dimarts, 8 de novembre de 2016

Torre de Bianya

Nom del castell: Torre de Bianya
Data de construcció: XII
Municipi: Vall de Bianya
Comarca: Garrotxa
Altitud: 385 m
Coordenades: E 02.43818 N 42.20922 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260 que va a Sant Joan de les Abadesses pel túnel de Capsacosta. I entre els km 89 i 90 cal prendre la carretera local GIP-5222, la qual, en un quilòmetre escàs ens hi durà.
La Torre de Bianya, també coneguda com la torre de Sant Pere, és situada a Sant Pere Despuig (també anomenat Sant Pere Espuig o Sant Pere del Puig), nucli de població que pertany al municipi de la Vall de Bianya i a poca distància de l’església de Sant Pere Despuig. 
La vila de Sant Pere Despuig es troba a l’interfluvi dels torrents de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida, afluents de la riera de Bianya.
El poble Sant Pere Despuig ja existia el 858, any en què va ser cedit al monestir de Ridaura. El 964 el bisbe de Girona Arnulf consagrà una església parroquial, Sant Pere, que fou reedificada més d’una vegada en emps posteriors. A la seva demarcació residia l’antiga família dels Bianya, a l’indret anomenat la Torre de Sant Pere. L’heretat dels Bianya passà posteriorment als Soler, als monjos de Camprodon i a mans de Roger de Montcada, que el 1396 vengué en lliure i franc alou la «domum hospicym» dita de Bianya, amb els seus homes, honors, possessions i pertinences a la família Corona, oriünda de Camprodon. Guillem Corona, àlies Crespià, bastí el casal fortificat de la Torre de Sant Pere que veiem avui. L’edifici omànic, situat a redós de l’església parroquial, era l’antiga residència dels Bianya i dels Soler.
El 1546, Elionor Corona ven la casa a Bartomeu Morató, banquer d’Olot.
Pertany als hereus del pintor d’Olot Joaquim Vayreda, fundador de l’Escola d’Olot. Actualment és una Residència – Casa de Pagès anomenada La Torre.
La Torre de Sant Pere o, també, Torre de Bianya, manté la fesomia original del segle XV. Un casal de planta rectangular i teulat a dues aigües amb els vessants vers les façanes principals. A l’angle del costat del migdia-llevant hi ha la torre de defensa de quatre pisos, amb el teulat a quatre aigües. Posteriorment s’afegí un cos pel costat de tramuntana i es construïren balcons a la banda del solell i es bastí una escala que mena directament per l’exterior, al primer pis.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Torre_de_ Bianya
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat



Torre de Ridaura

Nom del castell: Torre de Ridaura
Data de construcció: IX-X
Municipi: Ridaura
Comarca: Garrotxa
Altitud: 569 m
Coordenades: E 2.40812 N 42.18750 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situada dins el nucli mateix de Ridaura.
La torre Rodona és un edifici de Riudaura (Garrotxa) declarat bé cultural d’interès nacional. És l’únic vestigi que sembla haver-se conservat de l’antic priorat de Santa Maria de Riudaura.
Està situada entre una casa particular i la rectoria de l’església parroquial. La torre, que fa uns 11 m d’alçada i uns 5 m de diàmetre, presenta una cobertura cònica, de teules, fruit de reformes posteriors ben visibles a tota la torre com l’obertura de finestres al sector oest. La seva estructura és de planta baixa i 3 pisos que van en diàmetre.
Al costat del portal dovellat, la torre té un petit banc corregut i damunt d’aquest s’hi veuen duen espitlleres tapiades. Al costat de la finestra nova de la planta baixa es conserva una finestreta de quatre dovelles tapiada. L’aparell de la torre mostra l’ús de carreus rectangulars a la part inferior fins a uns 3 m d’alçada i a partir d’aquí és de pedruscall. A la part superior la utilització de maó entremig de les pedres fa pensar en una reforma de la torre i les restes d’arrebossat presents en el mateix sector són mostra que havia estat totalment arrebossada. Sota la coberta, dalt de tot, hi ha una sèrie de petites finestretes que no semblen gaire antigues.
El monestir benedictí de Santa Maria de Riudaura fou fundat a mitjans del segle IX pel comte de Girona-Besalú i la seva església consagrada pel bisbe de Girona al cap de pocs anys (858).
L’any 937 el comte Sunyer de Barcelona donà al monestir de Riudaura diversos alous, parròquies i llocs que posseïa als comtats de Besalú i d’Osona i, tres mesos després, decidí d’unir el monestir de Riudaura, en qualitat de priorat, al cenobi benedictí de Santa Maria de la Grassa. A partir del segle X, els priors de Santa Maria de Riudaura exerciren la jurisdicció civil sobre la vila i terme de Riudaura, i també sobre els altres llocs que li pertanien en virtut de les successives donacions, tanmateix van tenir grans discussions amb els vescomtes de Bas sobre la legitimitat d’aquesta jurisdicció.
L’any 1119 el papa (Gelasi II) expedí una butlla en favor del monestir de Santa Maria de la Grassa, en la qual li eren confirmades les seves possessions, entre les quals havia, dins del bisbat de Girona, el cenobi de «Sanctae Mariae de Rivadario». El 1592 el papa l’uní a Sant Pere de Camprodon. Aleshores ja no tenia comunitat. L’església actual fou refeta el 1779. Al seu costat hi ha una casa coneguda pel «monestir» o l’«abadia» amb una petita torre rodona, medieval, que és tot el que li resta d’antic.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Rodona (Riudaura)
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016


tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


Coll

Nom del castell: Castell del Coll
Data de construcció: XII
Municipi: Olot
Comarca: Garrotxa
Altitud: 565 m
Coordenades: E 2.462222 N 42.199167 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: sortint d’Olot per la part nord cal prendre la carretera N-260a que va a Ripoll per Vallfogona de Ripollès, i entre els km 88 i 89 es pren una pista forestal que hi condueix.
Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional. Més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya. Està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot. 
El casal fortificat està documentat el 1132. Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills, va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier. Els seus successors foren entre altres: Suniario (1028), Isarno (1028), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778) i Ramon de Vallgornera (1778).Fins a principis d1342), Raimonde Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Jot (1592), Guillem an de Montaguel segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.
La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola. Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera. Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.
Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb deu grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura d’entre 6 i 8 m. Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment. A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia. La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle XVII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_Coll 
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016
.
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Hostoles

Nom del castell: Hostoles
Data de construcció: IX-X
Municipi: Sant Feliu de Pallerols
Comarca: Garrotxa
Altitud: 601 m
Coordenades: E 2.530916 N 42.070163 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: s’hi accedeix per un corriol que surt de la carretera C-63 entre Les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, concretament entre els km 56 i 57 (molt a prop d’aquest darrer). El camí salva un desnivell de 166 m i té un recorregut de 800 m d’anada (entre 30 i 40 min a peu).
El castell d’Hostoles és un castell roquer, edificació dels segles IX-X, del qual només en queden ruïnes. Està situat a la vall d’Hostoles, en el municipi de Sant Feliu de Pallerols a l’esquerra del riu Brugent.
A començaments del segle XI era situat al comtat de Girona tot i que en algun moment fou infeudat al comte de Besalú, Bernat Tallaferro. L’any 1015, el castlà era Mir d’Hostoles qui, el 1017, féu homenatge al comte de Barcelona, el seu senyor eminent. El fill de Mir, Enees Mir, segons consta en el «Liber feudorum maior», jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Almodis per «ipso castro de Ostoles». En aquest mateix segle, anys 1061 i 1066, apareix en documents el mateix castlà Enees i, a finals de segle, un nou membre de la família, Galceran d’Hostoles. La senyoria del castell passà a mans del dàpifer Guillem Ramon I, qui el llegà al seu fill Ot el 1120, si bé la castlania continuaria en mans dels hereus de Mir d’Hostoles. El 1212, Dolça d'Hostoles es casà amb Galceran de Cartellà, important senyor del comtat de Girona, i fou senyora del castell fins al 1225, moment en què apareix com a senyor el seu fill, Guillem Galceran, qui ho fou fins al 1290. El poder dels senyors que posseïen Hostoles augmentà amb el matrimoni de Guillem Galceran de Cartellà amb Blanca de Creixell. Els seus abusos els hi comportaren la separació del benefici de pau i treva i l’excomunió. No obstant, el 1285 el senyor d’Hostoles lluità a favor del rei català contra els croats francesos de Felip l’Ardit. Més endavant, el castell d’Hostoles fou heretat per Beatriu de Serrallonga i, pel matrimoni d’aquesta amb el vescomte Dalmau de Rocabertí el 1313, passà al gran patrimoni dels Rocabertí.  Després de 1445, el castell d’Hostoles depenia de Dalmau de Rocabertí, el qual, durant la guerra civil catalana (1462-1472), milità en el partit joanista. Fou ocupat pels remences el març de 1463. El 1471, castell i terme restaren incorporats a la corona per decisió de Joan II. El 1474 passà al cabdill remença Francesc de Verntallat, que rebé el títol de vescomte d’Hostoles. L’any 1488, després de la sentència de Guadalupe (1486), el castell tornà a la Corona.
A nivell estructural, la fortalesa presenta tres recintes diferents, fruit de diverses etapes històriques. En el primer recinte que es pot datar entre els segles XI i XV, la fortificació més antiga, destaca una torre de l’homenatge, inicialment de planta circular, però actualment semicircular, potser a conseqüència dels terratrèmols del segle XV. Un segon element és la cisterna de planta rectangular, situada als peus de la torre, que originalment anava coberta amb una volta de pedra i «opuque s signinum», que la feia impermeable. Al davant, es troben les restes d’un edifici de planta rectangular, al qual s’accedia mitjançant unes escales semicirculars (afegides possiblement al segle XIV). Probablement, aquí és on es situava la residència del senyor que devia tenir una o dues plantes superiors. Al nord hi ha una sala de planta rectangular i allargassada, que devia tenir una funció productiva, ja que s’hi ha localitzat una mola de molí. Tot aquest sector es troba tancat per uns grans murs situats.
Un segon recinte comunicava amb el primer mitjançant una escala de pedra tallada a la roca mare, que encara es conserva. De planta rectangular, s’hi destaca, a l’oest, una mena de torre o sala rectangular amb espitlleres al seus murs. Amb aquest element s’aconseguia un interessant sistema de defensa, que obligava a l’enemic a vorejar un estret camí en ziga-zaga, entre el pendent i la torre, oferint el seu costat dret -que no quedava cobert per l’escut- als defensors. Els paraments dels murs d’aquest segon recinte tenen, a les parts baixes, filades que es poden situar en els segles XII i XIII, mentre que les parts altes semblen haver estat refetes posteriorment. (segles XIV i XV). Els materials utilitzats provenen de la base de la penya.
Unes desenes de metres més avall, hi ha un tercer recinte, probablement datat entre els segles XIV i XV, que barrava el pas i creava un pati d’armes. Annex a aquest tercer recinte hi ha una gran cisterna força ben conservada, encara coberta amb una volta apuntada. Les restes de la capella advocada a Sant Guerau no han estat localitzades encara. Recentment ha estat consolidat, ja que es trobava en molt mal estat de conservació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Hostoles
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Novembre 2016


+ fotografies: CastellsCatalans/Hostoles
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat



dimarts, 11 d’octubre de 2016

Biosca

Nom del castell: Biosca
Data de construcció: XI
Municipi: Biosca
Comarca: Segarra
Altitud: 500 m
Coordenades: E 1.359453 N 41.843072 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt mateix del nucli de Biosca
El castell de Biosca o castell roquer de Biosca és una obra del municipi de Biosca (Segarra) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Perviuen restes de murs amb torricons d’angles i una torre rodona central, és emplaçat al capdamunt del poble, construït sobre la roca vora la confluència del barranc de Granell i de la riera de Biosca. Indret molt estratègic, essent accés natural al Solsonès i al costat del Llobregós, que fou frontera entre àrabs i cristians. També, via de comunicació entre la vall del Segre i la Catalunya central.
El terme de Biosca es troba documentat des de 1031 en les afrontacions del castell de Fontanet a la marca. Entre els castells que la comtessa Sança d’Aragó, mare del comte Ermengol IV, tenia al Comtat d’Urgell cap al 1067, figura el de Biosca, que formava part del terme del castell del Llor i que estaria sota l’alt domini dels comtes d’Urgell. 
El 1167 el comte Ermengol VII donà en testament el castell de Biosca al seu fill Ermengol. La castlania requeria el 1172 en Ramon Bernat de Seró, essent el castell propietat del Comte d’Urgell. El 1172 era castlà Ramon Bernat de Seró, casat amb Ermessenda de Biosca, i que ingressà a l’orde de l’Hospital el 1192. La família emparentà amb els Camporrells (1200), que conservaren la senyoria del lloc fins al 1709, quan passà als Delpàs. També fou dels Sacirera i dels marquesos de Santa Maria de Barberà. Al segle XIX pervingué als Iglésias.
Actualment, les fortificacions que romanen són bàsicament les que alçaren els liberals l’any 1839 durant la primera guerra carlina. També la capçalera fou sobrealçada al segle XIX i va esdevenir una autèntica torre semicircular integrada a la moderna fortificació.
L’actual castell de Biosca és una gran fortificació de planta rectangular, situada en el pendent meridional de l’elevació on es va edificar. Ben conservats, destaquen els murs de tramuntana i llevant, reforçats amb torres rectangulars. No es conserva res del tancament meridional i hi ha alguns vestigis del tancament de ponent on hi ha el punt més alt de la fortalesa amb un rocam de pedra sorrenca, segurament el basament d’una primera torre. Avui solament hi ha encaixos dels fonaments d’estructures de fusta en els quals s’observa encara el picat de l’excavació que no semblen de factura gaire antiga. Algun tram de parament d’aquest sector, part del mur que separa interiorment el castell en dos nivells i algunes filades de la muralla sud-oest podrien ser medievals però la major part del que encara és visible correspon al moment en què es va bastir la darrera fortificació durant la primera guerra Carlina. Les defenses septentrionals són les més modernes, per la tècnica i pel reaprofitament dels carreus. En el nivell inferior, on les restes són escasses, s’hi troba l’antic temple parroquial, corresponent al període alt medieval. La muralla que per l’est tanca la fortalesa és antiga però difícil de datar. La capçalera de l’església fou sobrealçada al segle XIX i esdevingué una torre semicircular, integrada a la moderna fortificació.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Biosca
Elena Fàbregas & Jordi Gironès /Octubre 2016

+fotografies : CastellCatalans/Biosca
tota la informació a: www.castellscatalans.cat

Enfesta

Nom del castell: Enfesta
Data de construcció: XIV
Municipi: La Molsosa
Comarca: Solsonès
Altitud: 531 m
Coordenades: E 1.476313 N 41.777902 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: es troba equidistant entre Calonge de Segarra i Castellfollit de Riubregós, en uns 2 a 3 km, i s’hi accedeix des de qualsevol dels dos indrets.
El castell d’Enfesta és un castell situat a l’enclavament d’Enfesta, al municipi de la Molsosa, comarca del Solsonès. S’aixeca dalt d’un turó situat a la banda sud-est del pla d’Enfesta i que assoleix els 531 metres d’altitud amb una  prominència respecte al dit pla d’uns 35 metres. 
El conjunt va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional mitjançant decret publicat al BOE en data del 5 de maig de 1949. Actualment està en procés de restauració. 
És un castell termenat d’estil gòtic (segles XIV-XV), la primera notícia documental que se’n té, data de l’any 1081. Era la residència dels senyors d’Enfesta, castlans que administraven el lloc en nom dels vescomtes de Cardona.. Apareix esmentat també el 1314. Dins el vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona, formà part de l’administració cardonina de la batllia de Torà. 
Edifici de planta quadrangular obrat amb carreus amb la façana, d’una llargada d’uns 15 metres, orientada a l’oest i d’una alçada similar, actualment, i pel bé de la zona, es troba en fase de restauració. 
Dins del mateix cos de l’edifici hi ha l’església de Santa Maria que va ser l’església de culte del poble fins a l’any 1975 en què l’estat ruïnós de l’obra va aconsellar de suspendre’n el seu ús com a lloc de culte. La façana presenta dos portals d’arc de mig punt adovellats. El central és el portal d’accés al castell i fa 80 cm de fletxa, 310 cm d’alçada, 70 cm de llum i 11 dovelles de 95 cm de llargada, 42 cm d’amplada màxima i 9 cm d’amplada.El portal de l’esquerra, més petit, és el portal d’accés a l’esmentada església de Santa Maria. Fa 51 cm de fletxa, 20 cm d’alt, 61 cm de llum i té 10 dovelles de 62 cm de llargada i d’amplades desiguals. La clau de volta porta un relleu d’una creu celta emmarcada en dos cercles concètrics en lloc d’un de sol com és habitual. 
Des del castell es domina tot el pla d’Enfesta situat a l’oest distingint-se perfectament i completa la torre del Ballester del castell de Castellfollit de Riubregós, situada a 2,4 km cap a l’esmentada direcció. Per contra, no s’albira gens ni mica la torre del castell de Calonge de Segarra situat a tan sols 1,3 km en línia recta.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Enfesta
Elena Fàbregas & Jordi Gironès/ Octubre 2016

+ fotografies: CastellsCatalans/Enfesta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Calonge de Segarra

Nom del castell: Calonge de Segarra
Data de construcció: XI
Municipi: Calonge de Segarra
Comarca: Anoia
Altitud: 636 m
Coordenades: E 1.48076 N 41.76419 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat damunt del nucli de Calonge de Segarra. S’hi arriba des de la carretera C-412a, que va de Calaf a Ponts, prenent un trencall situat entre els km 37 i 36.
Les ruïnes del castell de Calonge de Segarra estan situades en un petit turó al peu del qual hi ha l’antiga església parroquial de Santa Fe de Calonge, en una zona dominada per l’altiplà de Calaf en contacte amb el Bages. 
Les primeres notícies documentals són de l’any 1010 en què el bisbe de Vic Arnulf, germà del vescomte d’Osona-Cardona, hi morí com a conseqüència de les ferides rebudes en l’expedició dels catalans a la Còrdova musulmana. Des d’aquest moment, el castell de Calonge de Segarra restarà sempre vinculat als vescomtes de Cardona. 
L’any 1042, el bisbe Eribau d’Urgell, germà del vescomte Folc, deixa en el seu testament el castell al seu nebot Folc. La castlania era posseïda per una nissaga cognomenada de Calonge com a feudataris dels Cardona. L’any 1156 n’era senyor Ramon de Cardona el qual, en testar, deixa aquesta fortalesa i la de Fals a la seva germana Dolça. A finals del segle XII restava en poder de la família Torroja (o Tarroja), però la propietat retornarà al patrimoni dels Cardona quan Agnès, néta de Ramon de Torroja, es casarà amb Ramon Folc. El 1220, Bernat de Cardona cedí a Pere Puigferner la quarta part i el delme del castell de Calonge. La fortalesa passà a formar part del comtat de Cardona, quan es creà, l’any 1375. Vers 1391 n’era castlà Ramon de Fontanet.
Del castell queden un seguit de construccions molt malmeses. Es distingeix una estança força sencera en contacte amb una cisterna o tina i les restes d’una torre circular aixecada al sector oest al voltant de la qual s’articularia el castell. L’únic element que resta dreçat és una sala de 8 x 4 m, coberta amb una perfecta volta de canó de mig punt que obre la seva gran arcada vers el costat sud-oriental i està unida a les parets laterals les quals arrenquen d’un ampit poc pronunciat.
Al mur de ponent hi ha una porta coberta a l’interior amb un arc de mig punt adovellat i a l’exterior amb una llinda horitzontal. Al cantó nord hi ha una altra porta coronada amb lloses disposades irregularment on s’inicia una graonada molt malmesa que descendeix sota terreny. En aquesta sala s’obren dues finestres espitllerades acabades a l’exterior amb una llosa disposada horitzontalment. Els paraments exteriors són en general arrebossats i a l’interior l’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats, de mida mitjana, ben afilerats. De la torre en resten fragments corresponents al primer nivell fins a l’arrencada del primer sostre, resolt segurament en forma de falsa cúpula. Les resten fan pensar que la torre s’adaptava a la tipologia d’altres torres castelleres. L’aparell constructiu d’aquesta construcció és format per blocs de pedra mal escantonats, de mida desigual i disposats, sense gaire rigor, en  filades horitzontals.
La part més antiga seria la torre circular que podria correspondre a una edificació del segle XI. L’estança rectangular coberta amb volta podria haver estat bastida a final del segle XII o principis del XIII. Les parts restants s’adaptarien a remodelacions posteriors.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calonge_de_Segarra
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Octubre 2016

tota la informació a: www.castellscatalans.cat