en la majoria dels altres castells catalans que quedaven dempeus.
Durant el període 1719-1754 es va construir l’actual castell com a fortalesa militar sota un projecte de Felipe Próspero de Verboom, general d’enginyers de Felipe V.
Conseqüentment, la fesomia del castell va anar canviant esdevenint una fortalesa moderna que tingué protagonisme durant les guerres carlines i napoleòniques. Durant la guerra de la Independència, la vila fou saquejada i incendiada el 7 de novembre de 1809. Hostalric i Figueres van ser les darreres viles que van abandonar els francesos, fou el 4 de juny de 1814.
L’any 1929, el govern del general Primo de Rivera va decidir traslladar la guarnició deixant de ser zona militar el castell d’Hostalric.
El 13 de novembre de 1963, Hostalric fou declarada Monument Històric Nacional tenint lloc des d’aleshores una recuperació que no ha tingut fins a la data el ritme de recuperació que caldria.

Llevat de la fortalesa militar actual, cal destacar les muralles de la vila, que han estat restaurades en el transcurs dels darrers anys.
El recinte emmurallat s’allarga 600 m amb vuit torres cilíndriques, i d’elles cal destacar la torre dels Frares, situada a l’extrem més oriental i que controlava l’entrada a la vila, i la Torre d’Ararà –o també dita de la Presó–. Al costat de la primera d’elles s’hi construí el convent de Sant Francesc, actualment la Casa de la Vila.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1971 (segona edició del 1992).

Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Hostalric

Palafolls (Maresme)

El castell de Palafolls es troba situat en una molt modesta altitud de 154 metres, a prop de la ribera dreta de la Tordera i entre les viles de Tordera al nord i Palafolls al sud. Tot i l’esmentada poca altitud, des de la seva situació es controlava molt bé el curs d’aquest riu i els camins que enllaçaven les terres gironines amb les barcelonines.
No hi ha documentació sobre els orígens del castell si bé no es probable que la seva construcció fou anterior a Al-Mansur (985). Un segle després ja tenim notícies de la seva existència com a possessió de la família dels Umbert del Montseny junt amb els altres castells de Montpalau (Pineda de Mar), de Montclús i de Lloret. Els descendents d’un dels seus propietaris, Bernat Gausfred, adoptaren definitivament el cognom Palafolls.
L’edifici senyorial del castell data del segle XIII i un segle després tingué lloc l’ampliació del recinte, si bé en aquest mateix segle XIV Guillem de Palafolls traspassà el castell i la seva jurisdicció al comte Pere el Cerimoniós mitjançant venda acabant així el domini del llinatge sobre aquest territori. 
Posteriorment el castell va anar caient en l’abandonament i passà a formar part de les possessions dels Medinaceli per matrimoni entre la vescomtessa de Cabrera i l’hereu del ducat de Medinaceli (1722). Finalment passà a dependre de l’Estat.
Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una construcció primitiva, esglaonades al llarg d’un període que va del final del segle X o principi del segle XI.
Cal assenyalar l’existència de la torre com a important línia de defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta rectangular, oberta de dalt a baix cap a l’interior del recinte. Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades. La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà d’època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus, però toscos i desiguals.
Junt a aquesta torre i mirant a llevant, hi ha un portell de sortida amb vestigis d’una escala. L’interior d’aquest primer recinte formaria una plaça llarga i més aviat estreta, que després es prolonga en un altre espai obert i en declivi davant la porta principal del segon.
Entrem ara en aquest. Queda en peu, encara molt maltractat, el massís de la façana, sense altre buit que el de la porta, adollada en mig punt i de dos arcs consecutius deixant entre ells el buit per a l’obertura que domina el pas per dalt, per a ser defensat des del corredor al qual ens referim tot seguit. Passat el portal, queda al costat esquerra un racó amb dos trams d’escala descoberta que després s’endinsa dins el gruix del mur d dóna accés a un corredor. El desnivell que aquí fa el terreny permet alçar junt a l’escala esmentada una sala amb semisoterrani i planta principal. Al primer s’arriba per una volta de canó i al seu interior degué servir com a magatzem de vitualles
Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum I de l’obra sobre Els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1967 (segona edició del 1990).
La informació sobre l’edifici ha estat extreta de la web:   http://es.geocities.com/castell_de_palafolls
Cal tenir present que existeix actualment l’entitat «Amics del Castell de Palafolls», estructurada al novembre de 1966.
Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Palafolls

Farners (Selva)

El castell s’alça a uns 5 quilòmetres a ponent de la vila de Santa Coloma de Farners i situat en un contrafort del conjunt muntanyós que separa les aigües de les rieres a ponent i de Santa Coloma a llevant. El castell de Farners se situa proper a aquesta darrera i vers el sud s’alineen els castells de l’Argimon i de l’Esparra, cobrint els tres castells el vessant oriental de l’esmentat nucli muntanyós que esdevé una derivació al sud del conjunt de les Guilleries.
Les primeres referències documentals de Farners les trobem en l’acta de consagració de l’església de «Sancte Columbe» l’any 950 sense que es faci esment del castell. Ens hem de remuntar al període situat entre els anys 1040 i 1076 en què apareix el nom de castell de Farners com a feu del vescomte Ramon Folc de Cardona amb la superior jurisdicció del comte Ramon Berenguer I (de Barcelona i Girona). Alguns erudits creuen que el mot Farners prové de «molins fariners» sense que hi hagi un acord entre ells.
Cal suposar que el castell de Farners no esdevingué la mansió permanent d’una família senyorial essent solament un castell defensiu tot i que de ben segur mantingué una nodrida guarnició tenint en compte les seves dimensions. Aquest castell no patí gaires convulsions d’ordre guerrer a causa de la poca importància estratègica allunyat de les principals vies de comunicació medieval i modernes.
La darrera vegada en què es parla del castell data del segle XVIII quan fou ocupat per un regiment borbònic a causa de la Guerra de Successió.
Els últims senyors del patrimoni dels Vilademany foren el comte d’Aranda i el seu successor, el duc d’Híjar. Cap d’ells probablement mai no estigueren ni al castell ni a Santa Coloma
El castell té planta trapezial, amb una superfície de 200 m². A l’interior destaca la torre mestra, circular, de 8,40 m de diàmetre i conservada amb una alçada de 12 m. També s’hi veuen restes d’altres dependències i unes escales que permeten accedir a les muralles del s. XII .El 22 d’abril del 2003 va ser inaugurada la restauració parcial de la part nord de la muralla per donar accés, mitjançant una escala metàl·lica, al pas de ronda que ha estat reconstruït en fusta. També s’ha posat una escala per poder accedir a la torre de l’homenatge la qual cosa permet que pugui visitar-se a la zona superior del castell. També ha estat consolidada la torre de defensa, el recinte interior i el pati d’armes.

Nota: per fer aquest escrit he recollit la major part de la informació històrica de l’escrit del volum III de l’obra sobre els Castells Catalans publicada per l’editor Rafael Dalmau l’any 1971 (segona edició del 1992).
Jordi Gironès Vilardebò / abril de 2007

+ informació en PDF: Farners