dimarts, 14 de febrer de 2017

Vilobí

Nom del castell: Vilobí
Data de construcció: XII
Municipi: Vilobí d’Onyar
Comarca: Selva
Altitud: 118 m
Coordenades: E 2.742593 N 41.889510 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Està situat dins el nucli urbà.
El Castell de Vilobí d’Onyar és un edifici del municipi de Vilobí d’Onyar (Selva). Es troba a l’extrem nord del recinte urbà i és l’origen de la població de Vilobí. La seva situació en una plana molt oberta, sense cap protecció natural, fa pensar que no va tenir un paper decisiu en la defensa del país, encara que va servir de refugi dels veïns del poble, en moments de perill. El castell de Vilobí és una edificació del segle XII amb l’afegit, a la part de llevant, d’una façana d’estil neogòtic i unes torres del segle XIX. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
L’any 1241 s’esmenta per primera vegada el «castro Villabino», quan el comanador de Gardeny, lloctinent de l’orde del Temple, havia permutat el castell de Mediona pel castell de Vilobí. El 1166, però, ja es troba documentat un senyor de Vilobí. Al segle XIV, el castell pertanyia a Ramon Malars, ciutadà de Girona, que el comprà, segurament al rei Pere IV el Cerimoniós, per 4.000 sous. El 1345 dels Malars passà a la ciutat de Girona pel mateix preu. El 1368 fou venut a Francesc de Santmartí per 6.000 sous, preu que el 1374 pagarien els homes del poble per a redimirse’n i lliurar-lo al rei. El pacte durà fins al 1380 quan l’infant Joan, futur Joan I, el tornà a cedir a Pere de Santmartí per 20.000 sous. El 1485 el castell era propietat dels Santmartí i el 1595 pertanyia a la família Cruïlles l’escut dels quals encara es troba en una de les llindes.
La família dels Cruïlles el va posseir fins al 1789, en què Francesc IV de Cruïlles, va morir sense descendència, llavors la propietat passà als Sarriera, comtes de Solterra. A mitjans del segle XIX seguia en mans de la mateixa família i Ramon de Solterra, senyor del castell, juntament amb altres
propietaris del municipi formava part de la comissió encarregada de confeccionar el cadastre. El 1872, el comte de Solterra vengué el castell a Pere Madrenys i Boadas «Caballero de la Real Orden Americana de Isabel la Católica».
Pere Madrenys era un dels coneguts «americanos» que havia acumulat capitals en negocis fets a Cuba i que el va comprar, en part, per sentimentalisme, ja que el seu avi matern, hi havia estat masover. És l’autor de les reformes que li han donat la fesomia actual. Josep, fill i hereu de Pere Madrenys, va morir sense descendència l’any 1942 i va deixar tots els seus béns a un nebot, Josep M. Vivas i Madrenys, qui en morir el 1974 el cedí al seu fill Joaquim Vivas i Solà, que hi resideix actualment amb la seva família. L’any 1957 es van fer reformes importants especialment a l’interior.
La construcció té una estructura de planta quadrada, amb torres cantoneres de base també quadrada
i murs amb talús. De la part més antiga resta la portalada d’accés principal, que és doble amb un primer arc carpanell molt rebaixat sobreposat a una porta d’arc de mig punt adovellada, amb restes d’una porta llevadissa, que dóna accés a un petit pati. La planta baixa conserva en molt bon estat una gran sala amb volta de canó de pedra irregular i paviment refet amb toves procedents de l’era del mateix castell. La porta d’accés al pis superior des del pati mostra la llinda amb l’escut del Cruïlles. Aquest primer pis, tot hi haver estat molt reformat, manté una gran sala de 5,30 m d’alçada amb sostre d’embigat de fusta sostingut per permòdols.
De les torres, només en queda intacta la de l’angle nord-oest, mentre que la del sud-oest va servir de base del campanar barroc de l’església aixecat el segle XVIII. La capella romànica fou destruïda al segle XVIII per a edificar-hi el presbiteri de l’església parroquial. L’any 1957, s’hi va afegir una filera de merlets a la façana de tramuntana que no havia tingut en el moment de la seva construcció. Malgrat tot, a més de conservar-ne la planta externa, es pot veure un parament que es pot datar vers els segles XII i XIII, fets amb pedres disposades de forma regular travades amb abundant morter de calç. Fou construït amb blocs d’origen volcànic, procedents del volcà de la Crosa de Sant Dalmai.
La façana i les torres del costat de llevant daten dels anys 1875 i 1880 quan va ser adquirit per Pere Madrenys i Boada. Es tracta d’un cos adossat de tres plantes flanquejat per dues torres amb barbacana i merlets d’estil neomedieval. La planta baixa presenta un gran portal d’arc carpanell i una porta a cada torre. Al pis superior hi ha tres grans finestrals d’arc apuntat i un d’arc de mig punt a les torres. Originalment, però, eren set finestrals que formaven una galeria, quatre dels quals actualment estan cegats. L’últim pis s’obre a una gran terrassa entre les dues torres.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vilob%C3%AD_d%27Onyar
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Vilobí
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Anglès

Nom del castell: Anglès
Data de construcció: XIV
Municipi: Anglès
Comarca: Selva
Altitud: 166 m
Coordenades: E 2.639913 N 41.957827 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix municipi.
Castell d’Anglès era una construcció del municipi d’Anglès (la Selva) declarada bé cultural d’interès nacional.
Durant el segle XII hi ha esments de senyors d’aquest lloc. Així, l’any 1122, Ramon Arnau d’Anglès va rebre en feu el castell de Sant Sadurní. El 1166, Berenguer d’Anglès era feudatari del vescomte de Girona. El castell d’Anglès, però, no apareix documentat fins el testament de Guerau V de Cabrera (1242), que deixà en herència el vescomtat de Cabrera al seu fill Guerau VI, mentre que crea per a un altre fill, Ramon, un petit patrimoni format pels castells d’Anglès i Brunyola. La manca de descendència de Marquesa, filla de Guerau VI, va fer que el vescomtat de Cabrera sigui heretat per un fill de Ramon, Bernat I de Cabrera. El nucli antic d’Anglès es configurarà, doncs, al voltant d’aquesta antiga possessió dels Cabrera.
Cal tenir en compte que l’antic castell d’Anglès es va anar ampliant durant els segles XIII-XV fins a abastar el que actualment és bona part del barri vell d’Anglès. L’accés al nucli urbà a través de les muralles es feia a través de tres portals: el primer era conegut com el portal de sant Miquel. Aquest es troba documentat i estaria al final del carrer major a l’alçada de la casa número 16. Se sap que a partir del segle XVI va caure en desús. El segon es trobaria al principi del carrer de l’empedrat i el tercer es trobaria en el barri de santa Magdalena, a l’alçada de la «pujada d’en Grau» a tocar aproximadament a «Can Camps». A tall cronològic es té perfectament documentat que el castell d’Anglès va ser reconstruït el 1350, encara que no se sap quin tipus de reformes es van dur a terme.
El terratrèmol de l’any 1427 afectà especialment el castell. Això no obstant, encara tingué un paper en la guerra civil catalana (1462-1472). Quant a la torre de l’homenatge, se sap que va ser enderrocada en plena revolta remença del segle XV, per Pere Joan Sala. Sembla que al segle XVI el castell va quedar absolutament arrasat per les tropes franceses. També se sap de l’existència de l’antiga era del castell, també situada prop de la plaça de la vila. Fins fa pocs anys es conservava la cisterna de l’antic fort, en el lloc que avui ocupa el pàrquing de la Plaça de la Vila.
Del castell original com a tal, no es conserva gairebé res. Arran de diversos estudis se sap que el castell era bastit damunt del tram més enlairat del clos emmurallat, des d’on es dominava la vall  d’Anglès i la banda de la Cellera, Sant Julià del Llor i Bonmatí. L’emplaçament original del castell correspondria amb el que avui és un grup de cases situat entre el carrer del Castell i el pas cobert vers a l’antic pou públic de la vila. El que va ser el pati central del castell, descobreix la configuració quadrangular que tindria, als costats del qual s’alçarien les estances destinades a l’habitació. Al tram superior de l’edifici hi hauria un ample passadís, protegit en la part forana per un llenç de mur emmerletat, proveït d’espitlleres. També hi hauria l’estada senyorial de l’amo del castell. La porta del castell es trobava a l’angle superior de l’actual plaça de la vila, pujant-s’hi per una rampa. La façana lluïa una torre de l’homenatge. Per l’altre cantó tindria una portalada més petita, comunicant amb l’era Basant-se en aquestes premises, el castell aplegava per tant les característiques típiques d’un castell medieval dels segles XI-XII, és a dir, de mida reduïda i fixat en un punt alt i estratègic, format per una torre de base circular i envoltat per un recinte emmurallat. Tanmateix, tot i la pèrdua d’aquest element emblemàtic de la vila, s’han conservat elements molt interessants relacionats directament amb el castell, com són, per una banda, un petit pany de muralla –petit tenint en compte la mida i les dimensions que va arribar a assolir el castell– i les restes del primer clos emmurallat del castell i alguna arcada interior, avui en part conservades a dins d’algunes cases del barri vell. L’actual plaça de la vila correspon a l’antic pati d’armes del castell. La seva forma trapezoïdal és la forma característica que solien tenir tots els patis d’armes dels castells medievals de l’època.

Extret de: https:// ca.wikipedia.org/wiki /Ca s t e l l_d’Angl%C3%A8s
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer de 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Anglés
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Recs d’Osor

Nom del castell: Torre de Recs d’Osor
Data de construcció: XV
Municipi: Osor
Comarca: Selva
Altitud: 346 m
Coordenades: E 2.556414 N 41.945078 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà.
La Torre de Recs d’Osor és un edifici gòtic d’Osor (Selva) declarat bé cultural d’interès nacional.
El 1439, Violant de Recs, esposa de Ramon de Vilanova, va manar construir la torre de defensa. Durant la construcció d’aquesta torre, permesa pels senyors de la Vall d’Osor (els Cabrera), es va foradar la muralla de la vila. La família Recs, mot provinent del llatí Reig, està documentada des del segle XIV. Sembla que la seva residència era l’actual Can Roure.
Com que la torre fou construïda poc després dels terratrèmols de 1427, s’ha especulat sobre el reaprofitament de materials d’altres indrets propers a la torre. El 1932, al primer pis, s’hi va construir
el dipòsit d’abastament d’aigua pel poble; actualment en desús.
És una torre de planta quadrangular de quatre plantes situada al costat mateix de l’església parroquial
d’Osor. Està entre el carrer Sarsanedes i la Plaça del Verger. Es tracta d’una torre d’aspecte i naturalesa robusta que té les façanes de pedra vista. És construïda de pedra, maçoneria desbastada, i grans blocs a les cadenes cantoneres. Les seves dimensions són d’uns 7 metres de costat per uns 15 d’alçada.
Es caracteritza per les seves pedres cantoneres ben tallades, algun finestral gòtic trevolat, les seves diverses espitlleres (a l’alçada de la planta baixa i del primer pis, algunes d’elles per a armes de foc) i per la conservació d’alguns merlets a la façana sud. A la façana sud les obertures són d’arc de mig punt i a la façana nord són de permòduls o bé d’arc trebolat. La porta principal, actualment a la planta baixa, estava a l’alçada del primer pis d’aquesta façana nord. Actualment està unida a una casa pel costat nord-oest.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Recs_d’Osor
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer 2017

Brunyola

Nom del castell: Brunyola
Data de construcció: XII
Municipi: Brunyola
Comarca: Selva
Altitud: 251 m
Coordenades: E 2.684474 N 41.904747(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del mateix municipi.
El castell termenat de Brunyola fou construït al cim del turó on ara hi ha el poble, el qual s’edificà al voltant de la fortificació. Allò que resta del castell de l’alta edat mitjana és inclòs en les restes del castell dels darrers segles medievals 
La primera notícia documental del castell data del 1106 en que el comte Ramon Berenguer III de Barcelona donà al vescomte Guerau Ponç de Cabrera en alou el «castrum quod dicitur Bruniola». En el «Liber feudorum maior» el nom del castell es transcriu malament, s’hi anota «Brivola» però en altres documents apareix «Bruiola». El donant afirma que el castell li pertanyia per herència paterna així que ja existia, com a mínim, en temps de Ramon Berenguer II, mort el 1082.
El 1116, Guerau Ponç empenyora el castell, amb tots els honors i possessions però conservant la propietat, a Pere Ramon de Vilademany per 400 morabatins. En el document signat s’hi assenyala que Vilademany havia de concedir la potestat per aquest castell i el comte així li ho demanava. A partir d’aquest moment, el vescomte de Cabrera era el senyor eminent del castell i el senyor de Vilademany el tenia en feu i el tingué subinfeudat als Balenyà fins al 1242.
L’any 1282, els Cabrera el venen al clergue Guillem Gaufred, tresorer del capítol de la Seu de Girona. La castlania restà en mans dels Vilademany. Guillem Gaufred, l’any 1292, deixa en testament la propietat a la Pia Almoina de Girona que en serà propietària 488 anys.
El terratrèmol de 1427 el va afectar greument i es va haver de refer. El castell perd el seu interès militar a mitjan segle XV. Dos segles més tard s’enderroquen dos trams de muralla i una torre mentre que una altra esdevé campanar de la parròquia.
Durant la guerra del francès el conjunt és usat com a cavallerissa cosa que causà la pèrdua dels elements interiors de mobiliari així com l’arxiu, que es cremà. L’any 1834 compra el castell Il·luminat Font, qui en modificà molt l’aspecte. El 1922, els veïns sufraguen la compra del castell per tal de què es destini a acollir l’Ajuntament i l’escola. El 1985 es van iniciar obres de restauració, descobrint els paraments, voltes i forjats de la planta soterrada i restaurant la sala gòtica del primer pis que es destinà a Sala de plens de l’Ajuntament. En la segona fase es renovaren, principalment, les cobertes del castell. La tercera fase es dedicà a l’ala nord-est. Es partí de la idea de recuperar les parts de la muralla original i la torre conservada. El que roman del castell sembla ésser de la baixa edat mitjana (s XV). Gran construcció de planta quadrangular amb torres als angles, rodones i atalussades,
una de les quals va ser aprofitada com a campanar de l’església. Tota la muralla s’assenta sobre una base atalussada. S’estima que el perímetre exterior de la fortalesa havia estat d’uns 168 metres.
De les quatre façanes, la que es conserva en més bon estat i que a més a més permet observar millor la imatge original i primigènia del castell és la façana nord. La llargada d’aquest mur mur és de 23 metres, l’alçada fins a la base dels merlets té 12 metres i el talús en té 3,12. El seu gruix és de 45 cm. Situat a prop de la torre de l’angle nord-est, hi ha un portal d’arc de mig punt equipat amb unes robustes i poderoses dovelles, de pedra calcària molt ben escairades i treballades. Sobre el portal trobem tres finestres rectangulars amb llinda monolítica i muntants laterals de pedra. En el pis superior trobem dues obertures, a destacar especialment la finestra gòtica d’arc conopial amb arquets trevolats.
En aquesta façana s’ha conservat el llenç de mur que probablement pertany a una època molt més reculada, segurament de l’any 1000. A partir dels 2,75 m des del sòl veiem un segment de 1,25 m construït en «opus spicatum». Les pedres, no gaire grosses (10 cm x 15 cm) són unides amb morter de calç i poc o gens treballades. Per damunt d’aquest 1,25 m, es veuen els caires o angles de la paret. Segurament, aquest pany de paret, aprofitat en la baixa edat mitjana, pertanyia a una construcció, un castell, del segle X.
Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_ Brunyola
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Brunyola
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Grions

Nom del castell: Torre de Grions
Data de construcció: XIII
Municipi: Sant Feliu de Buixalleu
Comarca: Selva
Altitud: 159 m
Coordenades: E 2.609814 N 41.760872 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada al petit nucli de Grions. S’hi accedeix des de la carretera d’Hostalric a Arbúcies, prenent un trencall a la dreta just després del km 5.
La Torre de Grions, antiga casa forta i ara masia, és situada al costat de l’església de Sant Gabriel a Grions, petita entitat de població del municipi de Sant Feliu de Buixalleu, en una carena a poca distància d’Hostalric
Hi ha poques notícies documentades sobre la fortalesa de Grions. Se sap que romania sota el seu domini directe de l’església parroquial de Sant Gabriel de Grions i que el 1240 la senyorejaven els castlans del castell de Montsoriu, els quals estaven emparentats amb la família Malla de la plana de Vic. L’any 1933 fou adquirida per la família propietària actual. Hom creu que el nom de Grions ve del de grillons perquè en aquesta torre s’engrillonaven els presos.
La Torre de Grions és composta d’un recinte ampli de muralles, amb una planta gairebé quadrada i d’una construcció, una torre que dóna el nom a l’edifici, situada al costat de ponent del clos. Al cantó de la torre hi ha la porta d’entrada al recinte.
La paret de tramuntana del recinte fa 31 m de llarg i té una alçada d’uns 8 m. El pany de llevant té uns 28,5 m de longitud i el de migjorn fa 25 m de llarg. Al mur oriental hi ha dues espitlleres i potser n’hi havia més. El mur de migjorn ha estat molt reformat; les parets són fetes amb pedres petites i poc escairades, bombades però ben arrenglerades. Entremig, a una certa alçada, hi ha dues o tres filades de carreus ben escairats, d’uns 20 cm d’alt per uns 45 cm de llarg. Les espitlleres i els caires dels murs són fets amb pedres ben treballades. El clos de muralles tanca una superfície de gairebé 800 m2.
La torre és situada a la part davantera de la casa forta, a la façana de ponent, i sobresurt del conjunt 6,15 m. La paret occidental té una longitud de 10,5 m i els murs fan 140 cm de gruix. Des de l’exterior es veuen dos nivells d’espitlleres, formades per tres carreus a banda i banda. N’hi havia una renglera a tocar de terra en les tres façanes exterior i una altra sèrie a un nivell més elevat. A l’interior, la majoria d’espitlleres han estat tapiades o han desaparegut. L’aparell constructiu de la torre és similar al del clos de muralles; pedres no gaire escairades, però regulars i ben arrenglerades.
A l’interior de la torre hi ha una sala coberta amb una volta lleugerament apuntada que té una alçada d’uns 5 m.
La torre fa uns 8 m d’alt però per referències orals sabem que als anys 30 (segle XX) era 2 o 3 m més alta i tenia un pis al damunt. Sembla que la datació s’establiria cap al segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Grions
Elena Fàbregas & Jordi Gironès - Febrer 2017

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 10 de gener de 2017

Riudabella

Nom del castell: Riudabella
Data de construcció: XII
Municipi: Vimbodí i Poblet
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 570 m
Coordenades: E 1.042875 N 41.372524 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: Està situat a 4 quilòmetres al sud de Vimbodí, prop de la carretera TV-7003 i equidistant del monestir de Poblet per la carretera T-700.
El Castell o Granja de Riudabella, és una antiga granja cistercenca convertida en mansió fortificada d’estil historicista. Està declarat com a bé cultural d’interès nacional.
Com tots els grans monestirs cistercencs, Poblet organitzà la seva economia, sobretot els primers segles, a partir de les granges, explotacions agràries satèl·lit del monestir. Una granja era, segons l’organització cistercenca, una unitat d’explotació agrària vinculada al monestir, però de vida força independent. No eren menades per monjos directament, sinó per conversos, al capdavant dels quals hi havia el granger, que era el convers que dirigia l’explotació i donava comptes al cellerer o administrador general del monestir. La manca de braços provocà que a poc a poc també s’hi integressin mercenaris o jornalers i esclaus sarraïns.
A la darreria del segle XII Poblet ja tenia un nombre considerable d’aquestes granges, com les de Milmanda (que vam visitar el novembre de 2009), Mitjana, Castellfollit, la Pena, el Titllar i Riudabella a la Conca de Barberà; la de Doldellops a l’Alt Camp; les de Cérvoles i de la Novella a les Garrigues; la de Barbens a l’Urgell; Tordera i Rocaverd a la Noguera; les d’Utxesa, Avinganya i la Torre de Ferran al Segrià i les de Viverol i Estopanyà a la Llitera.
La granja de Riudabella va ser organitzada pels monjos de Poblet en el segle XII, damunt una vil·la romana. És consignada per primer cop en la butlla del papa Alexandre III l’any 1172. Va patir assalts per part dels pobles veïns.
Així, el 1349 fou assaltada per Berenguer de Jorba per un litigi de possessió de drets sobre el bosc de Vallclara. El 1392 el monestir comprà al rei Joan (Joan I de Catalunya- Aragó), els drets judicials sobre el lloc per poder afrontar la campanya de Sardenya. Al segle XV l’abat Miguel Delgado hi feu diverses construccions i una capella. Les armes d’aquest abat són esculpides a la clau de volta. Malgrat que Riudabella era una de les granges més atractives, ens consta que els resultats econòmics foren cada cop més negatius.
L’any 1448, els administradors pobletans varen haver de simplificar els conreus suprimint el conreu del safrà i substituir personal fix per temporers. El monestir no va tornar a invertir a la granja fins al segle XVIII. Aleshores, concretament el 1776, l’abat Josep Güell impulsà la construcció d’una mina d’aigua per millorar-ne la productivitat.
Després de la desamortització, l’heretat fou adquirida per la família Gil Moreno, que va refer els edificis en un estil neomedieval.
L’edifici principal està format per un cos rectangular de tres pisos i golfes i cobert a dos vessants; a banda i banda hi ha una torre, una coberta a quatre vessants i l’altre té la coberta plana i està decorat amb arcs de mig punt a la part superior. En un costat hi ha una terrassa amb merlets acabats en punxa i petites torres circulars a les cantonades. Totes les obertures són amb llindes excepte en una de les torres on hi ha una galeria feta amb finestres d’estil gòtic amb arquets, fines columnes, relleus i calats. Tot el recinte està envoltat per una muralla amb merlets acabats en punxa i porta la data 1769. Actualment, el castell està rodejat de grans extensions de vinyes i és seu de la finca rural i allotjament
resort de Castell de Riudabella .

Extret de: Les granges de Poblet al segle XV. Institut d’Estudis Catalans • Castell de Riudabella. Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC 2042
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Gener 2017


.


dimarts, 13 de desembre de 2016

Vacarisses

Nom del castell: Vacarisses
Data de construcció: XI-XIV
Municipi: Vacarisses
Comarca: Vallès Occidental
Altitud: 439 m
Coordenades: E 1.918050 N 41.607708 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del poble i localitzat al carrer Major, davant del núm. 6. Actualment acull la Biblioteca Municipal, i està declarat bé cultural d’interès nacional.
Està situat en lloc dominant, l’edifici actual té caràcter de masia noble dels segles XVII o XVIII. A partir d’una planta rectangular s’aixeca l’estructura de la casa. La teulada és a dues aigües amb teules àrabs i carener horitzontal a la façana. Una part de la façana principal presenta una situació sobresortida on s’hi veu la porta d’entrada amb grans dovelles i tres finestres rectangulars, al pis, amb protecció de barana de ferro. Els murs estan arrebossats exteriorment deixant a la vista les pedres cantoneres i les llindes de les finestres. Per sota la teulada hi ha un incipient ràfec que disposa una decoració de dues fileres de caps de teules.
El casal està situat sobre construccions que es remunten al segle XI. Els actuals murs de contenció de pedra vermella són del segle XIII o XIV; queden alguns panys de muralles i rampes d’accés. El lloc destinat a presó és relativament modern (es va construir una paret en una volta més antiga). També es conserva el poltre on es ferraven les cavalleries. Presenta diferents construccions annexionades tals com graners, cellers, cups de vi i era de batre.
La primera menció específica del castell de Vacarisses correspon a l’any 1001, dins la donació de la propietat i el domini sobre els comtats d’Osona i Manresa que el comte Borrell fa a la seva muller Ermessenda de Carcassona. 
El 1023, la mateixa Ermessenda empenyora al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, entre els quals hi ha el de Vacarisses. El 1072 el castell ja és de la família Montcada. Hi resideixen per ells diversos lloctinents o castlans. Ja en el segle XIII (1291), el castell de Vacarisses figura en la donació «propter nupcias» de Guilleuma de Montcada amb l’infant Pere i  es la darrera possessora, que morí el 1309. El 30 d’agost de 1358, Pere el Cerimoniós va vendre, per 4.000 sous, el castell amb Rellinars i altres parròquies de l’entorn a Jaume Desfar. El 1396 es realitza la fortificació del castell en la guerra enfront el Comte de Foix. 
Al llarg de tot el segle XV es manifesta la vida de la parròquia de Vacarisses junt amb el seu castell.  Des de 1596, Isabel Desfar figura com a Senyora de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Després, amb el seu casament amb Francesc Amat, dona origen a la introducció a la família Amat. El 1702 s’atorga el títol de Marquès de Castellbell a Josep Amat. L’any 1707 va néixer Manuel Amat i Junyent, que fou Governador de Xile, i de 1761 a 1776 fou nomenat Virrei del Perú pel rei Ferran VI d’Espanya. Més endavant, pel 1773, el castell es destina a tasques de pagesia i recol·lecció de censos.
El 1939 el Marquesat passa a una tal Dolors, Gran d’Espanya, esposa de Lluís Villalonga. El 1948, Joaquim Villalonga ven el castell a Antoni Roure i Jofre, actual propietari (anys vuitanta). 
L’any 2003 es portà a terme una intervenció arqueològica i un estudi històric com a pas previ a a rehabilitació de l’edifici. Els sondejos arqueològics realitzats no van permetre documentar cap element associable clarament a cronologies entorn el segle XI, fet que sembla donar pes a la teoria que l’emplaçament primerenc del castell era la propera «Torrota», des d’on s’haurien traslladat al segle XIV-XV a l’emplaçament actual. Tot i així, no es pot descartar que l’antic castell estigués situat en el mateix lloc que l’actual i que fos totalment destruït en construir-se el nou edifici als segles XIV-XV, del qual s’han identificat tot un seguit de murs amb un aparell molt uniforme format per carreus quadrangulars de pedra sorrenca disposats en filades regulars.
Durant els segles XVI-XVII l’edifici anirà canviant a poc a poc la seva funció i es construirà una sèrie d’edificis que comportaran un canvi important en la fisonomia del conjunt. La transformació del castell en una gran explotació agrícola acabarà al segle XVIII, amb un important canvi en la seva fisonomia amb la construcció de tota l’actual ala occidental i l’edifici adossat a l’oest,a més de tres cups. Al segle XIX, a algunes de les sales del castell s’hi ubica l’escola per a nens i l’Ajuntament, per tant, es porten a terme diverses reformes a l’interior de l’edifici per habilitar-lo a la seva nova funcionalitat. A partir de 1974, amb el trasllat de les escoles i l’Ajuntament a nous edificis, el castell quedarà pràcticament sense ús i començaran les gestions per a la seva restauració.
L’any 1985 fou adquirit per l’Ajuntament i ha estat rehabilitat recentment. Durant els anys 2005-2006 es realitzà un seguiment arqueològic dels treballs d’adequació, gràcies al qual es pogué fixar la cronologia d’alguns elements que no havien estat suficientment datats durant la intervenció arqueològica anterior a causa de la dificultat d’accés a determinats espais del castell. En general, els resultats del seguiment de les obres ratificaren les conclusions a què s’havia arribat durant l’estudi efectuat l’any 2003.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vacarisses
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Desembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat
.