dimarts, 12 de desembre de 2017

Mirambell

Nom del castell: Mirambell
Data de construcció: XI
Municipi: Calonge de Segarra
Comarca: Anoia
Altitud: 705 m
Coordenades: E 1.489299 N 41.731007 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hiEstà situat dalt del puig on s’apilonen al seu entorn les cases que formen el nucli de Mirambell, enfront de Durfort, sobre la carretera de Calaf a Cervera.
El castell de Mirambell és un edifici de Mirambell, entitat de població del municipi de Calonge de Segarra (Anoia), declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. 
Castell aïllat en estat molt ruïnós, situat dalt d’un turó, fora de l’actual nucli urbà, a l’interior del qual se situa el dipòsit d’aigua del petit poble de Mirambell. D’aquest edifici de planta poligonal tan sols es conserven parcialment tres de les cinc o sis façanes. L’obra presenta un parament mur format per carreus de mida mitjana, amb rejunt de morter de calç. Tanmateix, destaquem el notable gruix dels seus murs, que presenten un farciment de pedres sense quasi morter.
Les tres façanes que s’han conservat tenen una llargada de 5,5 m., 8,9 m. i 11,5 m., respectivament; i una alçada màxima de 3,5 m. Segons la mateixa font documental, se’ns esmenta l’existència d’una torre circular situada a l’extrem sud, que correspondria temporalment a un moment anterior a l’estructura poligonal del castell.
L’obra presenta un parament format per carreus de mida mitjana, units amb morter de calç. El reble és de moltes més pedres que morter. Fa pensar en un edifici construït cap al segle XII o XIII. A l’extrem sud s’endevina l’existència d’una torre circular de construcció anterior al recinte poligonal. Es conserva una alçada de 2,2 m; devia tenir un diàmetre d’uns 4,5 m i un gruix de murs de 180 cm. Els carreus són semblants als del castell si bé una mica més petits i més mal tallats. La torre es podria datar al segle XI. 
Aquesta fortificació és força notable, tant per la seva forma poligonal que recorda altres castells de la contrada, com ara Calaf, com per la superposició dels dos elements, torre i edifici poligonal tipològicament i da datació diferents.
El castell va néixer com una torre de defensa i vigilància. La primera documentació d’aquest castell és de l’any 1039, a partir d’un testament on la vescomtessa Engúncia, vídua de Ramon, vescomte d’Osona-Cardona, esmenta Mirambell com una de les propietats que ella tenia per aprisió i féu una deixa de terres del seu terme al monestir de Sant Pere de Casserres (Osona). Posteriorment fou propietat dels Cardona. El 1086, el vescomte Ramon Folc deixa en testament la meitat de l’alou de Mirambell al monestir de Sant Pere de Casserres i l’altra meitat a la seva muller Ermessenda.
Al segle XII la propietat encara roman a mans dels Cardona. El 1102 Bermon de Cardona féu una donació a diversos monestirs (Santa Maria de Solsona, Sant Jaume de Calaf i Sant Pere del Mont) de tot allò que tenia al lloc de Mirambell. El 1143 el seu fill Bernat donà a la seva germana Ermeniarda l’alou que tenia al castell de Mirambell.
Els Cardona tenien el castell encomanat a diversos castlans A la primera meitat del segle XII, Berenguer Sendred, al qual succeí el seu fill Arnau i, des del 1170, hi consta una família cognomenada Mirambell, que donà diferents fills per a monjos de Sant Pere de Casserres, com el monjo Arnau de Mirambell el 1235 i el prior i abans cambrer Ramon de Mirambell (1257-63). Al segle XIV, el castell de Mirambell consta com a una de les propietats dels Cardona i el 1375 formà part del patrimoni del comtat de Cardona.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Mirambell
Desembre 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès


+ fotografies: CastellsCatalans/Mirambell
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Mirambell
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Jorba

Nom del castell: Jorba
Data de construcció: XI
Municipi: Jorba
Comarca: Anoia
Altitud: 450 m
Coordenades: E 1.545934 N 41.602081(Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat en el turó que hi ha damunt mateix de la vila de Jorba.
El castell de Jorba és una fortificació medieval d’estil romànic situada al municipi de Jorba, a l’Anoia. L’edifici es troba dalt del turó que domina el poble de Jorba. Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
La primera referència que es té del castell data del 978. Aleshores era el centre de la baronia de Jorba
–documentada a partir del segle XII– i pertanyia al llinatge dels Jorba. Guerau de Jorba, conseller del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i d’Alfons I, en va ser el primer senyor. La continuïtat de la nissaga dels Jorba està demostrada durant tot el segle XII a través de diversos actes jurídics realitzats per Guerau de Jorba, la seva muller Saurina i el seu fill, Guillem d’Alcarràs.
Cap a la fi del segle XII, amb el matrimoni de Gueraua de Jorba –néta de Guerau i Saurina– i Guillem de Cardona la baronia es va incorporar al vescomtat de Cardona.
El 1294 n’era el castlà Guillem de Castellolí. El 1304, el rei Jaume II, adverteix al vescomte de Cardona que no pot exercir el mer imperi ni sobre el castell ni sobre el lloc de Jorba; amb tot, el 1309 és ell mateix qui li fa donació d’aquesta jurisdicció. El 1375, la propietat fou incorporada al comtat de Cardona. Al segle XIV va passar als Castellolí; així, entre 1337 i 1345 apareix documentat com a baró de Jorba un Guillem de Castellolí.
El 1406, Ramon de Castellolí i el seu fill Joan es veieren involucrats en un afer d’assassinat. L’any 1444 la fortalesa va ser comprada per Manel de Rajadell, castlà d’Òdena. Durant la Guerra Civil Catalana (1462 – 1472) el castell de Jorba es va posar al costat de la Generalitat. Va caure en mans dels realistes l’any 1475. També per matrimonis, al segle XVII la baronia de Rajadell va passar a la de Ponts a través del matrimoni de Jerònima de Rajadell amb Miquel de Ponts; després a la de Salvà, marquesos de Vilanant; a Pont-Lopez de Mendoza, comtes de Robres; al segle XVIII als Abarca de Bolea, comtes d’Aran-da; als Híxar, comtes de Guimerà, i finalment als industrials Muntadas i Campeny. Va ser destruït a causa d’un atac durant la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) juntament amb la seva capella,[4] ja que servia de caserna de les forces liberals. L’any 1890 les runes del castell foren comprades per la família Muntadas.
Les restes del castell de Jorba s’estenen per tot el planell que hi ha al cim del turó. En la part oriental hi ha una torre de planta circular, amb un diàmetre intern de 4 m i un gruix de mur de 190 cm; segurament tenia una alçària de més de 20 m. La paret és formada per carreus més aviat grossos (30 cm x 45 cm) units amb morter de calç dur. Un mur que fa angle, situat a la banda de llevant de la torre i que tanca un espai d’uns 5 m de llarg, també és fet amb uns carreus d’unes característiques semblants als de la torre. A l’extrem oposat del planell on s’estenen totes les restes del castell, a la punta occidental, a uns 28 m de la torre, trobem un altre fragment del mur perimetral fet amb uns carreus com els de la torre mestra. Segurament, a tot el voltant del cimal del turó hi hauria una muralla de la qual, a part dels fragments esmentats, s’endevinen alguns trams més a la banda nord.
A la banda sud del pujol també hi ha algunes parets sota la torre que s’adossen a les esmentades més amunt i que, segurament són una mica posteriors i cal relacionar-les amb les fortificacions que es feren a l’entrada del recinte. En els  marges del vessant meridional hi ha diversos murs, molts dels quals ja no formaven part del primer recinte, que en aquesta banda resta molt destruït.
A 6,5 m a ponent de la torre mestra hi ha restes d’una construcció circular, amb un diàmetre interior de 2,5 m i un gruix de mur d’uns 60 cm. Devia ser la boca d’una cisterna, ara plena de terra, però que sembla que era reoberta amb lloses fins a la boca on la barana era formada per diverses pedres ben treballades i col·locadesde gairell per tal de facilitar el treure’n l’aigua.

El gener de 2012, l’alcalde de Jorba, Josep Maria Palau, va traslladar al delegat del govern la necessitat de consolidar les runes del castell per evitar que l’erosió en faci desaparèixer les restes. El 31 octubre 2017, es publica la notícia del començament de les obres de consolidació d’urgència i recuperació del castell de Jorba i en l'actualitat ja estan consolidades.

Extret de:https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Jorba
Desembre 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès

+ fotografies: CastellsCatalans/Jorba
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Jorba
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Torre de Claramunt

Nom del castell: Torre de Claramunt
Data de construcció: XI
Municipi: La Torre de Claramunt
Comarca: Anoia
Altitud: 365 m
Coordenades: E 1.658198 N 41.533974 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de La Torre de Claramunt.

El castell de la Torre de Claramunt inicialment edificat al segle XI és, actualment, un gran casal ampliat en diverses fases, la més important per Joan de Claramunt al segle XVI (1565) que sempre procedeix de la primitiva torre de guaita erigida a la fi del segle XI en un dels extrems del terme del castell de Claramunt, torre fortificada i avançada que es va fer construir per la familia de la Casa de Claramunt per per a la vigilància i el control de la vall de la riera de Carme i del camí vers el Penedès. 
És una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Actualment es troba en bon estat de conservació.  
L’actual edifici és un magnífic casal de pedra, fortificat, del segle XVII de planta i tres pisos amb finestres rectangulars amb llindes de pedra i portal adovellat. El 1561, data que figura a la clau del portal adovellat del pati, Joan de Claramunt convertí el castell en un casal fortificat, que correspon a l’edifici actual, de planta baixa i tres pisos. Les finestres, amb llindes de pedra, són rectangulars i el portal d’entrada adovellat, damunt del qual hi figura l’escut nobiliari dels Claramunt (pujol floronat), que també figura en un angle exterior del castell. Altres escuts repartits pel pati del castell i la sala major presenten els senyals heràldics dels senyors posteriors: Espuny, Agulló, Pinós i Sentmenat. El conjunt és rematat per acabats en forma de dents a manera de merlets. Història El llinatge dels Claramunt, que varen arribar el 814 a aquesta zona provinents de França per ajudar al comte Ramon Berenguer de Barcelona en la seva lluita contra els agarens. Concretament el seu cap Bernat Amat de Claramunt. Varen construir el seu castell principal al que és avui La Pobla de Claramunt (a la que varen donar el seu nom), el castell de Claramunt, i també varen construir en una part del terme que controlaven, una torre de guaita amb terme territorial el qual fou l’inici del municipi actual, la Torre de Claramunt. Consta que l’any 1147, dos germans del llinatge Claramunt, Berenguer i Pere Bernat, donaren al monestir de Sant Cugat del Vallès un alou d’un mont situat dins el terme del castell de Claramunt a fi que hi construïssin una fortalesa contra els sarraïns. Inicialment (1157) era emprada com una torre fortificada, al terme de Claramunt. Al final del segle XI s’erigí en un dels extrems del terme del castell de Claramunt una torre de vigilància que, en deixar de tenir ús militar, esdevingué residència dels senyors del lloc. Berenguer de Claramunt vengué el 1306 als Cardona l’alt domini del castell de Claramunt, el 1318 el de la torre de Claramunt, si bé la família hi continuà vivint reconeixent els drets dels vescomtes de Cardona que, d’aquesta manera, afermaren l’hegemonia sobre la Conca d’Òdena. Asbert de Claramunt, casat amb Beatriu de Pallars, fou nomenat pels Cardona el 1348 governador de les terres de l’Anoia. El seu descendent Joan de Claramunt i de Rajadell lliurà el 1463, en nom dels Cardona, les claus del castell de la Torre de Claramunt a Joan de Serrallonga, representant d’Igualada, per ordre de la diputació general.
 L’any 1530, els Claramunt compraren als ducs de Cardona la jurisdicció i la senyoria del terme de la Torre de Claramunt. Francesc de Claramunt i Caçador obtingué el 1620, com els seus avantpassats, el càrrec de governador de la Conca d’Òdena, atorgat pels Cardona.
Un descendent seu, Josep de Ribera i de Claramunt, austriacista, rebé del rei arxiduc Carles III el títol de comte de Claramunt (1708) i fou desterrat a Burgos per Felip V fins al 1725. El castell fou incendiat el 1722. 
Ja en temps moderns, Josep Maria de Febrer i Calvo Encalada, Marquès de Villa Palma de Encalada, descendent de la casa de Claramunt y baró de la Torre de Claramunt, junt amb la seva dona Matilde Sanllehy i Alrich (germana de Domingo Sanllehy Alrich, alcalde de Barcelona) varen fer grans tasques de reconstrucció del castell, igual que el seu fill José Maria de Febrer y Sanllehy, també marques de Villa Palma de Encalada les va continuar. José Antonio de Febrer y Monforte, fill del marques va ser alcalde de la Torre de Claramunt i va residir al castell de la Torre de Claramunt amb la seva dona Margarita de los Rios Magriña y els seus sis fills, que són copropietaris del Castell actualment, els germans de Febrer de los Rios, fins a la seva mort el 1976. 
El cap del llinatge Clararamunt és actualment José María de Febrer y de los Rios, primogenit de la nissaga i cap de la familia. Va sol·licitar la rehabilitació del títol de comte de Claramunt l’any 1985, en un expedient de millor successió del títol que el dia d’avui no s’han tancat, a pesar d’existir un informe del Ministerio de Justicia i dos informes del Consejo de Estado demanant la rehabilitació del títol del seu avantpassat al seu favor.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_ Torre_de_Claramunt
Desembre de 2017 / Elena Fàbregas & Jordi Gironès

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat


dimecres, 10 de maig de 2017

Llorac

 Nom del castell: Llorac
Data de construcció: XII
Municipi: Llorac
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 680 m
Coordenades: E 1.306025 N 41.555326 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a l’oest de la població i ben a prop d’ella.
Castell de Llorac és un monument del municipi de Llorac (Conca de Barberà) declarat bé cultural d’interès nacional.
Les primeres notícies del lloc i el castell de Llorac són del segle XII quan era senyorejat per Guifré Bonfill. El seu nét l’any 1140 el traspassà, juntament amb l’església de Santa Maria de Llorac, a l’orde dels hospitalers que, segons Miret i Sans, degueren establir una de les seves cases al poble de Llorac. 
Del llinatge dels Llorac es troba documentat un Pere de Laurach l’any 1181. L’any 1196, Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona de Riucorb, apareix empenyorant les rendes del castell i vila als templers. L’any 1245 Marquesa de Guàrdia, filla de Ramon de Cervera i vídua de Guillem de Guardiolada professà com a religiosa de l’orde de l’Hospital rebent del capítol la casa de Cervera i els drets i rèdits de diversos castells, entre els quals el «castrum de Lorach». Al segle XIV, el lloc i el castell formaven part del patrimoni del rei, ja que Pere III el va vendre l’any 1342 a Francesc Alenyà juntament amb el lloc i castell de la Cirera per 12.000 sous. El 1361 el tenia Guiamó Alenya, senyor de Llorac i de Cirera en el fogatjament de 1365-70. A partir del segle XVI la vila de Llorac pertanyé a la família Guimerà que van mantenir el senyoriu fins a la fi de l’antic règim. 
El castell del Llorac es troba en una elevació que hi ha al sud-oest del poble. De la construcció original només es conserva la façana nord i una part de les façanes est i oest. La façana meridional ha estat refeta. La coberta és a un sol vessant. El mur septentrional té una longitud de 19 m. i un gruix de 100 cm. És fet amb carreus petits, lleugerament escairats i col·locats en filades. És un aparell que es troba en moltes construccions de la Segarra. A la banda oest hi ha algunes espitlleres. El mur est ha estat parcialment refet. Sembla que la porta principal s’obria a peu plau en aquesta façana. La porta, ara tapiada, s’acabava en un arc de mig punt adovellat que ha desaparegut. El caire SE és en part original i refet a la part baixa. L’angle sud-oest és lleugerament agut. El mur sud, com ja s’ha dit, és totalment refet i les portes que s’hi obren són modernes. Aquesta fortificació s’assembla a una casa forta, del tipus força o sala. Es dataria vers els segles XII o XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Llorac
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Llorac
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Llorac
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

dimarts, 9 de maig de 2017

Sala de Comalats

Nom del castell: Sala de Comalats
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 750 m
Coordenades: E 1.217598 N 41.518983 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a dos quilòmetres al sud de Passanant i Belltall.
El castell de la Sala de Comalats fou un castell del nucli de població de La Sala de Comalats, del municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà), és declarat bé cultural d’interès nacional. En resta una torre rectangular i sala quadrada annexa, edificades entre els segles XII i XIV. El segle XI (1079 o 1080) el castell de la Sala de Comalats apareix citat com a quadra del Poal, i a mitjan segle XII com domini dels Cervera. El 1172, Ramon de Cervera, en testar, deixà tots els drets que tenia a «Comalads» al seu fill Pere. L’any 1177 un dels feudataris d’aquesta família, cedí unes propietats que tenia a la Sala als templers del castell de Barberà (Barberà de la Conca). El 1210, Guillem de Guardiolada va obtenir del rei Pere I tot el domini sobre el lloc de la Sala de Comalats i l’any 1234, en fer testament, llegà indret i fortalesa a Arnau de Comalats, el qual el tenia en feu. L’any 1266 el castell i lloc de la Sala fou cedit per Marquesa de Guàrdia, vídua de Guillem de Guardiolada, juntament amb altres llocs, a la comanda de Cervera de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. El 1338, la Sala fou venuda a la família Gener de Montblanc i posteriorment, el 1384, passà a dependre del monestir de Santes Creus que la va tenir fins a la desamortització de 1835.
Actualment el poble i les restes del castell formen un petit nucli de població, més o menys tancat, presidit per la torre de l’antic castell. Aquesta, que és molt semblant a la del castell de Glorieta, és de planta quadrada, d’uns 6 m de costat per 17 m d’altura. Té tres pisos i terrassa, que s’aguanten amb voltes de canó reforçades per arcades de mig punt que descansen en columnes. Antigament s’accedia
a la torre per una porta que hi ha al costat nord-est del segon pis, mitjançant una escala mòbil. Al costat sud hi ha edificis adossats a la torre, que sembla que formaven part del castell ampliat més tard. Hi ha nombroses espitlleres. L’aparell amb què està construïda la torre a la part inferior és més aviat gros i ben escairat, mentre que als pisos superiors és més petit i no tan ben tallat. La sala annexa, més petita que la torre podria haver donat el nom a aquest indret. Actualment està mig ensorrada. Tenia una amplada de 5,2 m i una longitud de 7,6 m i seria un edifici de planta rectangular dividit transversalment per dues arcades lleugerament apuntades. La datació s’establiria al segle XII o
XIII per la torre i un segle més tard per la sala annexa. És remarcable la organització de tot el conjunt del poble. Era una «vila closa», a la qual inicialment només es podia accedir per un portal situat a la part més baixa, a la banda oriental. A la banda occidental i més elevada hi havia la fortificació. Al mig hi havia l’església, envoltada de les cases del poble, la façana exterior de les quals tancava l’espai pobletà.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Sala_de_Comalats
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2017

tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

Glorieta

Nom del castell: Glorieta
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 724 m
Coordenades: E 1.204877 N 41.520031 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat a dos quilòmetres al sud de Passanant i Belltall i al costat mateix del castell de la Sala de Comalats. És situat a la part alta del poble de Glorieta, construït damunt de la fondalada del torrent del mateix nom.
Castell de Glorieta és un monument del municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà) declarat bé cultural d’interès nacional
Castell documentat el 1179, del qual en resta la torre descrita. El 1080 el lloc fou donat als Cervera (llinatge) pel Comte de Barcelona, Ramon Berenguer II. Els Cervera, l’any 1162, cediren la quadra de Glorieta, a Carbonell de Vilagrassa i la seva esposa Ermessenda; és presumible que aquests hi bastiren un castell. El 1197, feren donació del castell a Bernat de Montpaó, que en fou el castlà. Els Cervera, doncs, colonitzaren Glorieta, mitjançant subinfeudacions al llarg del segle XII. Els Montpaó continuaren sent feudataris i el 1247 posseïa la fortalesa Berenguera de Montpaó que la va cedir al seu espòs Ramon Ramon, ciutadà de Lleida. A mitjan segle XIII la senyoria sobre Glorieta dels Cervera estaba en mans de Marquesa de Guàrdia i la seva filla, que eren monges a la comanda hospitalera de Cervera. Aquestes dames religioses, com a hereves dels Cervera, entre 1261 i 1266, donaren el lloc de Glorieta a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Fou d’aquesta manera com Glorieta passà a formar part de la comanda cerverina dels hospitalers, els quals l’any 1310 n’assoliren la total senyoria comprant els drets al feudatari Bremon de Moliner per 14 000 sous barcelonesos. Més endavant, el 1380, el gran prior de Catalunya, fra Guillem de Guimerà i d’Abella, acabaria comprant el mer i mixt imperi sobre el lloc a l’infant Joan. En el segle XIV Glorieta passà de la comanda hospitalera de Cervera a la comanda hospitalera de l’Espluga de Francolí, on romangué fins a la desamortització de Madoz en què tingué lloc l’extinció dels senyorius. 
Del castell medieval roman en peu la imponent torre prismàtica que coneixem. Tenia tres plantes i terrassa, però actualment li falta el darrer pis (esmotxat el segle XIX) i la segona planta és la que fa de terrassa. A l’exterior la façana nord fa 5,55 m i la façana oriental, 7,40 m. El gruix del mur és de 155 cm. L’alçada de l’edifici, uns 16 m. A l’interior els pisos estan dividits per la meitat formant dos compartiments coberts amb voltes de canó. Al cim encara hi ha els muntants d’uns arcs ensorrats que devien aguantar un altre trespol. La comunicació interior entre la primera i la segona planta es feia i fa per una escala que penetra un dels murs. En temps medievals l’accés des de l’exterior es feia directament a una porta situada al costat nord del primer pis a cinc metres de terra, mitjançant una escala mòbil que podia ser retirada en cas de perill. La porta té una amplada de 90 cm i és acabada a dalt amb una llinda monolítica amb forma triangular i a baix amb un gran llindar. Al primer pis als costats de migdia i de llevant, hi ha dos rengles d’ espitlleres, sis al rengle inferior i quatre al superior. Els murs són de carreu de mida mitjana, irregular però ben aparellat amb filades i rejuntat amb morter de calç. Al sud de la torre, en un mur continuació de la paret sud, hi ha un portal de 120 cm d’ample, acabat amb un arc de mig punt format per vuit dovelles. Segurament aquest porta donava accés a un clos o edifici adossat a la torre per ponent. La torre podia estar encerclada d’un recinte emmurallat. La datació es situaria al final del segle XII o al segle XIII.

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Glorieta
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig 2017


+ fotografies: CastellsCatalans/Glorieta
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Glorieta
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

.

Passanant

Nom del castell: Passanant
Data de construcció: XII
Municipi: Passanant i Belltall
Comarca: Conca de Barberà
Altitud: 729 m
Coordenades: E 1.195901 N 41.532144 (Geogràfica - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins del nucli principal de Passanant i Belltall.
El Castell de Passanant és situat en un turonet a l’extrem nord de Passanant, municipi de Passanant i Belltall (Conca de Barberà). Actualment es conserven els fonaments, alguns trams de murs d’una torre, una cisterna i una sitja. És declarat bé cultural d’interès nacional.
La primera notícia de l’indret de Passanant ens la proporciona un document del segle XI (1079-1080), en una escriptura en què Ramon Berenguer II donà a Bernat Amat la quadra del Poal, situada dins el terme del castell de Forès; entre les afrontacions territorials d’aquesta quadra s’esmenta el «termino de Passanant».
En un document del 1123 apareix documentat per primera vegada el castell de Passanant. Segons aquest document, els germans Ponç i Ramon de Cervera arriben a un acord respecte a la residència en aquest castell que consisteix que l’un i l’altre hi viurien alternativament cada any, però els dos tindrien el dret d’entrar-hi i sortir-hi quan volguessin. Poc després, segons Miret i Sans, el domini senyorial sobre Passanant passà a la família Òdena, atès que el 1152, Ramon Guillem d’Òdena l’infeudà a Guillem de Castellar. Els Cervera, però, com a senyors eminents del lloc, mantingueren uns certs drets, com demostren diversos documents de la segona meitat del segle XII. Per exemple, el 1172, Ramon de Cervera feu testament llegant al seu fill Pere el «castrum de Passanant» amb tots els seus drets i béns que passarien al seu altre fill, Guillem de Guardialada en cas de mort sense descendència de Pere. Aquesta circumstància es degué de produir ja que el 1202, Guillem de Guardialada donà al monestir de Santes Creus alguns dels drets que posseïa al lloc i castell de Passanant. El 1234 Guillem llegà a la seva filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós, tota la senyoria que ell posseïa al castell de Passanant i molts d’altres castells de la contrada.
A la seva mort, tots els béns de Mateua passaren a la seva germana Gueraua, priora del convent d’Alguaire, la qual el 1261 va donar tots els drets que ella tenia sobre Passanant a l’orde de l’Hospital. Alhora, la seva mare Marquesa, traspassà també els seus drets al mateix orde, uns anys més tard. Els Hospitalers aconseguiren a més del castell, tota la jurisdicció sobre aquest indret mitjançant la compra que el gran prior de Catalunya, Guillem de Guimerà, féu a l’infant Joan el 1380. Fins al 1406 el castell i el lloc de Passanant estigué incorporat al patrimoni de la comanda de Cervera i, posteriorment, passà a la de Barcelona, en la qual restà fins a l’extinció de les senyories. 
Al 1661 es té notícia que el castell estava enderrocat.
Va se excavat al 1990 pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat i al 1999 per Joan Josep Menchon. Finalment a l’any 2008 es va dur a terme una consolidació i restauració, gracies a totes aquestes accions, avui són visibles alguns fragments de parets i algunes pedres que permeten de reconstruir-ne d’una forma aproximada la planta quadrangular. La paret més ben conservada és la situada al nord-est, que havia de tenir una longitud d’almenys 8 metres. Amb dificultat s’endevina per on passava la paret del nord-oest, que havia de tenir una longitud de semblant. Finalment, hom troba algunes pedres de la paret del sud-oest fins a uns 6 m. de l’angle occidental. A la banda sud-est, hi ha una construcció que pot correspondre a una cisterna que fa uns 3 m. de llarg per uns 2 d’ample.
El mur nord-est, el més ben conservat, té una fonamentació que sobresurt més, feta de carreus petits. Per sobre hi ha la paret que és feta de carreus grossos dels quals només es conserven dues filades. En principi no se sap si aquests dos aparells corresponen a construccions en dos moments constructius diferents. 

Extret de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Passanant
Elena Fàbregas & Jordi Gironès / Maig de 2017

+ fotografies: CastellsCatalans/Passanant
+ informació en PDF: CastellsCatalans/Passanant
tota la informació a: www.castellsCatalans.cat

.